.

Ha de coincidir tot: una llum que gairebé no és llum, blanca sobre roba blanca, aire que passa i sembla que no faci calor. Aquesta música que només són veus i silenci i notes de xilòfon. És un moment de vidre prim. Sempre descric moments, em sembla, perquè crec en el poder que tenen: és el moment el que t'inspira, és l'exacta conjuntura de totes les circumstàncies. Tan fortuïta, però pactada i inevitable. Penso això, i dins meu plou.

La pluja m'ha anat caient a sobre, aigua de tots tipus, plugims suaus com carícies i tempestes d'estiu, torrents d'aigua brollant sobre mi i en mi, em costa trobar el silenci que necessito. Avui, avui fugirem durant un temps, esperant un lloc on el silenci sorgeixi d'aquestes mateixes fonts. I acceptant per una estona el soroll que no sé desxifrar (ni brogit ni fressa, sinó soroll) com una habitació mig encoixinada plena de gent que crida. Dins el meu cap. Com si tot, que va tan bé, m'amagués alguna cosa que no va bé, un gran error que m'ha passat per alt i no sé descobrir. O potser és només paranoia, de dir que si tot em va tan bé no pot durar, o no pot ser suficient, o jo què sé. Allò de sempre. Disfressat en un terrabastall de soterrani insonoritzat (que mai estan del tot insonoritzats), l'error que no veig pot ser aquest mateix cuquet a la consciència. O tothom que s'ha quedat al meu cap si no hi ha tant d'espai. El soroll de la pluja, ben endins, és com un silenci disfressat. Deu ser com aquesta presència impossible, de desig per un passat que no existeix i un futur que tampoc existeix. Com he fet sempre. Però com anava dient, adormirem la pluja per ara, que altres corrents més càlids em reclamen, i esperaré que em xiulin les orelles quan arribi a casa, i no sentiré més silenci ni més soroll.