Mars

Com tota l'aigua del món, hi ha dies que em sento verda com un Pacífic càlid i acolorit. Però dir això és una mica mentida, que jo no l'he vist mai, aquest oceà. El conec, només de nom. M'agradaria saber tots els mars de la terra. Saber-los, de tastar-los amb els cinc sentits. Saber-ne cada matís del color, del gust, del so, de l'olor, de la seva força prement-se contra la meva pell. Aigua pura, forta, singular. Com la del mateix Atlàntic, tan forta, tan salvatge. No sé per què, em ve al cap la pedra, la pedra als meus peus. El fred, que era líquid i elèctric. Atlàntic, immens i magnètic. De petita, volia respirar sota l'aigua. No, sirena no; jo volia unes bones brànquies. Sempre m'he estimat molt aquest Mediterrani bonic i nostre. No només pel mar, de fet: també pels pins, les flors grogues. Però nedar-hi, nedar-hi de debò, i ser només entre blau, i ser blau... quan no ho faig, ho trobo a faltar. Mai m'ha molestat gaire estar sola, i nedar entre més i més litres cúbics d'aigua transparent i lluminosa, i amb aquell silenci, és una barreja de constatacions de filosofia fàcil i exultació de la força física. De jugar només pel plaer de jugar, i de simple i pura delectació estètica. L'obstacle? La necessitat dels pulmons. Quina cosa tan petita, fosa en tota l'aigua del món.