Anar a dormir

Em costa, anar a dormir. I això que tinc son, però em costa, sempre m'ha costat. M'he quedat a l'estadi aquell dels nens petits que, sense raó aparent, no volen anar a l'habitació. Ah, al sofà s'hi dormia tan bé, quan érem petits! Encara s'hi dorm bé: en conec un que sovint monopolitza un dels sofàs i, amb els ulls tancats, es concentra millor en la pel·lícula que sigui. Quan ens en riem, contesta (si pot) amb els ulls entre-oberts i sense vocalitzar, que no dorm, que no dorm. I jo, bé, és una característica com una altra. Sempre he envejat els que poden caure rodons quan volen. Arribar al llit, aclucar els ulls, i que el següent ja sigui despertar-se. Però la veritat és que fa molts anys que em vaig fent "a força de nits", i funciono millor en les primeres hores del nou dia, o en les últimes del vell. Tot rondant la mitjanit. És així. Ritme vital, o com se'n vulgui dir. Aquestes hores m'han ensenyat a despullar-me en paraules. La son inabastable em va dibuixant boirines al voltant dels ulls, i tot es torna més lent, i jo més lúcida. A vegades la consciència passa a una altra dimensió. Com si, objectivament, la informació dels sentits m'arribés més poc a poc, i les percepcions en general fossin menys precises, però molt més certes. Més reals. Per això em fio del que he fet amb la consciència adormida. Recordo casos concrets, que em fan pensar. Bé, quan algú té aquesta odiosa tendència a l'autoanàlisi compulsiu, el subconscient és tot un camp per explorar. M'agradaria entendre-hi una mica. Per perfilar el surrealisme, ni que fos (és broma, és que escrivint no es pot fer entonació). No és quan dormo, que hi veig clar. És just abans quan, sí, "foll d'una dolça metzina", em sorprenc pensant coses que no sabia que pensava, o rebutjant coses que creia desitjar profundament. O sospirant per persones que no sabia que fluïen amb el meu aire. També em passa això d'intercalar trossos de poesies o cançons enmig del meu discurs vagament coherent. De nit, sempre tot acaba sent una rapsòdia de frases poc connexes. Explicant una història que no s'ha d'entendre. "La felicitat és entendre que no tot es pot entendre". D'aquí a un temps, ens preguntarem tots plegats com ha passat tot tan de pressa, oi? Com pot ser que un viatge a Berlín ja sigui l'any passat, com pot ser que hi tornem i faci tant temps encara que sigui ahir. Com pot ser? Doncs ha passat nit a nit i dia a dia (amb aquest ordre). El dia neix de la nit. Ho penso jo i ho diu en el fons el Gènesi mateix. (Que mira que n'arriba a ser, de bonic). Tot allò que diem sempre de la llum que venç l'obscuritat, i el dia que trenca la negror absoluta, bé, no m'ho crec. La nit es retira poc a poc en una treva més aviat amable. Ningú venç ningú. Com la "nit" i el "dia" que tenim tots dintre. Que no hi ha dia sense nit, i ens costa tant veure-ho! També voldria saber més coses de Nietzsche. En realitat, voldria saber més coses a seques. Però bé, quan això comença a semblar una mena d'escriptura automàtica (que, per cert, és una mica massa habitual en aquest bloc) potser, potser ja és hora d'anar a dormir.