Me'l miro, a un metre, i li somric tota la tendresa del món. Fa tants dies que no ens abracem! Però la memòria del tacte és eficaç i me'n sap portar una evocació precisa. Diria que és perquè les nostres són bones abraçades, fetes a consciència, llargues, sovintejades. Em passa amb alguns dels meus amics, també, que hi penso i gairebé em noto a la galta el tacte de la seva espatlla. D'altres en recordo bé la veu, o el riure, però aquests dies la memòria de la pell és tan preuada! No és que hagi calgut aquest confinament per notar-ho; fa més de deu anys que guardo el record d'una abraçada del meu avi, després de venir-me a veure a un concert. Abraçava molt bé, el meu avi, i en aquell moment, quan el meu cos va gravar la sensació, jo no sabia que al cap d'un mes ell ja no hi seria. Ara penso que potser la fixació que tinc per les bones abraçades em ve d'aquí, podria ser. (aprofito: no feu copets a l'esquena quan abraceu, sembla que volgueu dir que ja en teniu prou!)
Aquests dies he estat pensant molt en un dels meus textos preferits dels que he escrit últimament, i avui m'he adonat que aquest "últimament" és fa un any. Ens fem un tip de llegir i de veure històries que mereixen ser explicades. Històries tan trepidants (amb un nus i un desenllaç, plenes de girs inesperats) que després les nostres històries se'ns fan insípides, monòtones i ens aferrem a l'èpica d'un mal enamorament i ens inventem problemes que acaben sent veritat. Ho fem? Quina ràbia que em fa aquest plural alliçonador i així i tot se m'escapa. Se li escapa a tothom, diria: fem servir el plural per justificar-nos. Deia que fa un any, si fa no fa, tenia l'espina d'un primer amor fent-me pessigolles a l'esòfag i era feliç de tenir només aquella petita molèstia agredolça mentre tota la resta era tan evidentment apreciable. Tot l'any, en moments diferents, dono les gràcies per la immensa experiència de desig que és la dissonància i, sobretot, perquè "ens ha estat donat de ser protagonistes de la nostra història de secundaris mentre la tragèdia ens esquivava".
T'han preguntat mai allò de "si fossis el protagonista d'una pel·lícula quina seria"? És difícil de respondre, sempre són gent infeliç. Aquests dies semblen una pel·lícula i tot i així la tragèdia ens esquiva com pot, altra vegada, a uns més que altres, discretament. Avorrits a casa nostra, veient passar la història, entristits, desesperats? Sí, però amb moltes de les sorts de sempre. En el meu cas, meravellada altra vegada d'aquesta pàtina de personatge secundari a qui no li passa res. Ànims a totes les protagonistes d'aquests dies, les que viviu pel·lícules que no heu triat i no voldríeu. Mentrestant, per si serveix us desitjo, parafrasejant-me, una esperança florida de lilàs, un balcó ple de sol, un cos capaç del miracle de la carícia. Tard o d'hora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada