Ironia

Deliciosament explícites. Com ho diria? Està resultant ser tant irònic que no fa ni mal. Aquest humor tan divertit que gasta la meva sort, a vegades, em fa explotar en riallades que podrien ser amargues però que en aquest cas, ves per on, m'hi acabo sentint còmoda.

.

Ha de coincidir tot: una llum que gairebé no és llum, blanca sobre roba blanca, aire que passa i sembla que no faci calor. Aquesta música que només són veus i silenci i notes de xilòfon. És un moment de vidre prim. Sempre descric moments, em sembla, perquè crec en el poder que tenen: és el moment el que t'inspira, és l'exacta conjuntura de totes les circumstàncies. Tan fortuïta, però pactada i inevitable. Penso això, i dins meu plou.

La pluja m'ha anat caient a sobre, aigua de tots tipus, plugims suaus com carícies i tempestes d'estiu, torrents d'aigua brollant sobre mi i en mi, em costa trobar el silenci que necessito. Avui, avui fugirem durant un temps, esperant un lloc on el silenci sorgeixi d'aquestes mateixes fonts. I acceptant per una estona el soroll que no sé desxifrar (ni brogit ni fressa, sinó soroll) com una habitació mig encoixinada plena de gent que crida. Dins el meu cap. Com si tot, que va tan bé, m'amagués alguna cosa que no va bé, un gran error que m'ha passat per alt i no sé descobrir. O potser és només paranoia, de dir que si tot em va tan bé no pot durar, o no pot ser suficient, o jo què sé. Allò de sempre. Disfressat en un terrabastall de soterrani insonoritzat (que mai estan del tot insonoritzats), l'error que no veig pot ser aquest mateix cuquet a la consciència. O tothom que s'ha quedat al meu cap si no hi ha tant d'espai. El soroll de la pluja, ben endins, és com un silenci disfressat. Deu ser com aquesta presència impossible, de desig per un passat que no existeix i un futur que tampoc existeix. Com he fet sempre. Però com anava dient, adormirem la pluja per ara, que altres corrents més càlids em reclamen, i esperaré que em xiulin les orelles quan arribi a casa, i no sentiré més silenci ni més soroll.

El que vull

Bé, suposo que el que voldria és saber què vull. Tenir-ho clar, conscientment, i no haver-me de refiar sempre d'aquestes "sensacions", "pressentiments" i "impulsos" que a vegades l'encerten, i a vegades no. Com no saber ben bé en què baso una decisió que, tot i ser reversible, està clar que ha de condicionar la meva vida sencera. "Perquè noto que és el que he de fer". I perquè vull, és clar. Com explicar-ho? Si em paro i busco temps per ser honesta i buidar-me d'aquesta grandiloqüència meva descobreixo que tinc tot el que vull. Que he d'agrair i no demanar, perquè sóc tant capritxosa que mai acabaria. Que sempre que he buidat les mans me les ha omplert la pluja fresca, que quan he estès els braços he trobat vides per abraçar i que quan he obert el cor he trobat el món que m'esperava. A mi, com espera qualsevol. Amb aquesta arbitrarietat. Tan dolç. Tan incomprensible i indomable. "Com una dona, com un amor", sempre penso. Per això li dic Vida. Coses de l'idioma, que diuen. Com també són coses de l'idioma que no es pugui "estar" feliç, sinó que sigui l'essència mateixa de la persona: "ser" feliç com a absolut. Tan endins, tan veritat. O, en tot cas, en català és així. Potser és un fil com un altre dels que m'ha portat a escollir. Allò que vull, sí, però sobretot noto que és el que em pertoca. Una cosa que fa temps que medito: el vent ens torna al lloc on pertanyem. L'atzar, no és mai tan atzar com sembla. Sóc supersticiosa, en aquest sentit, suposo. I crec que tot passa per alguna raó. Com anomenem aquesta "raó", és una altra història. Atzar. Força. Només paraules.

M'adono de com estimo les paraules. Amb els seus defectes, les seves ambigüitats. Deu ser això, deu ser que són el que jo vull.

La rumba

Despertar-se al matí. Veure el sol a través de la persiana. Somriure. Tornar a endormiscar-se. Jugar amb el llençol. Posar-se roba ampla, que voli. I música. La rumba. Portar-la posada a conjunt amb la roba. Seguir despentinada. Esmorzar un tros de pizza obscenament calòric. A la tarda aniré al gimnàs. Agafar la bicicleta i deixar-se caure fins al passeig. Passar per una plaça que fa olor de gespa acabada de tallar. Com cada dia. Que faci una calor amable de sol de diumenge. Encara que no és diumenge. Sentir l'olor de les flors al costat de cada caseta baixa amb jardinet. A vegades em paro a collir un gessamí; avui, no. És com si ja sentís el seu gust breu a la llengua. Però pedalejo surant en la meva avidesa de present. Avui, entenc el present com una necessitat que es respira. I exploto d'alegria per tot el que m'he guanyat, i el que no, però m'ha estat donat per la generositat mateixa que la fortuna em regala.

