dimarts, 27 d’abril de 2021

Per què estic escrivint poc

 Ahir, per aquelles coses de la vida, l'Eloi (que va ser el meu professor de flauta) em va fer una entrevista on vam acabar comentant fragments de textos d'aquí al bloc. És personalíssim, el que escric aquí, i tot i així em va agradar el joc de comentar-ho amb ell. Des d'un determinat moment, potser el 2016, tinc la sensació que les versions de mi se superposen però no se substitueixen; sumo, senzillament, sobre el que fa cinc anys ja era. Em pregunto si sempre serà així, o si hi ha una xifra concreta d'anys que pots arrossegar, i quan en tingui 54 em sentiré similar a quan en tenia 49 però diferent de quan en tenia 45. Els anys, quina cosa. Ahir, a l'entrevista, vaig dir que m'encanta fer-me gran perquè vas entenent el teu propi funcionament i això és un procés molt bonic i valuós. Escriure hi ajuda, esclar. Escriure et deixa veure aquest procés. 

"Ara últimament estic escrivint poc, perquè... bé, per una cosa..." vaig dir ahir. Estic escrivint poc perquè no fa ni tres mesos que es va morir un amic meu i ara, tot i que estic en un punt dolç i feliç de la meva vida, sempre acabo parlant de plors quan em poso a escriure. Estic impressionada d'haver escrit al gener Cap al tard tot eren plors quan no sabia que al cap de no res hi hauria més plors que mai... i ara em costa sortir d'aquesta plorera escrita, potser precisament per això d'estar en un punt dolç de la meva vida, perquè agafo les lletres i ve l'agraïment, i amb l'agraïment el plor, l'ombra de la desgràcia, la por de la desgràcia. Suposo que és un sentiment humaníssim, però em fa pànic que no arribi a desfer-se mai aquest terror de perdre, si perdre és així de senzill. Ho veig escrit i em trasbalsa i em tranquil·litza, tot i que recordo, algun dia de febrer, dir-li a la meva mare que tinc por que la vida sigui, simplement, cada vegada més dolorosa. Perquè vaig sentir i estic sentint un dolor tan gran per l'Àlex que no em puc imaginar que mai torni a passar res així. I és la certesa que aquestes coses passen el que no em deixa escriure. És, barrejada amb el meu estat prou feliç en general, una típica por de la mort, el que em passa. Una tòpica por del dolor. Estic esquerdada, segueixo esquerdada i no veig el moment de deixar d'estar-hi. I tampoc vull deixar d'estar-hi, per aquella sensació persistent que el meu amic hi viu en aquesta esquerda, en aquest dol. 

Per absurd que sembli, davant la mort només ens queda la vida. Fa uns dies vaig anar a veure la meva àvia, que des de fa un any i mig ha envellit una dècada, com li ha passat a molta gent gran que tenia una vida activa. Em va tornar a parlar de la seva germana Antònia, que va morir de part fa més de seixanta anys. Ella, la meva àvia Mercè, s'havia de casar al cap de poc temps amb el meu avi, però va passar aquella desgràcia, i va quedar una criatura sense mare, va quedar molt de dol, la roba negra, el no estar per celebracions, el no estar per viure. Un silenci caient sobre una casa com una llosa, una família carregant un dolor indicible pels segles dels segles amén. Més de seixanta anys, en fa, i segueix allà aquesta esquerda que durant molts anys no vaig veure perquè ella, la meva àvia Mercè, no en parlava gaire. Ara, sempre que la vaig a veure, em parla de l'Antònia, i l'altre dia li vaig preguntar "àvia, ara parles sempre de l'Antònia perquè hi penses més o és que abans hi pensaves i no ho deies?". Ella va fer "com dius?" i després de repetir-li la pregunta "si tens ganes de parlar-ne, àvia, si no no cal eh" va estar-s'ho pensant una estona. "Sí que hi penso més, ara que ho dius, no sé què ho fa". I no vaig poder evitar pensar que potser inconscientment l'àvia vol explicar-me la seva esquerda ara que el seu cos s'aprima i s'empetiteix, perquè si ella se n'anés, un dia que espero que sigui molt llunyà, algú se'n recordés d'un nom i una història darrere de la cara que només existeix en quatre fotografies antigues. Quina pena més grossa, la pèrdua, quina pena més grossa.

