Un dia, no fa gaire temps, encara que sembla que sí, jo tafanejava en una botiga de joguines. En una ciutat llunyana però no gaire, vaig trobar un racó ple de capses de música. Precioses, i molt, molt cares. Vaig decidir que era una bona temptació per caure-hi. (Això és una cosa difícil de fer: distingir les temptacions on més val caure i les que no) Així que me la vaig comprar, una capseta amb el sol a dintre. Sí, perquè a vegades un grapat de tecles minúscules i els seus sons desordenats tenen el sol o la nit o el mar. Tot dintre una capseta petita, petita. Sé que sempre parlo de música, però bé, aquesta vegada tinc excusa, que s'ha de celebrar el dia de la música encara que, de fet, es podria dir que cadascun dels dies des del principi dels temps ha estat regit per la Música. Em canso de seguida de moltes coses, però hi ha músiques que sempre sonaran suaument en el baix que marca la meva respiració. Són la meva pròpia capseta. Com gronxar-se "Across the universe". Ooh sí. La vida és més vida, així. Em sap greu si sempre acabo al mateix lloc. En el fons és perquè és casa meva.
I alguns dies m'assec només a fer girar la maneta. "Here comes the sun, turuturu". Tot s'acaba, siguis qui siguis que escoltes l'emoció que algú va sentir fa tant temps. Totes les llàgrimes s'assequen un dia. Tots els hiverns topen amb l'abril.
Em sento fluir com unes aigües en canals paral·lels de pentagrames. Llisco en una consciència pentapartida. El paper, l'espai anodí sobre el qual s'ha anat dibuixant tota aquesta música que em va definint, és una tenebra inestable i perillosa. Per això qualsevol nota serà bona. Tot és bo per endolcir el que és amarg de debò. Tot és d'agrair si realment em fa creure en l'incís i deixa de banda el fons que em rosega per dintre. Es tracta de deixar que la música prengui el protagonisme i aconseguir fer-me callar. El silenci no és l'absència de música, sinó una forma de música ben vàlida. I un altre dia ja parlaré de Bach.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada