El veritable Amor és aquell que t'empeny a no deixar ningú sol amb els seus fantasmes, el que et porta a oferir-te sense reserves. És el que flueix en l'aire a cada moment sense que el notem i s'escola entre les nostres parpelles mig closes, entre les fulles del cel de primavera i entre les notes d'allò que xiula una noia en bicicleta. Perquè l'Amor, l'Amor Viu, és a tot arreu. Des de tot arreu ens convida a ser com som, i Ser caminants d'aquesta vida donant, donant el nostre propi amor, viure Estimant. Però costa, a vegades, dir què és viure Estimant. Costa perquè, en realitat, no podem mai saber-ho del cert, ningú pot dir-nos que ja estem estimant prou perquè no hi ha un "prou". Així doncs, provem-ho! Intentem-ho! Busquem de fer més bonica la vida del qui tenim al costat. Deixem que ens inundi un esperit que no té banderes ni símbols, i que és tan ancestral com la vida mateixa.
L'Amor té molts noms, però no deixa de ser una única essència, tan pura i tan simple que només la podem intuir, no entendre. L'Amor, no el podem analitzar, l'hem de viure.
(M'agradaria que fos un text d'ara; no ho és. M'agradaria tenir aquest coratge, i aquesta fe, tenir-ho tot tant clar, tenir més noms del compte i no massa pocs, fer servir el verb exclamatiu amb aquesta desimboltura. Però vaja, ara no pot ser. Però ja serà, ja serà.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada