Contra què cal lluitar (I)

"Privatització" és un concepte que últimament es fa servir amb preocupació. Segurament per això va ser tan polèmica la celebració del casament de luxe de la neboda d'un magnat indi a les instal·lacions del MNAC, ara deu fer uns tres o quatre mesos. Que sí, que vaig tard, marca de la casa, ja se sap. Doncs bé, resulta que l'Ajuntament va tancar el museu durant un dia, cosa que va suscitar moltes crítiques perquè es privava els ciutadans del seu dret a un espai públic: es "privatitzava per un dia", doncs, el MNAC, i avui en dia, en un context de mercantilització de la cultura i IVA astronòmic, aquest no és un tema que ens haguem de prendre a la lleugera.

Ja entenc que l'entrada d'interessos privats als organismes públics fa témer que s'acabi prioritzant el lucre de les empreses i no el benestar dels ciutadans. Ara bé, el lloguer d'espais públics a empreses o persones no és una privatització d'aquest tipus, no compromet la llibertat dels ciutadans. De fet, l'entrada de diners al MNAC pot ser una manera d'assegurar la continuïtat d'un museu molt important en una època difícil en què la cultura és sovint la primera perjudicada. És cert que un esdeveniment com el que va acollir el MNAC té també un component de luxe que precisament en aquest context de crisi pot resultar ofensiu, i certs col·lectius han vist tota aquesta ostentació com un acte de mal gust en una ciutat on hi ha molta gent que passa per greus dificultats econòmiques. I vaja, la veritat és que no sé ben bé qui era el senyor indi del casament, ni res, però tinc la sensació que a vegades volem ser tan políticament correctes que perdem l'oremus tots plegats. Evidentment, cal assegurar-se que aquests diners es destinin a la cultura i aportin així un benefici directe als ciutadans.

Ara bé, no es pot anar pel món demonitzant-ho tot. O sí? Es pot? Potser es pot viure en el món de sucre on tots els rics són grassos i malvats i riuen fort les desgràcies dels pobres. El món de sucre on els bons són els orfes, els dolents són les bruixes; no cal plantejar-se contra què cal lluitar perquè és evident. El món de sucre on sempre toca clamar ben fort els drets i escridassar ben fort les dretes. La cultura és un dret dels ciutadans, però també té un cost, i per assumir-lo calen diners. Passar això per alt és ingenu i poc realista i tot i que cal treballar per canviar allò que no ens agrada del nostre sistema no es pot pretendre arreglar les coses només amb bones intencions.

Contra què cal lluitar (II)

Fa mesos que tinc un esborrany sobre "els bons i els dolents" i no sóc capaç d'embastar-lo. I que ningú s'equivoqui, mai he estat gaire amiga de relativitzar-ho tot si no és pel simple plaer bromista de l'escepticisme absolut (tot allò de aaaaaaah potser jo no existeixo i només sóc un producte de la teva imaginació!) però no estic d'acord que "tot és relatiu". No, no tot és relatiu, encara que hi ha moltes coses que, de ben segur, no són absolutes. I aprofitant l'excusa tonta de les queixes pel tema aquest del MNAC m'he acabat animant a intentar fer una mica d'opinió, a dir coses que necessitava dir. Contra què cal lluitar? Aquí volia anar a parar jo. Hi ha persones i col·lectius que fan bandera de la llibertat per alçar-se contra tot i contra tothom, alçar-se contra conceptes abstractes omplint-se la boca de conceptes més abstractes. Volen despertar les nostres consciències, però només admeten un camí per despertar. Estic parlant d'una manera de pensar que està fermament convençuda que les altres maneres de pensar són errònies. Que els altres gustos són erronis. No parlen d'acord i de desacord, sinó de veritat i mentida. De bons i dolents. I moltes vegades ho fan des d'un discurs tan ferm i ben travat que en una conversa gairebé t'acabes creient que és veritat, que la teva pròpia opinió és un error. Penses "jo sóc el dolent, jo no m'adono de les coses, estic alienat, sóc una pobra brosseta enganxada a la sola de la sabata del sistema". I això m'emprenya, m'emprenya molt perquè no som brossetes.

Contra què cal lluitar? Potser no cal lluitar contra res, potser més aviat cal lluitar per això o per allò altre. La lluita contra és sempre una conseqüència de la lluita per. Una conseqüència necessària, a vegades. Em sembla que era Teresa de Calcuta, que deia una cosa d'aquest estil. Em podeu dir naïf, si voleu, però em calia deixar-ho anar, tot això, malgrat saber que en una conversa és provable que m'acabi sentint així com una brosseta, pobra de mi, que no he llegit el manifest comunista ni sé de què va aquest món. Perdó, demano públicament disculpes per la meva ignorància, per la meva innocència, per les meves ganes de relativitzar. I si m'equivoco, doncs no passa res, perquè tinc dret a equivocar-me. Apa, tants drets que tenim, ara resultarà que no tenim dret a equivocar-nos.

