Llevar-se un matí estrany, l'enèssim matí estrany, però potser aquest més estrany que els altres. És l'últim dia que passem al llit (per haver allargat massa la nit), i és hora de despertar. També és hora de despertar-se, sí, o de llevar-se, però no em refereixo a això, parlo d'un Despertar profund, simbòlic, amb gust de final. Estic contenta, però aquesta consciència em condemna a una mena de ressaca emocional com la d'altres vegades, la baixada obligatòria de després de l'explosió. Avui toca assumir que set dies han consumit la nostra ànsia i el que ens queda ens buida i ens omple, ens satisfà i ens fa mal i jo què sé, i quanta incertesa, que vull deixar-me fluir però tot plegat va a batzegades i ara que ja no és Carnaval ja no hi ha excuses per res. Carnaval pertorba la placidesa, i ho fa amb una alegria tan desbordant que ens és igual el que ens vingui després, quan tot hagi passat i toqui despertar. Quan el clavell a la motxilla perdi el seu sentit. Quan haguem de pensar com es continua a partir d'aquí, a partir d'allò que ens ha revelat el Carnaval mentre ens deixavem portar per l'onada dolcíssima.
M'he despintat les ungles i m'han quedat els dits tots tacats. Com si fos sang, com si fos vi, com si fossin maduixes. Com si silenciosament les mans m'acusessin d'haver volgut donar massa color a la vida.
(
creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú
)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada