Contra què cal lluitar (II)

Fa mesos que tinc un esborrany sobre "els bons i els dolents" i no sóc capaç d'embastar-lo. I que ningú s'equivoqui, mai he estat gaire amiga de relativitzar-ho tot si no és pel simple plaer bromista de l'escepticisme absolut (tot allò de aaaaaaah potser jo no existeixo i només sóc un producte de la teva imaginació!) però no estic d'acord que "tot és relatiu". No, no tot és relatiu, encara que hi ha moltes coses que, de ben segur, no són absolutes. I aprofitant l'excusa tonta de les queixes pel tema aquest del MNAC m'he acabat animant a intentar fer una mica d'opinió, a dir coses que necessitava dir. Contra què cal lluitar? Aquí volia anar a parar jo. Hi ha persones i col·lectius que fan bandera de la llibertat per alçar-se contra tot i contra tothom, alçar-se contra conceptes abstractes omplint-se la boca de conceptes més abstractes. Volen despertar les nostres consciències, però només admeten un camí per despertar. Estic parlant d'una manera de pensar que està fermament convençuda que les altres maneres de pensar són errònies. Que els altres gustos són erronis. No parlen d'acord i de desacord, sinó de veritat i mentida. De bons i dolents. I moltes vegades ho fan des d'un discurs tan ferm i ben travat que en una conversa gairebé t'acabes creient que és veritat, que la teva pròpia opinió és un error. Penses "jo sóc el dolent, jo no m'adono de les coses, estic alienat, sóc una pobra brosseta enganxada a la sola de la sabata del sistema". I això m'emprenya, m'emprenya molt perquè no som brossetes.

Contra què cal lluitar? Potser no cal lluitar contra res, potser més aviat cal lluitar per això o per allò altre. La lluita contra és sempre una conseqüència de la lluita per. Una conseqüència necessària, a vegades. Em sembla que era Teresa de Calcuta, que deia una cosa d'aquest estil. Em podeu dir naïf, si voleu, però em calia deixar-ho anar, tot això, malgrat saber que en una conversa és provable que m'acabi sentint així com una brosseta, pobra de mi, que no he llegit el manifest comunista ni sé de què va aquest món. Perdó, demano públicament disculpes per la meva ignorància, per la meva innocència, per les meves ganes de relativitzar. I si m'equivoco, doncs no passa res, perquè tinc dret a equivocar-me. Apa, tants drets que tenim, ara resultarà que no tenim dret a equivocar-nos.

Relativitzar una mica no és cap pecat. El capitalisme, el patriarcat, no són dimonis amb banyes ni paraules comodín per fer ben macos els discursos. No dic que el que se'n diu sigui mentida! Dic que no cal abusar de les fórmules. Veure, des del Frente Judaico Popular, que els romans ens han construït aqüeductes i ens han portat vi i seguretat ciutadana no és un drama. No dic que no els haguem de fer fora! És més, segurament els hem de fer fora! És molt possible que aquesta no sigui la pau que volem, és més que demostrable que això no és justícia. Hi ha tantes coses per fer, i és tan necessari fer-les i són tan urgents. Però ara parlo de les formes. Parlo d'aquesta mena de superioritat moral que s'ha dedicat a enderrocar altars i esglésies criticant una fe que desconeixia per omplir-se la boca de la llibertat. Quina llibertat? Només una, la llibertat d'anar tots a la una, la llibertat de la propagandística. Però jo necessito saber que tindré un espai propi per pensar, un espai que no serà envaït per cap profeta de la justícia social que em porti la veritat absoluta ja redactada. Necessito saber que no és un tabú dir que hi ha gent rica que no fa mal a ningú i polítics del PP que fan bé la seva feina, ens agradi o no. I no passa res, i ser conscient d'això no em fa més bona ni més dolenta, ni amb més ni menys consciència social. De consciència, cadascú que faci el que vulgui amb la seva. Hi ha societats en què les coses van malament de debò, en què la violència és real i es mesura en xifres de morts al carrer. Aquí, per sort, això no és així; a vegades penso que hauríem de lluitar més i millor per allò que és necessari i no estar sempre lluitant contra tot, criticant-ho tot. No estar sempre traient les dents per esgarrapar el sistema amb una agressivitat que al cap i a la fi, no serveix per canviar el món, no serveix per millorar la vida.