La crida

 A força de negligir les crides, arriben a extingir-se? A vegades sí, oi? Quan la gana fa forat, en l'última mitja hora de classe, i és ineludible i et dius a tu mateixa "va, beuré aigua a veure si passa" però l'aigua encara fa més forat, i els minuts passen lents i no hi ha manera... Tard o d'hora la classe s'acaba, i entre que agafes la bici i arribes a casa aquell forat de fam, que ningú ha omplert, torna a ser incomprensiblement obviable. I a vegades torna i a vegades ni tan sols això, en la realitat dels ben alimentats que arrenquem el crostó de pa abans d'arribar a casa sense ni pensar-hi (quin poema ho deia, això? Era la Mireia Calafell, la Sònia Moll o potser cap de les dues?), a vegades la gana se'n va perquè has de seguir rodolant per les feines, pels transports públics, seguir rodolant i quan finalment menges dir "hosti, sí que tenia gana, si ara que hi penso no he dinat".

Negligint crides ens passa la gana i ens passen les ganes, les d'escriure per exemple en tots aquests dimecres llargs com un dia que dura dies, i quan arribo al tren tinc son i em deixo hipnotitzar per la pantalla petita amb notícies i acudits i vides de gent més o menys desconeguda. I quan soc a casa ja d'esma no penso en deixar caure finalment el pes del buit que arrossego des del matí: negligeixo la crida de no deixar escapar aquests records tresor, cada vegada més senzills, cada vegada més escassos, de les estones a l'Amparo. És increïble com les capes de la pròpia història (les històries que han fet que jo existeixi) poden desplegar-se en un mateix lloc en plans temporals diferents. La Neus d'onze anys en aquella mateixa sala, una senyora gran dient-li "tu ya eres mayor, ya deberías tener hijos", i la d'ara anant a saludar l'Antònia abans de marxar... i em pregunto amb un dol preintuït quantes més Neus, i potser si alguna d'elles serà molt vella i passarà les tardes aquí i molestarà el personal de la sala preguntant en quina habitació hi ha la seva àvia, confonent tots els plans de la memòria. Em fa trista i alhora em fa gràcia, perquè sé que és una possibilitat real que jo acabi perdent el cap en aquest mateix edifici.

 Alguns dies -no tots- a la vora d'aquell llit i aquell silenci sento la crida més imperiosa de totes: no marxis, no vagis a treballar, el teu lloc és aquí agafant-li la mà, el teu lloc és aquí davant la vulnerabilitat tota, el teu lloc és aquí on la cançó travessa el temps i obre esvoracs tendríssims en la memòria, el teu lloc és aquí alegrant-te tant de sentir a batzegades el final d'un refrany que jo he començat amb tota l'esperança, "ara sí, ara potser em dirà alguna cosa", mesurant en paraules dites com de desperta estava ella avui. A vegades no diu res, però s'explica, com quan em mira el melic: "què et sembla, àvia, aquesta brusa tan virolada? Una mica curta, oi?" Acluca els ulls, m'està dient que i tant, que és una mica massa curta. I així anem parlant. M'agafa la mà molt fort i jo escolto el seu silenci, el rebo com una abraçada, com un eco de totes les paraules que sí que van ser dites. I, esclar, tard o d'hora marxo d'allà malgrat la crida. "Adéu, àvia, ens veiem el proper dia".

Salm

És, doncs, per l'amor que ens creixen

roses als dits i se'ns revelen els misteris

Martí i Pol

Salms em vessen de dintre, una acció de gràcies poderosa i inevitable perquè com, en quantes vides, podria retornar tot aquest bé que se m'ha fet, tot aquest sol que tant m'inflama, tanta cançó que en cada bri de mi s'entona sola, i mai sola del tot. Em falten paraules per dir-me sencera, per dir-te sincera, i en busco de noves i en busco d'antigues: és platxèria això d'avui; joc, camí, passar les hores, vers que es plou, bes que es desclou. I és gaubança això que em bull: pell, canal, vida eixamplada, no voler que mai s'acabi, voler que no acabi mai.

