Fem ficció

Fem ficció. Imaginem que fa ben poc va fer tres mesos de... jo què sé, va fer tres mesos de l'última cigarreta. O ni això, imaginem que aquesta setmana fa tres mesos que vaig decidir no fumar més. Sense una última cigarreta, de fet, ni tan sols això. Després d'un viatge prou llarg, lluny de quasi tot allò que se suposa que em defineix, i net, netíssim de fums tòxics vaig dir "així és com vull que sigui la meva vida". I vaig tornar i poc a poc vaig anar vencent la por de no poder amb l'hàbit, substituint-la per una fe cega en l'endemà, per una mena de repte personal. I també pel pensament insistent, inexorable com els granets d'un rellotge de sorra, que no hi havia cap altre camí que aquest. Que l'hàbit de fer una cosa que només et perjudica és gairebé pueril. En el meu cas, a més, era símptoma de debilitat. Imaginem. Suposem, vaja, que ja fa més de tres mesos que aguanto. Quan deixa algú de ser fumador? La força de l'atribut és colpidora. M'explico? Ho he dit milers de vegades, el "ser" implica... buf, implica essència, i tot allò. Quan es converteix algú en un fumador? A la primera cigarreta? No, segur que no. Quan hi ha dependència? I qui dictamina que en un determinat moment hi ha o no una dependència real? "Jo controlo, jo controlo". Descartada la dependència com a factor clau, podem parlar d'un hàbit? Com de sovint, en quina quantitat. És dificilíssim, veieu? Per això prefereixo fer una ficció que no necessiti garanties de veracitat ni concrecions. Ficció i prou. Suposem que fa tres mesos que algú, no tinc per què ser jo, no fuma, per exemple. Més de tres mesos. Passada la frontera d'un lapse concret de temps, sembla que només existeixi la meta del següent. I així per sempre més. És a dir: gairebé fa quatre mesos. Gairebé mig any. Gairebé tota la vida, gairebé el passat fumador no ha existit mai. No és divertit? Sí, és molt divertit. Divertit, certament, no és la paraula. Però és desconcertant i increïble anar arribant tant lluny. Ningú deixa de ser fumador només per no fumar. I cap fumador, ni passat un llarg temps de l'última cigarreta, deixa d'haver de lluitar constantment per no tornar al que sembla que sigui la seva naturalesa. Ningú supera cap ferida aquí dins del cap només per no pensar-hi. Per això faig ficció, suposo. Perquè els hàbits més normals -tant que a vegades a curt termini se n'obliden les conseqüències- són fàcils d'entendre. Cal fer ficció per entendre l'orgull de fer un cop de cap i canviar els mobles. La decoració d'interiors, dels interiors de cadascú, demana un coratge pràcticament temerari. Pels que som desendreçats de mena, és indispensable obrir les cortines de la ment, deixar entrar la llum i posar les coses al seu lloc. Descobrir superfícies que feia temps que eren cobertes de papers i andròmines diverses. Ventilar l'estança de tot aquest fum tòxic tan real, que portava tants anys aquí tancat i que mes a mes s'ha d'anar dissolent.

Evidentment, tota semblança dels fumadors i els decoradors d'interiors amb la realitat és pura coincidència.