Ens ha estat donat, tanmateix, pràcticament tot. Ens ha estat donada una esperança florida de lilàs i un balcó ple de sol on explicar-nos l'amor veritable. Ens ha estat donat el baluard de la tendresa i ens han estat donats mil·límetres de pell tèbia, l'un al costat de l'altre, cobrint l'elasticitat unitària que és el nostre cos com un tresor capaç del miracle de la carícia. Hem estat beneïts amb la dissonància -el cau del desig- i amb acords que canvien el món en uns segons meravellosos. Ens ha estat donat de ser protagonistes de la nostra història de secundaris mentre la tragèdia ens esquivava. Tot això, sabeu? El do de la vida, el do de l'alguna cosa més, el do d'estimar les ombres però ser éssers de la llum.
Ens ha estat donada la paradoxa! De quan la paraula era només el que érem, me'n queden tota mena de cicatrius absurdes, de tots colors, de tots els colors del ciment viu i sagnant dels meus fonaments. Primeres notes poc afinades de gravacions antigues on se sent el disc girar i aquelles veus, les veus que han omplert vides que no són la meva. A mi ja no em tocava això però aquí ho tenim, papasseitejant com un segle vint endormiscat. La insistència amb què el pronom etern del tu, tan personal, se'm revelava profund, anecestral. L'eternitat és un espai còmode on tu ets el "tu", i hi ets pero no hi ets i tot està bé i les cicatrius em són tan belles, tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada