Els trenta segons

Diuen que les noves generacions no sabem esperar. Quina sentència més evident i més terrible! Ara ve la següent: la culpa, la culpa la té internet! No, millor encara, la culpa la té "l'internet" com diuen els avis. La culpa que trenta segons ja siguin massa. La culpa que tot ens arribi de pressa. Trenta segons no són ni la dernière minute. Però són molt. Són massa, són massa. Són la diferència entre perdre o no perdre el tren. La diferència entre l'espera i la no espera. El cansament i el no cansament. La cançó massa llarga i la cançó massa curta.

Franges de trenta segons s'encadenen eternament, saps? Com si enlloc de comptar minuts comptéssim migminuts. Les nits són plenes de migminuts inacabables, amb cada petit segon fent-se llarg i més llarg, estenent-se a través de fraccions de segon sempre iguals però cada   vegada   més   espaiades. Com els batecs del cor en un ritardando etern. En un fade out impossible.

No sé on ho vaig sentir, això dels trenta segons. És igual, era només una excusa. Em preocupa no saber esperar. Em preocupa la línia entre l'exageració i la justificació en l'amargor del to d'algunes converses. No tenim quaranta anys, et dic. I m'ho dic, també, a mi. No tenim quaranta anys ni noranta, no tenim ni vint anys i ens desesperem per trenta segons. Són lentíssims potser, són gairebé eterns, però no deixen de ser només trenta segons, i no sabem esperar. "Qui espera desespera". Desesperem. Més del que voldríem. I el que volia dir-te tampoc era això tan resignat, tan a la línia-entre-la-rabieta-justificada-i-la-rabieta-exagerada sinó que deixem passar els minuts, que no n'hi ha per tant. Potser tampoc n'hi ha per tant poc, merda, però vaja, què hi farem. Però que la culpa no és nostra eeeh! Que consti, que nosaltres potser no sabem esperar, però la culpa és de l'internet que ens fa creure que tot ha de venir de pressa. Quants segons triga el youtube a carregar l'enllaç de la Carla Bruni d'aquí dalt? No res. Menys de trenta, segur. I doncs el que t'anava dient, que tot plegat estan sent trenta segons de res, que això encara no es pot dir espera, i que t'estimo i que poc a poc, i que quan en fem quaranta potser ja hem après a no tenir pressa, qui sap.