Volia dir que hi ha persones, persones com jo; i hi ha dies, dies com avui, que de cop i volta prens consciència de ser d'aquella pasta que es desfà, d'aquella pasta que de seguida sembla que hagi de començar a plorar i el sentiment sigui gran i incontenible com l'ample cel. De ser, en definitiva, bleda. Una bleda assolellada, que deien a casa, que diuen a casa. Però després ho he buscat al diec i resulta que no, que no vol dir el que jo em pensava, que bleda és una Persona no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp. Pràcticament igual que figaflor, l'alternativa, que tampoc vol dir el que jo volia dir. Llavors he pensat quina altra paraula podia anar-me bé aquí, i no l'he trobada, perquè tampoc és exactament "ploramiques" ni "cursi". Potser sentimental (Que es lliura amb exageració o afectació als sentiments, a la tendresa.) tot i que és tan evident que em fa ràbia. Si algú té més idees seran benvingudes, evidentment, només faltaria. Potser sí, potser m'hauré de resignar amb aquest adjectiu que no em va prou bé, per dir com m'agrada si una noia fent-se gran diu "ploro de tant que us estimo", i em sembla bleda (bleda en el meu sentit, no en el sentit del diec) i em sembla preciosa i tan tendra, bleda assolellada, abraçada, amor, boniques, paraules amuntegant-se, sentits que es barregen.
Plorem, doncs. Plorem amb els castells, plorem amb els ulls de nen meravellats davant les guspires, plorem de tant que ens estimem. Clar que sí. I amb tot l'orgull nostre, d'orgull per qualsevol cosa, d'orgull de ser. I abraçada, amor, boniques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada