Forlorn Hope Fancy

Tots tenim aquells típics artistes de capçalera, la música que gairebé en qualsevol estat d'ànim ens serveix, ens "queda bé". A mi em passa això amb "Songs from the Labyrinth", música de John Dowland, d'abans i tot del barroc, reinventada pel llaüt de Kramazov i la veu d'Sting, que em costa de descriure. A l'enllaç que deixo aquí sota no hi ha cant, però recomano molt escoltar altres cançons del mateix disc, per veure a què em refereixo. Però abans de res, el millor és prémer play i anar escoltant,

 

perquè el que tots fem quan escoltem música amb els auriculars pel carrer és anar pensant, navegant entre pensaments més o menys corporis, la majoria de vegades més aviat inacabats, desdibuixats. Així anava jo, caminant pel carrer submergida en Dowland, i pensava, pensava mentre anava sonant "Forlorn Hope Fancy". És una cançó que sempre, quan acaba, torno a posar. O almenys en torno a escoltar el final. El final és preciós. Que sí, que segurament en general no és tant especial ni tan bonica, però la interpretació de Karamazov em captiva. M'agrada, m'encanta perquè té una mica de tot. Té la calma, la tensió i l'acceleració, com la vida mateixa, i la subtilesa i la bellesa. S'arriba a endurir gairebé fins a la lletjor, també, i té la tristesa i la passió. És una cançó estranya perquè sembla que mai s'acabi de trobar còmoda en cap harmonia, i cap a aquest final que tant m'agrada, em va despistant les orelles. Llavors hi ha cinc acords concrets que em deixen embadalida, i ja no em desperto fins que la tensió condueix cap al final. I aaah, aquí ve el millor. He dit "com la vida mateixa". Precisament a això em referia, al moment perfecte en què les peces encaixen i tots els fils vistos des de dalt semblen un tapís amb sentit. Ens hem instal·lat còmodament al major, tot va a l'alça, tot ens porta al clímax en una preciosa espiral d'eufòria vertiginosa. I llavors, sorpresa, l'últim acord ens desconcerta i ens pren aquesta sensació fantàstica de tot-és-tal-com-ha-de-ser. Com la vida mateixa, una de freda i una de calenta. L'harmonia tan aviat ens deixa la delícia d'una cadència picarda, com aquest últim gir inesperat: la primera vegada que l'escoltes penses que és una trampa o un capritx de l'intèrpret, però després t'adones que és precisament això el que t'ha cridat l'atenció. O sigui que avui em permetré fer uns quants passos enrere i tornar a dir que el cel més bonic és el que filtra la llum entre els núvols que preparen tempesta. Que tant bonica és la cadència picarda com aquest gir sobtat cap a la malenconia, perquè aquest dinamisme dóna més música a la música i més vida a la vida.