Relativitzar una mica no és cap pecat. El capitalisme, el patriarcat, no són dimonis amb banyes ni paraules comodín per fer ben macos els discursos. No dic que el que se'n diu sigui mentida! Dic que no cal abusar de les fórmules. Veure, des del Frente Judaico Popular, que els romans ens han construït aqüeductes i ens han portat vi i seguretat ciutadana no és un drama. No dic que no els haguem de fer fora! És més, segurament els hem de fer fora! És molt possible que aquesta no sigui la pau que volem, és més que demostrable que això no és justícia. Hi ha tantes coses per fer, i és tan necessari fer-les i són tan urgents. Però ara parlo de les formes. Parlo d'aquesta mena de superioritat moral que s'ha dedicat a enderrocar altars i esglésies criticant una fe que desconeixia per omplir-se la boca de la llibertat. Quina llibertat? Només una, la llibertat d'anar tots a la una, la llibertat de la propagandística. Però jo necessito saber que tindré un espai propi per pensar, un espai que no serà envaït per cap profeta de la justícia social que em porti la veritat absoluta ja redactada. Necessito saber que no és un tabú dir que hi ha gent rica que no fa mal a ningú i polítics del PP que fan bé la seva feina, ens agradi o no. I no passa res, i ser conscient d'això no em fa més bona ni més dolenta, ni amb més ni menys consciència social. De consciència, cadascú que faci el que vulgui amb la seva. Hi ha societats en què les coses van malament de debò, en què la violència és real i es mesura en xifres de morts al carrer. Aquí, per sort, això no és així; a vegades penso que hauríem de lluitar més i millor per allò que és necessari i no estar sempre lluitant contra tot, criticant-ho tot. No estar sempre traient les dents per esgarrapar el sistema amb una agressivitat que al cap i a la fi, no serveix per canviar el món, no serveix per millorar la vida.

Qui és Madeleine Elster

Recordo amb un ample somriure aquell professor que va dir un dia que amb el nostre temps de vida no es poden llegir tots els llibres del món, i que ell, posats a triar, llegia només els bons. "Potser així es pot llegir tot el que s'ha d'haver llegit". Doncs bé; he de reconèixer que malgrat entendre bé aquestes, diguem-ne, prioritats, em deixo portar moltes vegades pel gust d'una història que enganxi molt, alguna història que el temps no hagi legitimat, o directament algun llibre de qualitat dubtosa que, senzillament, em ve de gust. Com qui es menja una bossa de doritos un divendres a la tarda, només perquè en aquell moment n'ha tingut ganes. I no em sap cap greu, cap ni un (el mateix professor, quan deia "lectura, lectura i més... lectura" no es referia només a Joyce, seguríssim) perquè hi ha de tot a la vinya del Senyor, i aquestes coses, i perquè mentre posis prou fruita a la dieta tens tot el dret a la bossa de doritos. Però deixant de banda els llibres reconec que quan es tracta de pel·lícules massa sovint noto que em falta la fruita, que sí, que molta pel·lícula moderneta de gent rara però que falta fonament, que falten clàssics, que falten les del so brut. Que falten les d'abans de la tele en color, però el blanc i negre em fa mandra. Ja ho arreglarem, ja hi haurà temps, un bon dia ens decidirem a ser estupendos i veurem tots els Godards i els Truffauts i totes les pel·lícules on surti l'Audrey Hepburn i després anirem a prendre alguna cosa en un bar la mar de mono i ens comprarem unes ulleres amb vidres d'un pam i ens suïcidarem ofegats en una peixera de gintònic. Ostres tu, quin rampell més divertit que m'ha agafat ara de sobte. Però no volia parlar d'això, volia parlar de Vertigo. No em proposo fer cap crítica, ni de bon tros, però des que la vaig veure que tenia pendent un comentari, un comentari petit, sobre el joc d'identitats que em va agradar tant. Sabeu qui és Madeleine Elster? Oh, jo tampoc, jo tampoc. Diria que a la primera sempre costa de saber-ho. El personatge existeix. El personatge. De la resta, no sé parlar-ne gaire, però el personatge és la possibilitat de crear, a partir de la identitat verda d'un mateix, una realització vermella de la mateixa matèria. Vull, dir, la diferència entre ser una persona vermella com Madeleine Elster o ser una persona verda com la Judy Barton és un abisme. La capacitat de ser vermells o ser verds, dins nostre. És extraordinari aquest embull de veritats, aquest caos indestriable entre allò que ella (el personatge) és realment, allò que "s'ha construït" en ella amb el pas dels anys, i allò que vol ser: Madeleine Elster, una perfecció romàntica, volàtil, LA DONA, que fa que la realitat de la Judy sembli insulsa i petita, encara més verda i vulgar. És així com la Judy s'enamora de la persona que ella mateixa pot ser i que, tanmateix, no és. La versió vermella i refinada d'ella mateixa. Quin és el problema, aquí? Quin és el problema, on és l'engany? Hi ha engany o és una forma d'evolució personal la mar de normal i legítima? Es pot decidir canviar el verd pel vermell? Es pot matar un jo de carn i ossos per ser Madeleine Elster? Qui és Madeleine Elster?

