Al tren

Si ets estudiant a Barcelona i vius a Vilanova i la Geltrú has de fer el que calgui per aprendre a apreciar (com a mínim, ja que estimar-lo és massa difícil) el tren. Els viatges amb tren, dia sí dia també, les esperes a l'estació, els seients on no et pots recolzar per dormir. La vaga, ja sigui oficial o encoberta, els minuts allargassant-se quan el tren no surt. A tot això, t'has d'acostumar, si no vols viure una miserable existència amargada. Cal apreciar una mica el tren, o tolerar-lo, igual que es tolera la gent que no et cau bé però has d'aguantar per compromís. De fet la comparació no és exacta. No és gens exacta, vaja. Perquè en el fons, el temps al tren no deixa de ser temps. El que em molesta és que interfereixi en la meva màxima estimada: el temps hi és per omplir-lo. No pots omplir el temps tan feliçment en un lloc on no pots estudiar flauta, ni cantar, ni seure al sofà, ni fer servir series.ly. No puc sofrir perdre el temps, o no optimitzar-lo a la meva manera. Moltes vegades he dit que el secret de l'èxit és fer les coses del tot. Vull dir: quan descanses, descanses del tot; quan treballes, treballes del tot (no dic que jo ho apliqui, és clar). Però al tren ni descanses ni treballes.

Per sort, vaig trobar per casa uns auriculars d'aquells grossos, aïllants, i vaig redescobrir el plaer d'escoltar música lluny de l'amic Spotify. És a dir, repetint bastant el repertori més aviat limitadet de la màquina que fa música. L'única cosa que hi tinc en prou varietat per no avorrir-me'n és la música clàssica. Així que des de fa un parell de setmanes, de la mà de les meves inevitables estones "fent tren", he tornat a les delícies del bel canto, entre moltes altres coses. Casta Diva. La folia, una i mil vegades, una i mil versions. Toldrà. Concerts de trompeta de Vivaldi que duren de Bellvitge a Sitges. Una meravella, vaja. I va ser així, escoltant "Fígaro, Fígaro, Fígaro", que vaig començar a entendre el bel piacere de tolerar les estones al tren; i que fortunatissimo per verità qui comença a degustar el que ha d'empassar-se de totes totes.