Ahir a la nit em van començar a caure les llàgrimes llegint l'antologia que en Joan Margarit va fer de la seva pròpia obra, fa un any, sense saber però potser intuint que es moriria al cap d'uns mesos. Em pensava que, com sempre que ploro llegint, s'aturaria al cap de mig minut, però no. Jo, tossuda, anava acumulant sanglots silenciosos poema rere poema fins que vaig anar a la cuina a veure aigua i va esclatar la riuada per la vida tan trista d'aquest home, pels seus morts, pels meus morts, pels morts de tothom que se'n van sense sentit i ens tornen en somnis i ens diuen "com estàs", per tantes pèrdues que no les podem comptar... No podia parar de plorar. Per sort, després d'un missatge d'"estàs despert?" a quarts d'una, ens vam trucar amb el meu amic Marcel i em va tranquil·litzar de seguida, com un bàlsam per telèfon. Ara m'he disposat a seguir llegint i altre cop m'he hagut d'aturar perquè em sacsegen els sanglots de la pena i de tota la vida esclatant que ens ve i ens revé malgrat tot i amb tot; els poemes escrits, la música escoltada, els néts i les àvies, les estones amb els amics en què de cop se'm creua el pensament paradoxalment feliç que els amics són com les estrelles, i ve l'agraïment i ve el dolor i ve la por. Diu Margarit que sense el dolor no hauríem estimat. Suposo que sí, que en l'estimar sempre hi ha un dolor possible però ningú es planteja no pagar aquest preu, perquè és en estimar que pren vida la vida, i ens salva, si això és possible, de la mort de debò. M'alegro de sentir dins meu que això és cert.

M'he posat a escriure (porto una hora alternant plors i lletres; no passa res) perquè és el que em va millor. Escriure aquí tot això que em crema dintre, sabent que pot ser llegit, és una crida a l'ordre intern que em calma directament, que m'endreça i m'assossega perquè cal que qui llegeix (és a dir tu, ara mateix) pugui entendre la finestra que obro dins meu. Molt i molt personal, avui, i de fet molt personal gairebé sempre. L'obro així, de bat a bat, perquè em cal. Per si em serveix per tornar a escriure. Perquè hi entri aire fresc. 

diumenge, 14 de març de 2021

Cantar és un miracle

Em costa escriure, esclar, i alhora mai havia escrit tant. Em costa parlar de coses concretes perquè els sentiments van junts, i acabo tornant al que vaig escriure a l'última entrada, la setmana que es va morir l'Àlex. No sé fins a quin punt té sentit explicar aquí el garbuix que se'm descabdella, però a mi em cal escriure-ho i potser a algú li va bé llegir-ho. M'ha anat bé compartir el dol, aquests dies. M'ha apropat a persones que m'estimo. Escoltar-se, a un mateix i als altres, és bo. Ha de ser bo. Com va dir el Pablo el dia que vam començar a treballar la Passió amb l'Orfeó, "en el compartir es troba la bondat humana".

M'he assegut i, abans d'escriure, he rellegit el que vaig escriure a l'estiu sobre l'estada del CJNC. És un text que parla de música i de cant coral però parla sobretot de viure del tot. El vaig escriure jo, i el vaig revisar aquestes vacances per una revista, vull dir que el tenia força present, i així i tot m'he mig-sorprès de la claredat amb què es refereix a això, a la vida, i especialment a la vida compartida. Ahir, a l'assaig, els nois amb l'Èlia i l'Ainhoa van tornar a cantar Ständchen i altra vegada no dormiu quan l'amor truca a la porta, espremeu cada segon de connexió íntima, de quotidianitat tendra i tranquil·la, de conversa entusiasmada, perquè és extraordinari. Ho sabem, ho sabem bé, perquè la mort sempre ens confronta amb la naturalesa efímera de tot plegat. Però el que vull dir és que aquest estiu ja ho sabíem, ja espremíem, ja valoràvem, ja se'ns enduia la delícia de ser allà fent allò. Junts. Em sento molt a prop de l'Àlex pensant aquestes coses, potser per aquesta forma poètica de sentir i d'explicar les coses. Les coses grans, les paraules florides, la intensitat que ens demana el Lluís a cada peça; aquesta intensitat que, al cap i a la fi, ens demana Schubert o Brahms o qui sigui, si la vivim quan cantem ens en queda una mica (o molta) quan no cantem. Vibrem a aquesta freqüència, ves. Com l'Àlex.

