I ho sabia, merda, sabia que era Einaudi i sabia que em feria i com em feria, ho sabia i tot i així. Tot i així i punt, sense res més, perquè ara vull acabar frases a mitges. Perquè ho sabia, merda, i tinc el cos inflamat ara, com ple de flames enganxades a la pell per sota, arran de carn, i només volia una pau clara i no la tinc i trigaré més del que volia a poder marxar a buscar-la.
Trigaré més del que volia a poder marxar a buscar-la però la necessito perquè quan cau tot de les mans és una pluja de sobte, és la tempesta de sobte, d'estiu, tan inesperada i fresca i calenta.
Fresca i calenta i Einaudi va i diu que és Primavera, doncs molt bé, ell ho deu saber millor que no pas jo, però ara mateix la primavera, no en té un pèl, de primavera, que és un estiu furiós, una tardor fosca, les flames, la grandesa de les paraules, que és tan extraordinària.
I ara em ve al cap la puta grandesa de les paraules, que és tan tan extraordinària que ens pren extraordinarietat a les persones. Sona un piano una i mil vegades mentre em vaig morint de primavera pura i cruel clavant-me agulles sota les ungles i sota la sang i sota les flames de sota la pell: obriu-vos, mans! obre't ventre! D'on surt la primavera si no surt de les mans, d'on surt la tempesta si no brolla del ventre? No em deixeu parlar quan m'agafa aquesta mena d'impuls de metall i violència, no em deixeu parlar.
1 comentari:
m'agrada
Publica un comentari a l'entrada