Divago

He trigat uns dies a sentir-me (més o menys) serena altra vegada. I no és que no pogués escriure, només que el flux de pensaments era massa intens per posar-s'hi al mig. Una llum com digital travessant-me el cervell. Devia ser felicitat a borbollons. Impetuosa, salvatge. Sí, sobretot salvatge, felicitat d'alegria pura. Com explicar-la? Val més no explicar-la. Hi ha coses, en aquesta vida, que més val no explicar. Es pot, es pot provar d'aproximar una hipòtesi, però en el fons la paraula sobra. Perquè el feix de llum és massa bèstia, és massa, no el podem contenir gaire temps perquè és rotundament més immens que nosaltres. Divago. Divago com sempre. Però vaja, si a algú li molesta, que es manifesti. Les preguntes són com mosquits, brunzint arreu, fent que la picor sigui insuportable, i sent substituïdes per altres preguntes tan bon punt les puc eliminar . Potser la son, potser l'oblit. O potser res de res pot evitar l'inevitable. Així doncs, em pregunto: ha arribat el següent moment dels canvis? Perquè el canvi és sempre. I a vegades, només hi és més. Poc a poc localitzo en el meu petit inventari temporal els altres moments de tot-es-capgira-irreversiblement. I tota aquesta felicitat, de cop i volta, té gust de principi.