En una de les partitures de l'estiu vaig apuntar una frase que va dir la Viviana, "cantar és un miracle, i cantar junts és un miracle encara més gran". La manera en què l'Àlex se'ns fa present mentre cantem és part d'aquest miracle... el Frederic em deia que sentia l'absència de la seva veu en alguns frasejos, en fragments que l'Àlex cantava, al seu costat, d'una determinada manera. M'ha fet pensar en aquells acords en què una nota, una nota que és part de l'acord, no hi és però la sents perquè la sonoritat de l'acord és sencera i encara que no soni, és present en la seva absència. Potser és una comparació ridícula; com va dir l'Èlia, no volem cantar per l'Àlex, el que voldríem és seguir cantant amb ell. I malgrat aquesta evidència dolorosa, hi ha un cantar amb ell en el que hem fet aquest cap de setmana, en el que vam fer el dia 26 al Palau, en el que anirem fent més i més vegades. Hi ha emocions sòlides, com la ràbia, que no deixen espai per a les altres coses, però la tristesa, en canvi, és una emoció líquida que amara el que troba, ho pren i ho tenyeix però no ho elimina. La tristesa conviu amb les altres coses i sembla que no pugui ser, sembla que no pugui ser que somriguem amb el cor tan ple de pena, o que la joia de la música ens sàpiga elevar, malgrat tot, entre aquest dol i aquesta estranyesa. Quan he vist els nois, aquests dies, cantant Ständchen, o quan cantàvem el Salm 23, les noies, sobre la mort i el consol i la confiança... Quan clamem "Harre auf Gott", jo espero que hi hagi, sigui com sigui, un lloc on l'Àlex m'espera amb la taula parada (i un Cacaolat, espero!). Un lloc des d'on ens sent i ens acompanya; amb la veu, amb el cor. I pensar aquestes coses em du llàgrimes i somriure, tendresa i pena fonda, agraïment immens; tot conviu i s'agita i cantem, cantem!  En el cant hi ha la pèrdua però també, d'alguna manera, hi ha un retrobament que ens transcendeix. Cantem amb ell perquè, com diu la cançó que ha escrit el Xavi, els amics són com les estrelles; encara que siguin lluny, sempre brillen. 

dimecres, 10 de febrer de 2021

Una havanera

No tinc paraules. No tinc paraules ni veu per dir-les, que em tremola si ho intento, que no puc amb aquesta pena. Àlex, amic, busco com puc una manera de dir això que no es pot dir ni es pot entendre, i ho faig perquè crec que t'agradaria, a tu que sempre em llegies aquí, i perquè tinc la sensació que les paraules ens apropen, d'alguna manera. Estic desolada per tu, per tots els horitzons de llum cap a on miraves, per la passió que desprenies a cada moment, per aquesta teva manera de mirar-te el món des de l'amor. Em sembla que per això ens vam fer amics... Tinc la cara adolorida de tant plorar; al tren, ahir, mentre rebregava un tros de paper de cuina ple de mocs, em va passar pel cap "on són els que venen paquets de cleenex quan se'ls necessita?" i vaig pensar que tu hauries rigut i m'haguessis contestat amb una altra broma, alguna cosa que em fes aixecar els ànims. Sempre ho feies, d'aixecar-me els ànims. Dimarts passat, cantant Bach, recordo mirar-te i pensar que aquella era la intensitat que demanava la peça. T'ho vaig dir, al descans, perquè sempre ens les dèiem, aquesta mena de coses. Tinc gravat a dins el to de la teva veu i m'alegro molt d'aquest costum de parlar-les, les coses boniques, perquè vam ser feliços en fer-ho i perquè sé que sabies molt bé com et valorava, com t'admirava i t'estimava.  

Tota aquesta tristesa que m'esqueixa per dins contrasta amb la teva alegria, amb el teu entusiasme lluminós que em balla pel cor encara amb més força. Com una havanera, Àlex, blava com l'aigua d'un mar antic, ara en menor i ara en major. Hi ha molta música que per sempre més la cantaré pensant-te... No tinc prou elegies per tu, Àlex. No tinc prou paraules ni veu per expressar l'agraïment tan absolut d'haver-te conegut i guardar-me els moments amb tu com un tresor. T'estimo. 

dilluns, 18 de gener de 2021

Cap al tard tot eren plors

He trobat, a la llibreta on escric, la nota que una persona molt bonica em va deixar al costat mentre dormia, aquest agost, perquè la veiés quan em despertés. Hi deia, en una lletra polida, "que descansis molt, un petó ben fort! Estar al teu costat aquests dies ha sigut molt important; gràcies. Fins demà." Jo, de panxa sobre el terra, m'havia adormit exhausta de tant plorar sense consol en plena nit però a plena llum, sense importar-me que em veiés tothom malgrat la mascareta que em tapava mitja cara. Només mitja. Ara, quan en parlo, envejo les llengües, com l'anglès, que tenen més verbs per definir tot el ventall de la llagrimada; només diré que un any com aquest, esclar, necessitava ser plorat sense proporcionalitat. Plorar la impotència i les pèrdues i la compassió i la llunyania, i també les nits amb els ulls oberts mirant el no-res i els matins sense esma de llevar-me, sense ser capaç de res que no fos estar estirada al sol, aquelles setmanes que es va apagar fins i tot la tristesa, en un moment donat; es va apagar tot i no sabia ni plorar. A l'estiu, en canvi, en sabia moltíssim, de plorar. Tot el temps percebut com a temps perdut m'estava oprimint la juntura de les costelles, se'm liquava a dins, em sobreeixia, em desbordava. Devia ser un espectacle trist de veure, jo intentant reprimir els sanglots, el cos sacsejant-se d'aquella manera, el so ofegat de la torrentada entre la música suau. Al principi intentava cantar per calmar-me; desafinava i la veu que es trencava m'alimentava la pena.

