Llum de solstici

"Cloc, cloc, cloc, cloc". La percussió dels meus passos sonant en un carrer buit. De fet, tots els carrers estan buidíssims. No hi ha gent, no hi ha so. L'olor de pólvora s'ha anat quedant a les vores dels edificis i l'aire és gairebé net, ara. La música ja no se sent: hi és, en algun lloc, però jo ja no hi sóc. No, jo ara sóc un punt que es mou de cara a l'est. El silenci és un cúmul de sons petits: els meus talons rítmics sobre el terra, els primers ocells que refilen desordenadament. Aquesta, la melodia del silenci de matinada, anuncia el final d'aquesta nit curta, i el principi d'un dia nou. Veure'l perfilar-se amb la seva lluïssor com crepuscular just davant meu és increïble: una bellesa absoluta, i tan senzilla, la bellesa de la llum que sempre és tan clara. És com un solstici dedicat a tots nosaltres: els de la poesia, els que mirem l'est i ens sentim tan afortunats per la màgia del moment. Els que sentim tant d'amor dins nostre, i tant d'amor al món, aquesta energia que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Com si l'aire fos amor i nosaltres fóssim bombolles de sabó: un embolcall fràgil per a la força del món. I quan la bombolla peta, el nostre aire es fon amb el de l'univers. És preciós. És un etern recomençar on només som una circumstància. És la nostra urgència de llum quan el dia desperta, i la plenitud de la nostra existència (petitapetitapetita) just allà, just llavors.