dimecres, 13 de novembre de 2019

Narrativa

Quan era petita m'encantava llegir i ho feia tot el dia. A la meva festa de vuit anys una nena que es deia Xènia (encara s'ho diu) em va regalar el primer harrypotter i allò ja va ser un no parar. Quan els pares em feien apagar el llum a la nit, encenia una llanterna sota la manta. Així estic ara, miop. Llegia al cotxe i no em marejava, llibrets del vaixell de vapor, l'un darrere l'altre. També llegia a la classe. Recordo la tutora de tercer de primària requisant-me un llibre per primera vegada. A la secundària, quan alguns començaven a fer anar el mòbil amagat al calaix del pupitre, endevineu què hi tenia, jo. Bingo, la totxana de torn de la sèrie Twilight o de la sèrie que fos.

Llavors encara no sabia que la vida era definitiva. Això ho vaig saber després. En aquell moment em pensava que sabia moltes coses i més aviat havia après una mena de vida, la de les paraules, a vegades realista però completament oposada a la realitat en allò fonamental. L'exposició a la ficció té això, que després esperes que el món es comporti també segons una lògica argumental. I no és que em passés a mi com una cosa excepcional eh, ans al contrari. Avui en dia, amb tanta sèrie i tanta pel·lícula, li passa a tothom. I abans de tot això, la narrativa popular davant d'una desgràcia era el Déu-ho-ha-volgut que li donava al pobre Senyor aquest paper incòmode de guionista omnipotent que havia decidit que en l'argument d'aquesta història ara calia matar aquest o aquell altre personatge en pro de la història final que ningú sabia quina era però era la voluntat del suprem orquestrador de tot el que passa. Déu ho ha volgut així, què hi farem. No m'hi posaré, en temes de Déu, perquè com més hi penso menys idea en tinc. Em poso amb aquesta manera d'entendre el món com una història endreçada on al final guanyen els bons. I POTSER NO, potser com que el temps mai s'acaba no hi ha manera que res pugui acabar bé. No recordo qui va ser que em va dir un dia que tots els meus textos s'acabaven bé. Es referia, és clar, no a l'habilitat per traçar finals sinó a la incapacitat per estalviar-me aquell punt de llum que necessito trobar a tot arreu. Suposo que aquest algú, potser amb menys capacitat per a la felicitat que no pas jo, veia tanmateix més lúcidament tot allò en què la realitat no té llum enlloc. He pensat això tocada per la sentència dels presos polítics, i per la pobra gent segrestada a les comissaries i per les acusades de terrorisme. També per la situació de Xile i la manera com m'ha afectat, conscient que en part és pel vincle que tinc amb un país on em vaig sentir tan acollida. Vaig necessitar pensar fort en els noms dels morts per l'estat xilè i vaig maleir-me per no saber més del poble kurd, de la revolta de Hong Kong, dels que fugen de la guerra per morir al mar que ens és tan bell. De què serveix, però, el meu desassossec a l'altra banda del mar, de tots els mars, de totes les morts? I de què serveix plantar cara si el poder sempre és dels mateixos? De què serveix il·luminar Barcelona, tallar carreteres?

Serà millor si tot va a millor però si no hi va, igualment caldrà haver fet tot això que no servia de res. Haver dit els noms, haver plorat les morts anònimes, haver xocat un cop i un altre contra els murs que siguin. Sí, és possible que el que fem no canviï res perquè resulta que això no és una història ben trenada on al final lògicament es veurà que tot ha servit per a un fi noble. Però potser, sense que les coses serveixin de res, cal igualment fer-les si la història no és narrativa fins que algú la narra.

dijous, 7 de novembre de 2019

La boira sobre el mar

Una vegada, quan tenia catorze o quinze anys, vaig anar a la platja un dia de boira. Vam fer fotografies, em vaig posar dins l'aigua vestida, aquestes coses que es fan d'adolescent. La boira sobre el mar és fascinant, ho he dit moltes vegades. Em fa pensar en quan la terra era plana, fa molts segles, i milers d'homes seriosos amb les seves armadures lluents s'enfonsaven en l'abisme final, habitat per monstres i plor i cruixir de dents.

No és aquella boira de maig, la d'ara, sinó la tardor avançant com una llosa, i cada cop és fosc més d'hora, i ve el fred finalment a posar-se't sota les ungles i entre els dits dels peus. No en sortirà fins que floreixin les mimoses, i qui sap si més enllà... Cada any és així, fins i tot els anys bons com aquest: per molt que et domini una alegria vaga, el canvi de temps et sacseja com als arbres i perds cabells o perds victòries que s'engriseixen com si no ho fossin, perquè la tardor pot parlar amb calidesa però parla sobretot de la mort. Quan tenia catorze o quinze anys era la meva estació preferida perquè encara sabia menys coses que ara de la mort, i algun mecanisme inconscient em feia creure que estimar la primavera era vulgar. Ja fa uns quants anys que sé que no m'agrada la tardor i que això no em fa millor ni pitjor que la gent sofisticada que odia les flors i el pol·len i la repel·lència de qui està sempre content quan el verd esclata.

Només volia dir que a l'altra banda del món, a la banda que algú va decidir dibuixar més petita al mapamundi, brots nous cobreixen la terra mentre els cims es desglacen en rierols serpentins. En una altra banda del món potser més gran que la nostra, algú contempla extasiat com uns ametllers, o altres arbres que no conec, s'esventren per fer flor.