Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor

Voldria que no fos així, però la veritat és que, amb el munt de coses tan i tan greus que passen al món, ens costa moure'ns. Hi ha mil exemples, moltíssimes injustícies que no recordem. Però a vegades sí que sabem obrir els ulls. A vegades sabem aixecar el cap. I hi ha qui dirà que la causa no és prou bona, però s'equivoca. Jo crec fermament que s'equivoca qui digui que no tenim prou raó. És clar que ens preocupen més coses, és clar! Però la cultura (no la dels intel·lectuals sinó el sediment cultural de cadascú) és una cosa molt més de tots que els diners. Vull dir, que els diners, es miri com es miri, no estan repartits amb equitat, ni en aquest tros de món ni enlloc. Però la llengua ens és molt pròpia, en som responsables perquè la llengua és de tothom qui la parla, exactament en la mateixa mesura. Els diners ens fan sobreviure, però la poesia ens emociona. En qualsevol llengua! Qualsevol idioma que pugui emocionar, que pugui comunicar, és immensament valuós. I ens alcem en massa, sí, ara, a defensar la parla de la nostra gent com lleones davant els seus cadells. Qui no ho pot entendre és que no entén l'amor.

Som una nació curiosa: cada dijous molts ens plantem davant la tele per riure'ns de la nostra política, de les nostres desgràcies, per riure'ns de nosaltres mateixos. Però amb la llengua no s'hi juga. És clar que podrem riure'ns de qui es dedica a menysprear-la, però som tots conscients que aquí han anat a fer mal. A ferir perquè sí. "El gos bordava, i l'he apallissat perquè callés". Aquí tot bull, i no bull només en català, però la llengua a l'educació és un tema que ens importa molt, i un dels llocs per on més mal se'ns pot fer. I és exactament això: se'ns vol mal. Però sembla que aquesta gent, aquests que volen menjar-se poc a poc la nostra cultura, la nostra llengua i tota la nostra "voluntat de ser", no hagin vist la història. A Catalunya no tenim gens d'experiència guanyant batalles. Més aviat en subsistir i resistir malgrat les derrotes. I així ho farem sempre. Sé que sona èpic, però és tal com ho penso. Si cal, (i caldrà) serem forts, serem rebels, no ens doblegarem. Mai m'ha acabat de fer el pes una terminologia de l'estil "la victòria", i aquestes coses, perquè quan algú guanya vol dir que hi ha algú que perd. Però tot té un límit! Fins i tot a mi se'm desperta l'agressivitat davant d'aquestes aberracions perpetrades amb tanta mala llet. Però, en la línia de l'humor que deia, i com molts ja han dit amb certa ironia, potser encara haurem d'estar agraïts a aquesta colla de terroristes culturals. Perquè si creiem de veritat que ningú podrà aniquilar la nostra embranzida per anar endavant, només ens queda pensar que tota acció provoca una reacció. Els seus atacs alimenten la nostra flama. I qui en aquest estat de bojos encara no ho ha volgut entendre, és que no entén què és l'amor.