És clar que hi ha un dol, i a vegades es veu més i a vegades no tant. Ara mateix, per exemple, es veu més. Ara, que tinc el dol penjant de les pestanyes i em sembla que tota l'habitació està xopa d'aquest dol que normalment no em pesa, tot i que ara sí. És perquè he anat a veure aquella història que tenia pendent i se m'han descol·locat les segones persones, m'entens? M'hi he vist, en aquella història, ens hi he vist i m'ha fet un mal petitó. L'amor era això i ho teníem i després ja no.
Les teves ales m'agradaven i la teva pell i les teves paraules i aquell aire mig d'artista mig de musa. T'hauria d'escriure alguna cançó aprofitant el mal petitó de cicatriu que m'ha agafat ara que excepcionalment estic així de nocturna i connectada. Creu-me que si fos un mal de ferida no tindria cap problema per admetre-ho, però és realment una cicatriu. De tot allò ja n'estic fora per obra i gràcia d'aquesta rapidesa meva baixant i pujant dels inferns: no vull el que no tinc, de debò. Ja no et vull més, i és precisament això el que em trenca, com les altres vegades, perquè jo vull voler, jo desitjo ferventment que el desig fervent em travessi, que no em deixi respirar i així m'insufli un aire veritable. La tebior emocional no fa per mi, jo he vingut a jugar; la tebior dels nostres cossos, que sí que feia per mi, és d'una era anterior. I em sembla bé perquè el temps que ens toca viure són estones posades l'una al costat de l'altra, i nosaltres vam saber ser voluntat i voluptat però només una estona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada