dilluns, 25 de juny del 2012

Llum de solstici

"Cloc, cloc, cloc, cloc". La percussió dels meus passos sonant en un carrer buit. De fet, tots els carrers estan buidíssims. No hi ha gent, no hi ha so. L'olor de pólvora s'ha anat quedant a les vores dels edificis i l'aire és gairebé net, ara. La música ja no se sent: hi és, en algun lloc, però jo ja no hi sóc. No, jo ara sóc un punt que es mou de cara a l'est. El silenci és un cúmul de sons petits: els meus talons rítmics sobre el terra, els primers ocells que refilen desordenadament. Aquesta, la melodia del silenci de matinada, anuncia el final d'aquesta nit curta, i el principi d'un dia nou. Veure'l perfilar-se amb la seva lluïssor com crepuscular just davant meu és increïble: una bellesa absoluta, i tan senzilla, la bellesa de la llum que sempre és tan clara. És com un solstici dedicat a tots nosaltres: els de la poesia, els que mirem l'est i ens sentim tan afortunats per la màgia del moment. Els que sentim tant d'amor dins nostre, i tant d'amor al món, aquesta energia que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Com si l'aire fos amor i nosaltres fóssim bombolles de sabó: un embolcall fràgil per a la força del món. I quan la bombolla peta, el nostre aire es fon amb el de l'univers. És preciós. És un etern recomençar on només som una circumstància. És la nostra urgència de llum quan el dia desperta, i la plenitud de la nostra existència (petitapetitapetita) just allà, just llavors.

dissabte, 23 de juny del 2012

Nocturn atonal

Un dia, no fa gaire temps, encara que sembla que sí, jo tafanejava en una botiga de joguines. En una ciutat llunyana però no gaire, vaig trobar un racó ple de capses de música. Precioses, i molt, molt cares. Vaig decidir que era una bona temptació per caure-hi. (Això és una cosa difícil de fer: distingir les temptacions on més val caure i les que no) Així que me la vaig comprar, una capseta amb el sol a dintre. Sí, perquè a vegades un grapat de tecles minúscules i els seus sons desordenats tenen el sol o la nit o el mar. Tot dintre una capseta petita, petita. Sé que sempre parlo de música, però bé, aquesta vegada tinc excusa, que s'ha de celebrar el dia de la música encara que, de fet, es podria dir que cadascun dels dies des del principi dels temps ha estat regit per la Música. Em canso de seguida de moltes coses, però hi ha músiques que sempre sonaran suaument en el baix que marca la meva respiració. Són la meva pròpia capseta. Com gronxar-se "Across the universe". Ooh sí. La vida és més vida, així. Em sap greu si sempre acabo al mateix lloc. En el fons és perquè és casa meva.

I alguns dies m'assec només a fer girar la maneta. "Here comes the sun, turuturu". Tot s'acaba, siguis qui siguis que escoltes l'emoció que algú va sentir fa tant temps. Totes les llàgrimes s'assequen un dia. Tots els hiverns topen amb l'abril.

Em sento fluir com unes aigües en canals paral·lels de pentagrames. Llisco en una consciència pentapartida. El paper, l'espai anodí sobre el qual s'ha anat dibuixant tota aquesta música que em va definint, és una tenebra inestable i perillosa. Per això qualsevol nota serà bona. Tot és bo per endolcir el que és amarg de debò. Tot és d'agrair si realment em fa creure en l'incís i deixa de banda el fons que em rosega per dintre. Es tracta de deixar que la música prengui el protagonisme i aconseguir fer-me callar. El silenci no és l'absència de música, sinó una forma de música ben vàlida. I un altre dia ja parlaré de Bach.

dimarts, 19 de juny del 2012

Davant meu

Avui, davant meu hi ha un món sencer de possibilitats. El món sencer de possibilitats: totes les possibilitats possibles. És la màgia dels inicis. És la màgia incomparable de l'instant creador, la barreja indefinible d'emoció, decisió i intriga que defineix el primer feix de llum al teatre o la primera nota de la simfonia. No, encara més, és la contenció, tot el que s'amaga en el gest del director que precedeix aquesta nota. Bé, com anava dient, és més aviat indefinible. Però els principis són alguna cosa important. Tot això, per concretar que davant meu es perfila un gran començament, el "clic" que dóna pas al que es veu que d'aquí a molts anys hauré de recordar com el millor temps de la meva vida. De fet, ja fa un temps que crec que la joventut és la riquesa més gran que es pot tenir. I la veritat és que m'alegro que algú m'estiri a menjar-me-la tal com bé. Així doncs, farem d'aquest temps de començament la primera frase d'un llibre, sempre triada curosament, o el primer capítol, difícil de fer, essencial per no avorrir el lector.

Normalment, moltes coses m'animen i moltes altres em desanimen. Podria dir que a base d'extrems vaig construint un peculiar equilibri, però equilibri al cap i a la fi. Però ara mateix, he quedat meravellada perquè, sortint una mica del jo-jo-jo al qual tinc tendència, m'he vist millor del que sóc des dels ulls d'altres persones. Algú m'ha mirat i ha vist la meva vida a les meves pròpies mans. Jo no sabia que hi era. Quan persones que admires et diuen que podràs ser el que vulguis, veus la veritable resplendor de la pròpia sort. Sense mi-mi-jo-jo-ismes. Només falta decidir què és el que vull.

dijous, 14 de juny del 2012

Quan algú diu

Quan algú diu "la vida és una merda", no ho diu mai seriosament. No, el que realment vol dir és "jo sóc una merda". I és un tipus de pensament que cert tipus de gent tendeix (jajajajajajajajajaja eix) a tenir. Aquell tipus de gent que busca desesperadament solucions als seus problemes i acaba fent coses realment estranyes, o els que tenen una veueta al costat del cap que els insulta o els humilia a temps complet. I així, benvolguts optimistes irredimibles del món, és com es creen els grans genis. I així, resta de gent, és com acaben resultant bojos i desequilibrats d'aquells que la medicina no reconeix: d'aquells que són perillosos per a ells mateixos. Això, si no es moren de tuberculosi com tenien per costum de fer els artistes romàntics.

dilluns, 4 de juny del 2012

Mars

Com tota l'aigua del món, hi ha dies que em sento verda com un Pacífic càlid i acolorit. Però dir això és una mica mentida, que jo no l'he vist mai, aquest oceà. El conec, només de nom. M'agradaria saber tots els mars de la terra. Saber-los, de tastar-los amb els cinc sentits. Saber-ne cada matís del color, del gust, del so, de l'olor, de la seva força prement-se contra la meva pell. Aigua pura, forta, singular. Com la del mateix Atlàntic, tan forta, tan salvatge. No sé per què, em ve al cap la pedra, la pedra als meus peus. El fred, que era líquid i elèctric. Atlàntic, immens i magnètic. De petita, volia respirar sota l'aigua. No, sirena no; jo volia unes bones brànquies. Sempre m'he estimat molt aquest Mediterrani bonic i nostre. No només pel mar, de fet: també pels pins, les flors grogues. Però nedar-hi, nedar-hi de debò, i ser només entre blau, i ser blau... quan no ho faig, ho trobo a faltar. Mai m'ha molestat gaire estar sola, i nedar entre més i més litres cúbics d'aigua transparent i lluminosa, i amb aquell silenci, és una barreja de constatacions de filosofia fàcil i exultació de la força física. De jugar només pel plaer de jugar, i de simple i pura delectació estètica. L'obstacle? La necessitat dels pulmons. Quina cosa tan petita, fosa en tota l'aigua del món.