A favor de la nostàlgia

Diria que va ser l'estiu que vam fer vint-i-un anys. El tercer estiu després d'aquell 2012 que ens va marcar un abans i un després, que ens va omplir les reserves de jomaimais i que ens construïa, com a grup, identitat i mite. Jo necessitava precisament identitat i mite; potser no totes les del grup ho van viure així, però estic segura que totes guarden el record d'aquell interrail com un tresor magnífic. I va ser de seguida, molt poc després, que ens vam adonar que és tan senzill orbitar al voltant dels records, voleiar pel passat amb aquell somriure que mira cap endins. Un dia, sentint-nos molt madures amb les carreres a mitges i professors que ja no se sabien els nostres noms, alguna va aixecar la veu i va dir ja n'hi ha prou, noies, de viure en el passat. Tenim un present per esprémer, noies, prou de viure en el passat! Teníem vint anys i ens quedaven lluny les nenes que cuinaven puré de patata de sobre, sense llet, per estalviar, en una cuina ronyosa i minúscula compartida entre trenta persones que tractàvem com grans amics des del minut dos d'haver-nos conegut. El puré de patates quedava fastigós, tenia un gust ranci que recordava la tonyina, i ho arreglàvem (relativament) comprant alguna llauna de tonyina per barrejar-ho tot.

Doncs tot això ja ens quedava mig lluny, a la distància enorme del canvi de vida, de deixar de veure'ns cada dia o fins i tot, amb algunes de deixar de veure'ns perquè dos anys són prou temps per agafar camins diferents. I ens era agredolç el retorn excessiu de les converses tan sovint als mateixos escenaris, a les mateixes fotos amb les mateixes quatre peces de roba que cadascuna s'havia endut. Encara avui ho dec tenir tot a l'armari, jo que no llenço res. I encara avui penso en tot allò perquè acostumada com estic a guardar l'ara i aquí com un tresor lluminós no puc evitar la sensació agredolça d'habitar un present poc rellevant, eclipsat per les batalletes i per plans de futur. Aquest retret, sabeu, de no estar vivint prou bé. I jo sé que no és així, perquè estic tranquil·la encara que existir em faci pujada, i perquè cada tarda, com ara mateix, veig les formes que fa el sol a la façana de davant de l'habitació i penso "la llum tan rotunda als patis" com un petit mantra propi. I sé que estic bé, fins i tot molt bé; ho confirma la teoria del botó, que explicaré un altre dia. Però jo que sóc molt d'identitat i mite, o de ritual si se'n vol dir així, recordo i re-recordo l'any passat per setmana santa, aquell blau infinit del mar grec i totes les paraules que venien a ressonar-me dins. El principi de l'Odissea de Riba i els versos de Safo o els de Kavafis, en les traduccions que m'havia après de memòria quan era adolescent; les velles històries de déus i herois, la pobra Ariadna que gairebé la veia, abandonada a les platges de Naxos que em deixaven sense alè. No puc parar de mirar les fotos i reviure les anècdotes parlant amb la família en aquestes sobretaules confinades d'ara, lliures de pressa. Em perdo en detalls d'aquells dies, i em costa parar d'evocar tot el que em ve. Com l'olor d'encens de les ermites pintades amb calç escampades per l'illa agresta, com l'oli que degotava sobre el bloc de feta plantificat sobre l'amanida grega o el formatge cremós que feia el senyor de l'hostal on ens estàvem, aïllats del món. Com les plaques de marbre que trobàvem pels camins perduts o els regals del mar en forma de petxines o de pedretes lluents i arrodonides que em feien pensar en el Capítol en blanc de Palau i Fabre quan diu que no hi ha cap marbre de Grècia darrere el blanc. Darrere el blanc, que es fa desitjar, hi ha còdols petits forjats pel mar, que un cop collits amb amor passen de ser sorra a ser record.

Normalment hauria de fer conciliar aquest gust per la memòria amb el raurau de malifeta que em ve quan navego massa en tot allò del passat que m'arrenca d'ara. Però el moment que visc té aquesta petita butlla disculpatòria a favor de la nostàlgia. Em dedico, doncs, a fruir dels meus mites contradient la gent que diu "aquestes fotos que fas no te les miraràs mai més" i revivint els meus viatges pam a pam, retrobant l'olor de canyella dels dolços amb una esgarrifança de plaer no tan culpable. Perquè "ara" és un tresor, sí, però també "llavors" és fortuna, i "demà" és llavor. I tothom enyora el mar, i no passa res.