dimecres, 28 de setembre de 2016

Jo i les taronges

M'hi trobava bé, potser, arraulint-me al cor de la taronja del mag que misteriosament em treu precisament a mi de dins d'una taronja tot i que era impossible. Com un pinyolet a punt per ennuegar o rascar subtilment la geniva. Ja fa mil anys de l'època dels sucs de taronja que feien fer ganyotes de tan àcids, però sempre hi ha dies que te'n recordes i et preguntes si aquell esprémer-se no devia ser un agredolç més veritable que aquests trucs d'ara de ser un embrió intrafruïtí. Interfruitós. Circumfructe. Karpogènic. D'una fertilitat assessina, no sé com explicar-ho. La fertilitat assessina dels crits que no arriben a sonar, de totes les "s" de "necessito" que llengües covardes no articulen. Amb el pànic que la pell de fora s'oblidi de mi i m'abandoni a una corrosió cítrica letal que no podria evitar mai des d'aquí dintre. Aquí, dormir, qui sap si somiar. Fer-me espremuda i lassa. Partir-me en dos per donar fruit, per fer suc, per no res, per l'albat, per no res.

divendres, 23 de setembre de 2016

Quando coeli movendi sunt

El google diu que ha arribat la tardor. I escolto el Libera me (minut 26:23) del Requiem de Faure, tremens, tremens. Espectacularment tremens, què hi farem. Intento escriure per a veure si pica i picant cura, i ho publico perquè si no m'esventro massa. Esventrar-se massa, eh, quines coses, i tot i així posar Fauré a la tardor.

Segueixo el fil de la letargia de l'estiu que m'arrossega, com si res, cap al que ha de venir, dies irae, dies magna, i no sabria dir si realment és dolç aquest estar suspès en l'aire a l'espera de res. Ho és de tant en tant, és clar, però amb batzegades com un espasme a la boca de l'esòfag. És horrible sorprendre's amb aquesta joventut a sobre pensant que et posis el que et posis hi haurà sempre costures incòmodes i moments que ho esquinçaries tot. No són ara aquests moments però hi seran. I a qui li importa, el que serà? Doncs això és el que estic dient, vint-i-dos anys i com al principi, vint-i-dos anys i com al final: libera me, libera me. Què allibera d'aquesta mort, quina altra mort allibera d'aquesta mort d'ara? Fauré va fer acabar el seu rèquiem al Paradís perquè ja ningú tornés a tremolar de la por que fa Déu o la por que fan les coses.
El google diu que ha arribat la tardor i el google sempre té raó.

dimecres, 14 de setembre de 2016

Ningú tria

Ja ho sé, que no porta enlloc. No sóc idiota, saps? Jo ja sé que és inútil i destructiu i no va cap a res de bo i és una bona merda. Però no ningú tria estar trist ni tria tenir por ni tria que li agradi el Bitter Kas, perquè ens entenguem. Jo tampoc trio, si triés jo triaria núvols de cotó fluix (però millor que no fossin roses, això seria massa fins i tot per mi) i arcs de sant martí infinits com camps de maduixes. O, sense anar tan lluny, una casa que la mar la vegi, un menjador amb un cistell de prunes madures i silenci entre el blat. Ja ho sé que això és bo, ja ho sé i realment ho vull i sí, és clar trio omplir tant com puc la vida de prunes i vistes al mar. No és culpa de ningú això altre, aquest caire brillant com de punyal. És no estar-ho fent bé però no deu ser culpa de ningú. Qui, si no, qui és que ens arrabassa el silenci entre el blat perquè no hi ha blat? Qui tria abocar-me al soroll malaltís, a l'obsessió petiteta i insistent que m'arrenca trossets de pell cada dia i m'estira les ungles perquè les vol? Ningú ho tria. O en tot cas, jo no. Jo no sóc idiota, saps? De cap manera.