Hi ha una dita que diu "que el llegir no et faci perdre l'escriure"

No sé si va ser el llegir, el que em va fer perdre l'escriure. Jo diria que va ser més aviat el treballar. Treballar està prou bé però té aquestes coses, que si et despistes et pot fer perdre el llegir i l'escriure o el viure. A hores d'ara ja ho sap tothom això, oi? Però mirem de dissimular una mica. O, no ho negaré, busquem la manera d'acabar al grup petit de gent que treballa prou "bé" com per no haver de perdre el viure pel camí, i gratem amb les ungles la terra bruta dels nostres privilegis a veure si ens en sortim. Però té un preu. Tot té un preu. I com que tot té un preu anem fent equilibris a la corda fluixa de l'autoexplotació a veure com de bé ens surt el tracte amb el diable. 

La tardor és realment horrorosa. A la tardor els tractes amb el diable sempre surten malament, a la tardor el cos no t'aguanta i la relació amb la finitud canvia i proliferen agulles al pit i al cap i interaccions sense importància real de cop i volta et deixen retorçant-te a la vorera ampla de qualsevol carrer de Barcelona amb nom de costa mediterrània on no ets ningú i ningú es pararà per ajudar-te. Podria ser qualsevol carrer, i jo diria que també podria ser qualsevol persona, i qualsevol estímul estúpid que s'instal·la a qualsevol esquerda com un paràsit. I llavors, quan et trenquen les merdes quotidianes, és quan t'has de repetir que no és culpa teva ni de les teves esquerdes, sinó culpa de la tardor que va perdent la llum i del capitalisme que t'empeny a fer equilibris a les cordes fluixes. I ho he d'escriure perquè es veu que no em passa només a mi, i perquè l'any passat no ho vaig fer i ara mira, ara m'ha agafat mig per sorpresa.

Com més anys tens més bé surten les estadístiques, suposo. Tots i cadascun dels octubres tenen algun cosa dels antics octubres, els octubres del desconcert, del desencís. Els octubres que descomplexadament no sabíem gaire com fer la vida i acabavem de saber que podia arribar la mort més aviat del que crèiem. Els octubres que no havíem de demanar perdó per no saber res, i anàvem a Berlín per primera vegada i fumàvem i tossíem i el treballar no ens feia perdre l'escriure perquè l'escriure era tot el que teníem. I erem felices tot i que ens sentíem molt desgraciades a vegades, però sabíem que només era l'adolescència no deixant-se domesticar i que després tot seria diferent. I ho és, ara, de diferent. Però de tant en tant a l'octubre em trobo escoltant les mateixes cançons que sempre i puc abraçar a través del temps la nena de disset anys que es projectava en mi. Em sembla que, si ella em veiés ara, li agradaria molt. Fins i tot feta una merda i amb dies de mirar la paret i sense saber gaire com fer la vida i pensant més sovint del compte en la mort, i amb el treballar que m'ha fet perdre l'escriure (però no el viure, això no sé com però encara ho vaig trobant), sé que m'admiraria i això em tranquil·litza. 

(i aquesta és la llista de cançons on viuen les versions de mi de tots els octubres)

Aquest fred

Oh, és que el gener sempre fa pujada. I no és ni una cosa meva, el gener li fa pujada a tothom. És útil constatar això, entendre això, recordar això. Recordar els geners passats amb els seus freds específics em va molt bé. De fred en fa sempre, i la qüestió passa a ser només quin és el fred específic d'aquesta temporada. De quina manera aquest fred, i no cap altre, et queda gravat en unes parts del cos, i no en unes altres. Si tens fred als ulls o a les cames, al clatell, als pulmons. On em viu el fred, on. I si és un fred meu o dels altres. Penso en un poema de l'Alba Camarasa, a Llet de glacera, que es diu 

El fred que ve

Espolseu les mantes

avitualleu els rebostos,

recupereu vells receptaris

de sopes i tisanes.

Manteniu-vos a casa,

comproveu l'aïllament

de finestres i portes.

Si, en cas de necessitat, eixiu,

poseu-vos la roba d'abric

i embeineu-vos amb bufandes

i altres clofolles.

Prepareu-vos.

Perquè el fred que ens ve

ve de dins. 

Gener és, per mi, refer-me del fred que em ve de dins. Tornar a mi, recuperar els meus receptaris, els que funcionen sempre més o menys bé, embeinar-me amb els versos de sempre, avituallar-me amb les estones escrivint-me, calculant l'escalfor que necessita la meva embranzida vital per deixondir-se. Comprovar l'aïllament de finestres i portes de mi per assegurar-me que és "només" el fred de dins, i no el de fora. Em passa això que el fred de dins, un cop l'he entès, em sembla més senzill de moure que no el fred de fora que no depèn tant de mi. Mai no sé dir si això és sensat i realista perquè admet la importància dels factors externs en el meu estar bé, o si, al contrari, creure que jo sola puc arreglar-me del meu no-estar-bé quan només ve de dintre és pretensiós i estúpid. Potser no ho sabré mai del tot. Potser una mica de cada. Potser no em pertoca fer judicis de valor estèrils sobre els meus processos. 

