Noms

Els noms, sí, quina gràcia. Sempre m'ha fascinat la necessitat aquesta tan humana de posar nom a les coses, com si anomenar allò que és desconegut ho fes menys desconegut, i com si intentar encabir un concepte infinit en l'espai petit de la paraula el fes més abastable. Qui ho va dir, això? Ara no me'n recordo, potser Plató. Sí, diria que era Plató, el que creia una cosa com ara que la paraula és una limitació del concepte, blabla. Cada cosa al seu nom i un nom per a cada cosa. Com dir amor. O dir vida. O dir tristesa, o dir mort o dir dolor. I que ningú m'interpreti malament, estimo i venero la paraula, (   La   Paraula   ) però hi ha coses a les quals no cal posar un nom, perquè el nom només fa que emmerdar el concepte, no em malinterpreteu, vull dir que el nom no ajuda, no ajuda. No és que no serveixi de res, però no ajuda, m'enteneu? No ajuda. Parlar de les relacions humanes i dels lligams amb aquesta avidesa de posar noms a tot és una bajanada. Estimo, estimes. Els noms tenen la culpa de moltes coses. Quines ganes de complicar-se la vida. I de veritat que no ho dic per res en concret, vull dir que la preocupació pels noms l'he tinguda des de pràcticament sempre, ja m'enteneu, així com diem "sempre" la gent jove i ens quedem tan amples, sí. Preocupació pels noms i els adjectius i els verbs, per l'inexactitud emprenyadora de les paraules; inexactitud que intento arreglar, i només me'n surto a vegades. No sóc del tot això ni allò altre, no puc afirmar ben bé que estimo ni dir amb seguretat que no estimo perquè segurament no s'entendria. I poso la primera persona per posar-ne alguna, però necessitava fer aquesta reivindicació per donar el meu suport a tots vosaltres quan alguna vegada heu dit coses que no eren exactament allò que volíeu dir i no us han entès bé i us heu ficat en un bon merder. I també quan heu sentit coses que no encaixaven exactament amb cap concepte dels que existeixen, i algú us ha obligat a dir què us passava i ho heu fet malament o molt malament o molt pitjor. Vull dir que entenc aquestes patinades, i ara les vull perdonar a mi i a tothom perquè no són culpa nostra del tot sinó sobretot d'aquesta necessitat repel·lent de posar sempre nom a les coses, de posar nom als sentiments, de posar nom a la transcendència, de posar nom a les maneres de ser com si la suma de les parts fos igual que el tot, quan no ho és, no ho és, no ho és, de veritat que no, que m'ho va dir l'Albert i m'ho va dir un brother també i jo me'n fio.

Perdó per tot aquest desgavell, ahahaha diré que és culpa de la Paraula i ja està.