dimecres, 10 de febrer de 2021

Una havanera

No tinc paraules. No tinc paraules ni veu per dir-les, que em tremola si ho intento, que no puc amb aquesta pena. Àlex, amic, busco com puc una manera de dir això que no es pot dir ni es pot entendre, i ho faig perquè crec que t'agradaria, a tu que sempre em llegies aquí, i perquè tinc la sensació que les paraules ens apropen, d'alguna manera. Estic desolada per tu, per tots els horitzons de llum cap a on miraves, per la passió que desprenies a cada moment, per aquesta teva manera de mirar-te el món des de l'amor. Em sembla que per això ens vam fer amics... Tinc la cara adolorida de tant plorar; al tren, ahir, mentre rebregava un tros de paper de cuina ple de mocs, em va passar pel cap "on són els que venen paquets de cleenex quan se'ls necessita?" i vaig pensar que tu hauries rigut i m'haguessis contestat amb una altra broma, alguna cosa que em fes aixecar els ànims. Sempre ho feies, d'aixecar-me els ànims. Dimarts passat, cantant Bach, recordo mirar-te i pensar que aquella era la intensitat que demanava la peça. T'ho vaig dir, al descans, perquè sempre ens les dèiem, aquesta mena de coses. Tinc gravat a dins el to de la teva veu i m'alegro molt d'aquest costum de parlar-les, les coses boniques, perquè vam ser feliços en fer-ho i perquè sé que sabies molt bé com et valorava, com t'admirava i t'estimava.  

Tota aquesta tristesa que m'esqueixa per dins contrasta amb la teva alegria, amb el teu entusiasme lluminós que em balla pel cor encara amb més força. Com una havanera, Àlex, blava com l'aigua d'un mar antic, ara en menor i ara en major. Hi ha molta música que per sempre més la cantaré pensant-te... No tinc prou elegies per tu, Àlex. No tinc prou paraules ni veu per expressar l'agraïment tan absolut d'haver-te conegut i guardar-me els moments amb tu com un tresor. T'estimo. 

dilluns, 18 de gener de 2021

Cap al tard tot eren plors

He trobat, a la llibreta on escric, la nota que una persona molt bonica em va deixar al costat mentre dormia, aquest agost, perquè la veiés quan em despertés. Hi deia, en una lletra polida, "que descansis molt, un petó ben fort! Estar al teu costat aquests dies ha sigut molt important; gràcies. Fins demà." Jo, de panxa sobre el terra, m'havia adormit exhausta de tant plorar sense consol en plena nit però a plena llum, sense importar-me que em veiés tothom malgrat la mascareta que em tapava mitja cara. Només mitja. Ara, quan en parlo, envejo les llengües, com l'anglès, que tenen més verbs per definir tot el ventall de la llagrimada; només diré que un any com aquest, esclar, necessitava ser plorat sense proporcionalitat. Plorar la impotència i les pèrdues i la compassió i la llunyania, i també les nits amb els ulls oberts mirant el no-res i els matins sense esma de llevar-me, sense ser capaç de res que no fos estar estirada al sol, aquelles setmanes que es va apagar fins i tot la tristesa, en un moment donat; es va apagar tot i no sabia ni plorar. A l'estiu, en canvi, en sabia moltíssim, de plorar. Tot el temps percebut com a temps perdut m'estava oprimint la juntura de les costelles, se'm liquava a dins, em sobreeixia, em desbordava. Devia ser un espectacle trist de veure, jo intentant reprimir els sanglots, el cos sacsejant-se d'aquella manera, el so ofegat de la torrentada entre la música suau. Al principi intentava cantar per calmar-me; desafinava i la veu que es trencava m'alimentava la pena.

