La neu a la planta dels peus

La veritat? Bé, la veritat és que no me'n recordo gaire. Estava massa ocupada actuant per poder pensar, estava ocupada amb aquell "ara o mai" donant-me cops al cap, per la part de dintre. És a dir que sí, ocupadíssima amb la meva set de pel·lícula, amb la meva set de vida que no s'acaba. La neu a la planta dels peus. Només per citar un exemple, un exemple dels bons. Moltes vegades és només dins meu que s'observen els processos, lluny de "l'acció" veritable que passa a fora, fins que m'agafa el rampell i em trec les xiruques, em trec els mitjons i començo a córrer per la neu. No és una metàfora! És a dir, evidentment que és una metàfora, però ho vaig fer, n'hi ha proves, hi ha fotos de les marques dels meus peus nus sobre la neu. Quina gràcia hagués tingut, sense les fotos? Quina pregunta més divertida. Tot és divertit, últimament. No sé com treure'm de sobre aquest sarcasme fastigós. Ni el pel·liculisme, també fastigós. Tot és al seu lloc, però encara no he après a escoltar-me quan sí que tinc raó. Quan vaig començar a sentir l'impuls equivocat sabia perfectament què havia de fer: absolutament res, quedar-me quieta i callada fins que s'ofegués. Deixar d'alimentar les esperances vanes amb poesia perquè aquest conte tots sabem com acaba. S'acaba així: jo, sola amb la meva poesia (i m'estalvio les paraules malsonants per definir aquesta poesia, només per pura correcció estilística). Però no, mira, em vaig posar a córrer sobre la neu com una idiota, ni que fos per fer la fotografia, ni que fos per poder-ho explicar apassionadament després, amb un ritme especial a la veu "Si, bé, vaig veure dins el meu cap aquella imatge i no vaig poder resistir la temptació d'enfrontar-me al fred per fer-la realitat, per fer-la meva". Diguem-ho clar, per fer la puta gracieta. Sí, no m'aguanto més, la puta poesia, la puta foto, la puta gracieta. Que ara em menjo amb patates. El que havia de fer era molt senzill, ho sabia i sabia com fer-ho: quieta i callada. Però ara s'ha acabat la pel·lícula, la realitat m'ha girat la cara (com, de fet, tothom sabia que passaria), i no sé exactament si em vaig equivocar o si era inevitable. En tot cas, la poesia que em va fer ensopegar i caure de genolls als peus de la meva set incontrolable, deu ser ara l'únic que em queda, amb el meu orgull i la marca del fred de la neu a la planta dels peus.

Doncs molt bé.
.