En present però sobretot en passat, els plors se'm superposaven i em trobava revivint molts divendres alhora: m'estava revisitant en la memòria de cada desfeta, de totes les hores de matinada allà perdent-me, buscant-me, aprenent a esdevenir. En tots aquests dies escampats pels estius (i a vegades pels hiverns i les tardors) una de les coses que més m'ha travessat és el consol de qui em trobava i em recollia. Des de sempre, la mena de comunitat que sento allà és la que no em deixa sola quan ploro, i sempre apareix algú. El Jorge, l'Agata, la Glòria, la Jo, la Neus, la Irene, la Cho In, el João, molta gent de qui no recordo el nom i amb prou feines la cara, i també gent que no vaig arribar a conèixer, com la dona que em va deixar un cleenex al davant, en ple desconsol dels meus setze anys, just abans que m'aixequés per perseguir corrents un miracle. Molts divendres i molts dies que em transporten a aquest agost, a la nit que ella es va apropar per darrere i em va abraçar per amortir els espasmes del meu cos cremant-se a llàgrima viva. I ho va fer. Em va eixugar les llàgrimes, com als llibres, com als mites, com als salms. I quan em vaig adormir em va escriure la nota per seguir-me fent de bressol, tant com pogués. 

He plorat a ulls de tothom i en braços de tothom, m'he deixat agombolar i n'he tret motius per cantar que els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega. Acompanyar-se és un miracle, penso, i em visito serena i agitada i morta de por i esclatant de joia. Feliços els qui ploren perquè seran consolats, i ser consolats els farà plorar més però millor perquè es dissoldrà en tendresa tot allò que els sacseja. Si no ploréssim, ningú ens hauria consolat. Però com que ploràvem en vam treure la certesa que no estàvem sols.

dilluns, 4 de gener de 2021

El camí fa pujada

Diuen que a Tarragona tot són baixades. Jo, la veritat, no en tinc ni idea perquè les vegades que he estat a Taragona no m'hi he fixat prou, en el nom dels carrers. Tot i això, en general m'agrada tenir noms per a les coses; les plantes, les emocions, les persones desconegudes. M'imagino sovint el procés original d'anomenar coses que potser ja existien o potser no però que algú va considerar que els calia un nom, com quan un senyor va posar el seu nom al continent amb què acabava de topar, però també com quan les cadires van esdevenir butaques, o com quan algú va necessitar diferenciar el pi blanc del pi negre o el pi roig que ara que hi penso deu ser fa bastant temps perquè la diferència de noms ve sovint de la diferència d'usos i no és el mateix tenir pinyes pràcticament buides que pinyes amb pinyons. Quan algú va posar nom als pins ja s'imaginava que algun dia els pinyons es vendrien a tres xifres el quilo? No ho crec.

Com anava dient, un bon dia algú va agafar un carrer inclinat i li va posar nom, com a la baixada de la Peixateria (a Tarragona, ho he buscat al gúguel) o la pujada del Cinto (que va de Vilanova a la Geltrú). El bateig urbà d'una via en baixada o pujada estableix tot d'una d'on es ve i cap a on es va, que és una perspectiva bastant xul·la de tenir. Per allò de posar nom a les coses, m'agrada saber si se suposa que pujo o si se suposa que baixo, ni que sigui per contradir-ho. Puges o baixes? En quina fase del cicle menstrual et trobes, en quina fase de la vida? Per mi, que tampoc soc gaire experta en pujades i baixades, amb aquest poble tan pla on m'he criat (on només la Geltrú és un petit turonet suavíssim), fa de mal dir quina és la naturalesa més bàsica de la pujada, el que li mereix el nom. "Pujar": anar de baix a dalt, diu el diccionari, és a dir esforçar-se per anar contradient la gravetat i ascendir més o menys tossudament i difícil. Però també "pujar": créixer en sentit vertical, esdevenir més i/o millor, pervenir a un grau superior d'intensitat.   Així que fa de mal dir si els anys que acaben, o bé els que comencen, fan pujada o fan baixada. Si ens fem millors és que anem de pujada? Si tot es fa fàcil és que anem de baixada? Potser sí que els temps fan una vall i un bon dia tot comença a costar més. O potser no, potser no hi ha amunt ni avall sinó simplement "endavant". Llavors, és clar, a l'hora de fer una metàfora en un encomiable esforç de diagnosi, no acabo de saber si pujo o baixo. No sé si m'esforço o si m'elevo, si llisco o em precipito; sé que em moc d'alguna manera, sé que duc un cert caminar incert. Diu el Serrat que el camí fa pujada i a les vores hi ha flors.