En present però sobretot en passat, els plors se'm superposaven i em trobava revivint molts divendres alhora: m'estava revisitant en la memòria de cada desfeta, de totes les hores de matinada allà perdent-me, buscant-me, aprenent a esdevenir. En tots aquests dies escampats pels estius (i a vegades pels hiverns i les tardors) una de les coses que més m'ha travessat és el consol de qui em trobava i em recollia. Des de sempre, la mena de comunitat que sento allà és la que no em deixa sola quan ploro, i sempre apareix algú. El Jorge, l'Agata, la Glòria, la Jo, la Neus, la Irene, la Cho In, el João, molta gent de qui no recordo el nom i amb prou feines la cara, i també gent que no vaig arribar a conèixer, com la dona que em va deixar un cleenex al davant, en ple desconsol dels meus setze anys, just abans que m'aixequés per perseguir corrents un miracle. Molts divendres i molts dies que em transporten a aquest agost, a la nit que ella es va apropar per darrere i em va abraçar per amortir els espasmes del meu cos cremant-se a llàgrima viva. I ho va fer. Em va eixugar les llàgrimes, com als llibres, com als mites, com als salms. I quan em vaig adormir em va escriure la nota per seguir-me fent de bressol, tant com pogués. 

He plorat a ulls de tothom i en braços de tothom, m'he deixat agombolar i n'he tret motius per cantar que els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega. Acompanyar-se és un miracle, penso, i em visito serena i agitada i morta de por i esclatant de joia. Feliços els qui ploren perquè seran consolats, i ser consolats els farà plorar més però millor perquè es dissoldrà en tendresa tot allò que els sacseja. Si no ploréssim, ningú ens hauria consolat. Però com que ploràvem en vam treure la certesa que no estàvem sols.

dilluns, 4 de gener de 2021

El camí fa pujada

Diuen que a Tarragona tot són baixades. Jo, la veritat, no en tinc ni idea perquè les vegades que he estat a Taragona no m'hi he fixat prou, en el nom dels carrers. Tot i això, en general m'agrada tenir noms per a les coses; les plantes, les emocions, les persones desconegudes. M'imagino sovint el procés original d'anomenar coses que potser ja existien o potser no però que algú va considerar que els calia un nom, com quan un senyor va posar el seu nom al continent amb què acabava de topar, però també com quan les cadires van esdevenir butaques, o com quan algú va necessitar diferenciar el pi blanc del pi negre o el pi roig que ara que hi penso deu ser fa bastant temps perquè la diferència de noms ve sovint de la diferència d'usos i no és el mateix tenir pinyes pràcticament buides que pinyes amb pinyons. Quan algú va posar nom als pins ja s'imaginava que algun dia els pinyons es vendrien a tres xifres el quilo? No ho crec.

Com anava dient, un bon dia algú va agafar un carrer inclinat i li va posar nom, com a la baixada de la Peixateria (a Tarragona, ho he buscat al gúguel) o la pujada del Cinto (que va de Vilanova a la Geltrú). El bateig urbà d'una via en baixada o pujada estableix tot d'una d'on es ve i cap a on es va, que és una perspectiva bastant xul·la de tenir. Per allò de posar nom a les coses, m'agrada saber si se suposa que pujo o si se suposa que baixo, ni que sigui per contradir-ho. Puges o baixes? En quina fase del cicle menstrual et trobes, en quina fase de la vida? Per mi, que tampoc soc gaire experta en pujades i baixades, amb aquest poble tan pla on m'he criat (on només la Geltrú és un petit turonet suavíssim), fa de mal dir quina és la naturalesa més bàsica de la pujada, el que li mereix el nom. "Pujar": anar de baix a dalt, diu el diccionari, és a dir esforçar-se per anar contradient la gravetat i ascendir més o menys tossudament i difícil. Però també "pujar": créixer en sentit vertical, esdevenir més i/o millor, pervenir a un grau superior d'intensitat.   Així que fa de mal dir si els anys que acaben, o bé els que comencen, fan pujada o fan baixada. Si ens fem millors és que anem de pujada? Si tot es fa fàcil és que anem de baixada? Potser sí que els temps fan una vall i un bon dia tot comença a costar més. O potser no, potser no hi ha amunt ni avall sinó simplement "endavant". Llavors, és clar, a l'hora de fer una metàfora en un encomiable esforç de diagnosi, no acabo de saber si pujo o baixo. No sé si m'esforço o si m'elevo, si llisco o em precipito; sé que em moc d'alguna manera, sé que duc un cert caminar incert. Diu el Serrat que el camí fa pujada i a les vores hi ha flors.