De debò que no s'acaba mai, això d'esdevenir? És cansat. És cansat arreglar constantment les escletxes, detectar constantment les escletxes, és cansat viure amb la inquietud constant de si les coses estan bé o no ho estan, de si passa un petit corrent d'aire gairebé imperceptible d'una esquerda minúscula en la casa que soc, o de si de cop comença una sensació glacial i no sé d'on ve, i no veig l'esquerda i ja em diràs, doncs, d'on ve el fred, i comences a mirar cada racó amb suspicàcia i en algun moment t'adones que el que et fa tremolar no és el fred sinó la por. 

Però només és un moment, eh. El gener etern només dura el que dura, i a vegades ni tan sols això. La mimosa embafosa sap imposar la seva olor ofensiva de bons presagis. Hi ha una collita després d'aquesta sembrada feixuga. Ho sé del cert perquè jo, en el fons, soc filla de la confiança. A vegades me n'oblido, però suposo que per això serveix tenir un bloc on constatar que cada any dels que he passat, sense excepció, ha acabat arribant la primavera.

2021

Sempre m'han agradat, els rituals de pas. Però a mida que passen els anys, encara m'agraden més. Per això em sembla molt bé que justament en aquesta època de l'any el sol es pongui sobre el mar, trobo que fa tancament. El mar sempre hi és, però el sol només s'hi banya a l'hivern... 

Avui, per això dels rituals de pas, m'he posat a endreçar el 2021. Una mica com tothom, oi? La veritat és que m'agrada molt veure com la gent, fins i tot la gent que conec poc, comparteix fotos i i impressions de com ha anat el seu any. Ho he intentat fer, jo, un petit resum. Eren 68 fotos i vídeos, que m'han semblat molts. En un any normal n'hi hauria encara més? No es pot definir un any en imatges, em sembla. O potser sí? Si les imatges tracen un fil... Ahir la Mercè em va donar un feix de fotos, "es diuen la Neus i el mar", va dir-me. En totes hi sortia jo, i en gairebé totes l'aigua.  Hi havia les del 18 de juny, que em sembla que va ser el dia més feliç de l'any, i de molts altres dies que hem rigut i plorat i parlat i après molt i esbossat aquest nosaltres. Quin regal, tots els dies posats l'un al costat de l'altre. Quin regal el temps que construeix temps. 

M'he assegut a escriure sobre l'any que s'ha acabat sabent que en els últims mesos d'aquest 2021 no he escrit gaire. Perquè no tinc estones lliures. Perquè treballo molt. No passa res, em repeteixo, crec que és una opció que estic prenent durant uns mesos. Uns mesos? Un curs, esclar, perquè l'any en realitat comença al setembre. Està bé que hi hagi dos cicles superposats d'acció i reflexió, així els anys són allò que enllaça els cursos i els cursos són allò que enllaça els anys. M'he assegut, deia, a escriure, i he llegit una mica del diari del gener del 2021 i m'he vist molt diferent, molt canviada. Una altra cosa potser no, però aquest ha estat un any d'aprendre. D'aprendre a hòsties, sobretot. I tanmateix de cicatritzar, de guarir, de construir, de carícia, d'agraïment. De molt d'amor i de molt de créixer, de molt picar pedra i ser jo la pedra i esculpir, esculpir, esculpir per fer de mi una casa sense murs.

Em miro l'any que ha passat, tot i això, amb tendresa. Quan recordi el 2021 diré que va ser l'any que es va morir l'Àlex, l'any que la Mercè i jo ens vam enamorar, l'any que vaig fer el recital del superior de cant envoltada de tanta gent que estimo. L'any que vaig començar a fer teràpia i vaig entendre coses que havia desentès per sobreviure. L'any que vaig tornar a viure a casa els meus pares. L'any que jo i molts d'altres ens vam vacunar però la pandèmia no va acabar-se. L'any que tot i així vam sortir de festa amb les amigues per Sant Joan i sonava el Rovelló remix.  L'any que no hi va haver carnaval però el dia del meu aniversari vaig ballar amb l'Oriol a la plaça de les Cols. L'any que vaig pujar al Titanic. L'any que l'estiu va passar com una fletxa i em va deixar ferida a la gola. Potser altres coses que encara no sé, perquè no hi ha prou distància. En tot cas, per mi, aquest ha estat un any frontera, de canvi de fase, de canvi d'era. L'últim cop que vaig tenir aquesta sensació de canvi va ser el 2012. Cada vegada amb menys certeses, cada vegada amb més serenor.