Les ungles

Llevar-se un matí estrany, l'enèssim matí estrany, però potser aquest més estrany que els altres. És l'últim dia que passem al llit (per haver allargat massa la nit), i és hora de despertar. També és hora de despertar-se, sí, o de llevar-se, però no em refereixo a això, parlo d'un Despertar profund, simbòlic, amb gust de final. Estic contenta, però aquesta consciència em condemna a una mena de ressaca emocional com la d'altres vegades, la baixada obligatòria de després de l'explosió. Avui toca assumir que set dies han consumit la nostra ànsia i el que ens queda ens buida i ens omple, ens satisfà i ens fa mal i jo què sé, i quanta incertesa, que vull deixar-me fluir però tot plegat va a batzegades i ara que ja no és Carnaval ja no hi ha excuses per res. Carnaval pertorba la placidesa, i ho fa amb una alegria tan desbordant que ens és igual el que ens vingui després, quan tot hagi passat i toqui despertar. Quan el clavell a la motxilla perdi el seu sentit. Quan haguem de pensar com es continua a partir d'aquí, a partir d'allò que ens ha revelat el Carnaval mentre ens deixavem portar per l'onada dolcíssima.

M'he despintat les ungles i m'han quedat els dits tots tacats. Com si fos sang, com si fos vi, com si fossin maduixes. Com si silenciosament les mans m'acusessin d'haver volgut donar massa color a la vida.




(
creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú
)

Ara que tinc vint anys

Cada dia neixen nens. Tots són bonics i petits i dignes de ser estimats, tots són una promesa, una inversió, un misteri que poc a poc anirà satisfent la curiositat amorosa dels pares, com serà de gran? Ho sabrem fer bé? En qui es convertirà amb el pas dels anys? aquests que ara se'l miren embadalits. Cada dia neixen nens. Als hospitals i als carrers, al món en general, i això sol ja és una raó per poder dir "avui és un dia bonic, avui és un dia afortunat, avui ha nascut una persona nova". Tots vam néixer en un dia molt bonic, i ho dic sabent que és una mica mundo-colorido anar predicant aquestes coses. Vist així, tots els dies són objectivament bonics. Però és veritat.

Ara que tinc vint anys no vull fer cap valoració de res. Em sembla que ja faig prou valoracions de tot en dies aleatoris com, no ho sé, el catorze de febrer per exemple i ja m'he permès la gracieta del títol per recordar la "valoració" que en feia el Serrat, dels seus primers vint anys, amb aquella empenta. No, jo només volia recordar un dia de fa una mica més de vint anys, dilluns de carnaval com és avui. Suposo que els vilanovins devien cantar pels carrers, també, amb els brams aquests de gent cansada i feliç. Suposo que les sabates se'ls enganxaven a terra i el confetti feia remolins a la plaça de la vila. Suposo que en molts parcs i balcons hi havia una mimosa florida, esperant algú que endinsés les mans en la seva suavitat flonja i olorosa. I a casa potser ja havien posat en un gerro les primeres flors del Cau, potser un ram de jacints blancs perfumant tota la casa, o potser tres narcisos minúsculs amb aquell aroma dolç tan penetrant. Potser a les onze del matí feia una mica de sol daurat que entrava per totes les finestres, potser l'hivern floria a mig febrer encara fred però ja lluminós, anunciant la primavera. Potser algú somreia, potser algú plorava, potser algú moria i algú altre feia l'amor.

Només volia fer memòria d'un dia, un dia bonic com tots els dies que neixen criatures, ara que torna a ser dilluns de carnaval, i també és un dia bonic i deuen haver nascut nens i nenes i somriures i flors.