Voler tenir la raó és de cutres

Voler tenir la raó és de cutres, i recalcar la raó que tens quan tothom se n'ha adonat, encara més. Però ja se sap que és inevitable fer el cutre de tant en tant, i per això existeix aquella frase mig justificada de "no diré que jo ja ho havia dit" que fa tanta ràbia. Ni dirí qui ji nyi nyi nyi. Si algú es pregunta on vull anar a parar de seguida s'adonarà que igual que les patates fregides són poc nutritives però irresistibles i les hores mirant xarxes socials són absurdes però entretingudes, he vingut aquí avui a fer el cutre i dir molt fort que jo tenia raó i que m'alegro que el confinament hagi servit per fer aquest breu reconeixement a la meva humil persona. Gràcies, públic, molt agraïda. No tenia raó en tot, és clar; aquest temps a casa m'ha servit per adonar-me que m'equivocava per exemple en una cosa que defensava fermament, i no em fa cap vergonya admetre-ho: sí, pentinar-se quan se surt de la dutxa és objectivament millor que no fer-ho i m'alegro d'haver sortit del meu error per comprovar que l'opinió de la majoria era encertada i jo m'equivocava. Tothom és humà. També m'equivocava quan creia que la raó per la qual no feia el TFG era la manca de temps. Un mes després puc declarar orgullosa que ahir vaig escriure les dues primeres pàgines de la introducció, i puc afirmar molt menys orgullosa que no, la falta de temps no era significativa en el meu ritme de treball.

Fa un parell de mesos, a la cuina del pis, l'Alba em deia Neus això et passa perquè ets d'aquesta manera, ja saps què vull dir. És clar que sabia a què es referia. Ara està de moda dir "intensito" o "intensita" però de tota la vida, des que feia primària, els adults trobaven altres maneres de dir-ho. "És molt sensible" o "té un gran món interior" eren habituals, i amb els anys s'aprèn a portar aquest cotxe que no es deixa conduir amb facilitat i de seguida t'adones que hi ha coses bones, boníssimes, d'això que també té algunes coses dolentes. L'entusiasme és una d'aquestes coses; un nòvio que tenia, pobre, es posava nerviós quan jo divagava en el valor incalculable de la bellesa quotidiana amb una decepció fora de mida perquè el seu interès per les postes de sol era molt menor que el meu. "Alba" vaig dir jo "però no passa res per ser així, està bé ser així. A mi m'agrada la gent així. El nostre amic tal és així. I la meva amiga qual també i són gent estupenda que viu a tope i que..." sí, però és poc pràctic, ja ho sé, la resta de gent no té per què entendre-ho, ja ho sé, a vegades s'ha de baixar el volum del sentímetre jahosé jahosé. Però ara què, eh, ara què? Tanta gent dient que si ho hagués sabut, que venia el que venia, hagués passat més temps amb noséqui o hagués valorat més les coses senzilles, i que la miqueta de sol que entra per la finestra quina delícia i que mai havia comprès la sort de poder menjar pa amb fuet. Dient que el confinament els ha fet valorar les coses importants. PERQUÈ COM DEIA RODOREDA, LES COSES IMPORTANTS SÓN LES QUE NO HO SEMBLEN. No volia cridar però és que aquesta és, evidentment, des de fa molt de temps, la meva frase preferida de la història. Gràcies Mercè Rodoreda per ser una intensita referent.

De veritat, ara, després de tant de temps sentint com algun pesadet se'n riu de mi perquè m'embadoco amb el mar i amb la llum que passa, ara és el moment col·lectiu de posar-se intensito i me n'alegro! Me n'alegro perquè realment m'agrada la gent així i perquè si el temps viscut és, en una línia, el que sigui que ens serà donat, fer-lo ample i profund ha de ser per força un guany. I me n'alegro perquè voler tenir la raó és de cutres però jo tenia raó, la vida és una sort tan gran que no es pot explicar i no calia una pandèmia mundial per veure-ho. Per les escletxes de tota la tristesa, ara sí, és l'hora de l'entusiasme! Ves, alguns d'aquells mesurats que posaven els ulls en blanc quan algú deia "és que no m'hi cap a dins, el que estic sentint", ara estan embadalits veient els geranis del balcó com un miracle i ja era hora, tu, ja era hora.