El viaje de Copperpot

Avui fa anys que va sortir el disc de La oreja de van Gogh El viaje de Copperpot. És un dels discs que dec haver escoltat més vegades a la meva vida, i amb més regularitat. N'era una fan de debò, de La oreja de Van Gogh... Em costaria dir quina és la meva cançó preferida, n'hi ha moltes que m'agraden molt i no seria capaç de decidir entre Cuídate i Pop, entre Soledad i La playa... Avui al dinar familiar ha sortit el tema de quan vam anar amb els cosins al Palau de la Música a veure un concert de la gira amb unes entrades de llotja que tenia l'avi de la seva feina. Recordo que hi havia llums de bicicletes per les parets d'aquell edifici màgic, i que quan es va acabar el concert l'avi ens va portar al backstage per saludar el grup. Tinc, d'aquell dia, una postal la foto de la portada del disc i les signatures dels cinc membres del grup. Recordo l'Amaia Montero en aquell espai del Palau que no sé ubicar gaire, perquè tenia set anys... No n'era conscient, que feia tant de temps, avui ho ha dit la meva tieta al dinar familiar; era el dia que ma cosina gran havia fet la comunió, i n'han passat uns quants. Vint anys! Em sembla que és la primera vegada que evoco una experiència personal i en fa vint anys. Això va així; sembla inconcebible que faci tant de temps de res, i tanmateix allà ho tens, i cada vegada serà més normal dir que fa vint anys de les coses, i després vint-i-cinc, i després trenta, i cada vegada més. Avui ha fet vint anys també de l'atemptat de les torres bessones, així que tothom ha pensat una mica en què feia i en com passa el temps. 

Però no venia a escriure això, jo. Jo, que havia parlat d'aquestes coses al migdia, he penjat el telèfon al vespre, he somrigut i el meu cap ha posat a tot volum La playa. Com si fos una pel·lícula, estil Mamma Mia però ambientada a Donosti. La banda sonora serveix per això, per fer un gran moment d'una cosa quotidiana, de penjar el telèfon pensant en un tacte i una calidesa i que soni música al meu cap: "te voy a escribir la canción más bonita del mundo". Sempre m'ha semblat una mica misteriós això de la cançó escrita que parla de la cançó que s'escriurà. "No serà una cançó qualsevol, no -diu l'amant poeta-: serà la més bonica. Una cançó que encara no existeix i serà només teva. No és aquesta, la cançó, m'entens? És una que encara ha d'arribar. Encara no hi ha prou paraules per explicar com em sento." Em captiven aquestes ganes de donar-ho tot, aquesta necessitat d'escriure els millors poemes, d'expressar-ho de la millor manera. Aquesta idea que no hi ha cançons prou boniques per parlar de com em sento. És un sentiment estrany perquè hi ha una certa impotència, en aquest no saber dir, però té d'extraordinari el fet de sentir una cosa tan forta i lluminosa que costa de dir. Hi ha un adjectiu per a això: inefable.  No es pot expressar. Perquè ja t'he cantant La playa davant del mar, i ja has rigut amb el meu entusiasme infantil de fan de set anyets, i ara escric un comentari de text vague i esperpèntic de cançons de pop del 2000 mentre amb prou calma reconec que jo no les sé fer, les cançons que et mereixes. Encara no, però potser n'aprendré. 

El mode manteniment

És de nit, i estic estirada escoltant música de Taizé que sempre em situa en un lloc concretíssim de la meva manera de ser al món. Fa dies que hi penso, en Taizé, i intento controlar el pànic de la incertesa d'aquest estiu en què tot és provisional i tots els plans canvien i penso aquest no, sisplau, aquest que no canviï perquè ho necessito, necessito arribar-hi i notar com el cos respira i poua l'aigua que em cal un any més. 

No és la primera vegada que percebo l'estiu com una cursa cap a la calma; recordo aquell agost a Florència quan no teníem on caure mortes i em pesava tant la motxilla que vaig estar a punt d'enviar un paquet de roba a casa per correu. Notava aquell pes que m'empenyia avall i m'alentia per tots els carrers plens de gent, i la necessitat de trobar lloc per dormir pels següents dies, i tota aquella intenció de fluir que va acabar sent un jou d'organització que no es podia esquivar entre albergs i trens i blablacars. Va ser quan vaig pensar que potser no m'agradava tant, viatjar, encara que sí que m'agradava estar amb la Tere i també m'agradava veure Boticellis dia sí dia també i menjar sempre coses delicioses. Però sentia que no tenia temps per escoltar-me, no tenia espai per regenerar la meva alegria pròpia. Avui també hi he pensat, en aquest tema, perquè un amic m'ha dit que el més important és viure contents i tot després flueix. No ho sé, si flueix, el que sí que sé és que fer una opció vital a favor de l'alegria és una de les decisions conscients que he pres en algun moment per millorar la meva vida. I n'estic orgullosa, en parlo aquí amb la metàfora del diafragma. N'estic orgullosa perquè és una decisió que beu de fonts profundes, teòriques i pràctiques, que he rebut a casa i he acollit. N'estic orgullosa perquè no és una cosa fàcil, triar l'alegria entre desgràcies. Ni en situacions de cansament sostingut. No és fàcil, no, trobar-la i retrobar-la.

"Estic en mode manteniment" he dit aquesta tarda. I ho he dit convençuda, contenta d'estar dominant una situació difícil que em podria estar duent al límit i tanmateix sé flotar i posar tota la força mental i física al servei de la supervivència. Com si fos una cosa normal. Com si no fos dolorós fer veure que no és dolorós. Com si fos sa, això de flotar lluny de la vida. Fa dies que estic en mode manteniment, i m'enyoro tant que és insuportable. M'enyoro, dic, i m'enyoro sobretot a mi, m'enyoro de la persona que soc i que no es fa present en aquests dies en què no soc capaç de pescar allò rellevant ni de fer que la bellesa se'm fiqui a dintre i només m'espero, m'espero que passi, en mode manteniment, tirant de les reserves, tirant de la meva inèrcia al bon humor però vivint dies prescindibles. Posant-hi el màxim de mi fins que no me'n queda res. Ocupada en mantenir un silenci còmode en aquesta casa que soc ara que no tinc cap altra casa. No vol dir que no hi hagi coses bones, esclar, si no hi fossin segur que no me'n sortiria. Si no hi hagués música i gent bonica, vull dir. I carrerons ombrívols i xocolata. Però aquestes coses que podrien ser regals que m'eleven són només aliment de subsistència per a la meva alegria, perquè no estic bé i no tinc temps ni energia per gestionar-ho. Només tinc energia per flotar i, si més no, no estar malament. No estar bé ni tampoc malament, estar només allargant el mode manteniment fins que pugui beure a mans plenes de tot el que em fa estar bé. La calma. Casa, sigui quin sigui aquest espai més o menys físic. El lloc on la meva alegria no és un esforç. 

Diria que el mode manteniment apareix sovint a la vida de molta gent, i és a vegades un mal necessari que ajuda a portar els imprevistos, les malalties; una apatia davant les coses doloroses (molt més doloroses que estar cansada i apagada i no tenir veu). Però a l'estiu sap més greu, perquè la vida convida a la vida, i hi ha préssecs de vinya i gelats i llum fins tard i què fas aquí parada amb aquest poc esperit sense agrair cada floreta de gessamí. Doncs no ho sé, la veritat. Jo soc la tia dels préssecs i les floretes de gessamí. I ho segueixo sent però estic entelada, emboirada i no sé com desemboirar-me. Suposo que hauria d'estar molt contenta perquè el meu cos i el meu ànim aguanten prou, suposo que aquest emboirar-se és simplement coses que passen. I mentrestant, penso en com de fort necessito no alterar-me, que tothom m'ajudi a seguir amb el meu mode manteniment perquè ara mateix és l'única opció que tinc, una opció tan galdosa com no estar bé però tampoc estar malament. Estar en silenci, només, deixant espai per quan el silenci floreixi. M'escolto aquestes cançons que em retornen a la terra dels gira-sols i les nectarines i penso "viviu contents!" i també que quina sort les coses que són només qüestió de temps com el temps que falta per a la calma i per seure al costat dels meus germans en un poble perdut de França i sentir com canten a veus i que tot sigui tan harmònic i puguem plorar tot el que ens queda per plorar i riure tot el que ens cal sense boires.