Tornant amb la bicicleta cap a casa, pensar que tot és tan perfecte ara mateix. Que el que ha de venir m'il·lusiona d'una manera gairebé nova. Somriure. El sol, el tinc a les venes, l'olor de les flors, als cabells. Porto la rumba sobre la pell, i tot és, altra vegada, un començament deliciós com la primera aigua de mar de l'estiu.

Anar a dormir

Em costa, anar a dormir. I això que tinc son, però em costa, sempre m'ha costat. M'he quedat a l'estadi aquell dels nens petits que, sense raó aparent, no volen anar a l'habitació. Ah, al sofà s'hi dormia tan bé, quan érem petits! Encara s'hi dorm bé: en conec un que sovint monopolitza un dels sofàs i, amb els ulls tancats, es concentra millor en la pel·lícula que sigui. Quan ens en riem, contesta (si pot) amb els ulls entre-oberts i sense vocalitzar, que no dorm, que no dorm. I jo, bé, és una característica com una altra. Sempre he envejat els que poden caure rodons quan volen. Arribar al llit, aclucar els ulls, i que el següent ja sigui despertar-se. Però la veritat és que fa molts anys que em vaig fent "a força de nits", i funciono millor en les primeres hores del nou dia, o en les últimes del vell. Tot rondant la mitjanit. És així. Ritme vital, o com se'n vulgui dir. Aquestes hores m'han ensenyat a despullar-me en paraules. La son inabastable em va dibuixant boirines al voltant dels ulls, i tot es torna més lent, i jo més lúcida. A vegades la consciència passa a una altra dimensió. Com si, objectivament, la informació dels sentits m'arribés més poc a poc, i les percepcions en general fossin menys precises, però molt més certes. Més reals. Per això em fio del que he fet amb la consciència adormida. Recordo casos concrets, que em fan pensar. Bé, quan algú té aquesta odiosa tendència a l'autoanàlisi compulsiu, el subconscient és tot un camp per explorar. M'agradaria entendre-hi una mica. Per perfilar el surrealisme, ni que fos (és broma, és que escrivint no es pot fer entonació). No és quan dormo, que hi veig clar. És just abans quan, sí, "foll d'una dolça metzina", em sorprenc pensant coses que no sabia que pensava, o rebutjant coses que creia desitjar profundament. O sospirant per persones que no sabia que fluïen amb el meu aire. També em passa això d'intercalar trossos de poesies o cançons enmig del meu discurs vagament coherent. De nit, sempre tot acaba sent una rapsòdia de frases poc connexes. Explicant una història que no s'ha d'entendre. "La felicitat és entendre que no tot es pot entendre". D'aquí a un temps, ens preguntarem tots plegats com ha passat tot tan de pressa, oi? Com pot ser que un viatge a Berlín ja sigui l'any passat, com pot ser que hi tornem i faci tant temps encara que sigui ahir. Com pot ser? Doncs ha passat nit a nit i dia a dia (amb aquest ordre). El dia neix de la nit. Ho penso jo i ho diu en el fons el Gènesi mateix. (Que mira que n'arriba a ser, de bonic). Tot allò que diem sempre de la llum que venç l'obscuritat, i el dia que trenca la negror absoluta, bé, no m'ho crec. La nit es retira poc a poc en una treva més aviat amable. Ningú venç ningú. Com la "nit" i el "dia" que tenim tots dintre. Que no hi ha dia sense nit, i ens costa tant veure-ho! També voldria saber més coses de Nietzsche. En realitat, voldria saber més coses a seques. Però bé, quan això comença a semblar una mena d'escriptura automàtica (que, per cert, és una mica massa habitual en aquest bloc) potser, potser ja és hora d'anar a dormir.

Divago

He trigat uns dies a sentir-me (més o menys) serena altra vegada. I no és que no pogués escriure, només que el flux de pensaments era massa intens per posar-s'hi al mig. Una llum com digital travessant-me el cervell. Devia ser felicitat a borbollons. Impetuosa, salvatge. Sí, sobretot salvatge, felicitat d'alegria pura. Com explicar-la? Val més no explicar-la. Hi ha coses, en aquesta vida, que més val no explicar. Es pot, es pot provar d'aproximar una hipòtesi, però en el fons la paraula sobra. Perquè el feix de llum és massa bèstia, és massa, no el podem contenir gaire temps perquè és rotundament més immens que nosaltres. Divago. Divago com sempre. Però vaja, si a algú li molesta, que es manifesti. Les preguntes són com mosquits, brunzint arreu, fent que la picor sigui insuportable, i sent substituïdes per altres preguntes tan bon punt les puc eliminar . Potser la son, potser l'oblit. O potser res de res pot evitar l'inevitable. Així doncs, em pregunto: ha arribat el següent moment dels canvis? Perquè el canvi és sempre. I a vegades, només hi és més. Poc a poc localitzo en el meu petit inventari temporal els altres moments de tot-es-capgira-irreversiblement. I tota aquesta felicitat, de cop i volta, té gust de principi.