Despertar-se al matí. Veure el sol a través de la persiana. Somriure. Tornar a endormiscar-se. Jugar amb el llençol. Posar-se roba ampla, que voli. I música. La rumba. Portar-la posada a conjunt amb la roba. Seguir despentinada. Esmorzar un tros de pizza obscenament calòric. A la tarda aniré al gimnàs. Agafar la bicicleta i deixar-se caure fins al passeig. Passar per una plaça que fa olor de gespa acabada de tallar. Com cada dia. Que faci una calor amable de sol de diumenge. Encara que no és diumenge. Sentir l'olor de les flors al costat de cada caseta baixa amb jardinet. A vegades em paro a collir un gessamí; avui, no. És com si ja sentís el seu gust breu a la llengua. Però pedalejo surant en la meva avidesa de present. Avui, entenc el present com una necessitat que es respira. I exploto d'alegria per tot el que m'he guanyat, i el que no, però m'ha estat donat per la generositat mateixa que la fortuna em regala.
Tornant amb la bicicleta cap a casa, pensar que tot és tan perfecte ara mateix. Que el que ha de venir m'il·lusiona d'una manera gairebé nova. Somriure. El sol, el tinc a les venes, l'olor de les flors, als cabells. Porto la rumba sobre la pell, i tot és, altra vegada, un començament deliciós com la primera aigua de mar de l'estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada