Recordo amb un ample somriure aquell professor que va dir un dia que amb el nostre temps de vida no es poden llegir tots els llibres del món, i que ell, posats a triar, llegia només els bons. "Potser així es pot llegir tot el que s'ha d'haver llegit". Doncs bé; he de reconèixer que malgrat entendre bé aquestes, diguem-ne, prioritats, em deixo portar moltes vegades pel gust d'una història que enganxi molt, alguna història que el temps no hagi legitimat, o directament algun llibre de qualitat dubtosa que, senzillament, em ve de gust. Com qui es menja una bossa de doritos un divendres a la tarda, només perquè en aquell moment n'ha tingut ganes. I no em sap cap greu, cap ni un (el mateix professor, quan deia "lectura, lectura i més... lectura" no es referia només a Joyce, seguríssim) perquè hi ha de tot a la vinya del Senyor, i aquestes coses, i perquè mentre posis prou fruita a la dieta tens tot el dret a la bossa de doritos. Però deixant de banda els llibres reconec que quan es tracta de pel·lícules massa sovint noto que em falta la fruita, que sí, que molta pel·lícula moderneta de gent rara però que falta fonament, que falten clàssics, que falten les del so brut. Que falten les d'abans de la tele en color, però el blanc i negre em fa mandra. Ja ho arreglarem, ja hi haurà temps, un bon dia ens decidirem a ser estupendos i veurem tots els Godards i els Truffauts i totes les pel·lícules on surti l'Audrey Hepburn i després anirem a prendre alguna cosa en un bar la mar de mono i ens comprarem unes ulleres amb vidres d'un pam i ens suïcidarem ofegats en una peixera de gintònic. Ostres tu, quin rampell més divertit que m'ha agafat ara de sobte. Però no volia parlar d'això, volia parlar de Vertigo. No em proposo fer cap crítica, ni de bon tros, però des que la vaig veure que tenia pendent un comentari, un comentari petit, sobre el joc d'identitats que em va agradar tant. Sabeu qui és Madeleine Elster? Oh, jo tampoc, jo tampoc. Diria que a la primera sempre costa de saber-ho. El personatge existeix. El personatge. De la resta, no sé parlar-ne gaire, però el personatge és la possibilitat de crear, a partir de la identitat verda d'un mateix, una realització vermella de la mateixa matèria. Vull, dir, la diferència entre ser una persona vermella com Madeleine Elster o ser una persona verda com la Judy Barton és un abisme. La capacitat de ser vermells o ser verds, dins nostre. És extraordinari aquest embull de veritats, aquest caos indestriable entre allò que ella (el personatge) és realment, allò que "s'ha construït" en ella amb el pas dels anys, i allò que vol ser: Madeleine Elster, una perfecció romàntica, volàtil, LA DONA, que fa que la realitat de la Judy sembli insulsa i petita, encara més verda i vulgar. És així com la Judy s'enamora de la persona que ella mateixa pot ser i que, tanmateix, no és. La versió vermella i refinada d'ella mateixa. Quin és el problema, aquí? Quin és el problema, on és l'engany? Hi ha engany o és una forma d'evolució personal la mar de normal i legítima? Es pot decidir canviar el verd pel vermell? Es pot matar un jo de carn i ossos per ser Madeleine Elster? Qui és Madeleine Elster?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada