Hi ha una dita que diu "que el llegir no et faci perdre l'escriure"

No sé si va ser el llegir, el que em va fer perdre l'escriure. Jo diria que va ser més aviat el treballar. Treballar està prou bé però té aquestes coses, que si et despistes et pot fer perdre el llegir i l'escriure o el viure. A hores d'ara ja ho sap tothom això, oi? Però mirem de dissimular una mica. O, no ho negaré, busquem la manera d'acabar al grup petit de gent que treballa prou "bé" com per no haver de perdre el viure pel camí, i gratem amb les ungles la terra bruta dels nostres privilegis a veure si ens en sortim. Però té un preu. Tot té un preu. I com que tot té un preu anem fent equilibris a la corda fluixa de l'autoexplotació a veure com de bé ens surt el tracte amb el diable. 

La tardor és realment horrorosa. A la tardor els tractes amb el diable sempre surten malament, a la tardor el cos no t'aguanta i la relació amb la finitud canvia i proliferen agulles al pit i al cap i interaccions sense importància real de cop i volta et deixen retorçant-te a la vorera ampla de qualsevol carrer de Barcelona amb nom de costa mediterrània on no ets ningú i ningú es pararà per ajudar-te. Podria ser qualsevol carrer, i jo diria que també podria ser qualsevol persona, i qualsevol estímul estúpid que s'instal·la a qualsevol esquerda com un paràsit. I llavors, quan et trenquen les merdes quotidianes, és quan t'has de repetir que no és culpa teva ni de les teves esquerdes, sinó culpa de la tardor que va perdent la llum i del capitalisme que t'empeny a fer equilibris a les cordes fluixes. I ho he d'escriure perquè es veu que no em passa només a mi, i perquè l'any passat no ho vaig fer i ara mira, ara m'ha agafat mig per sorpresa.

Com més anys tens més bé surten les estadístiques, suposo. Tots i cadascun dels octubres tenen algun cosa dels antics octubres, els octubres del desconcert, del desencís. Els octubres que descomplexadament no sabíem gaire com fer la vida i acabavem de saber que podia arribar la mort més aviat del que crèiem. Els octubres que no havíem de demanar perdó per no saber res, i anàvem a Berlín per primera vegada i fumàvem i tossíem i el treballar no ens feia perdre l'escriure perquè l'escriure era tot el que teníem. I erem felices tot i que ens sentíem molt desgraciades a vegades, però sabíem que només era l'adolescència no deixant-se domesticar i que després tot seria diferent. I ho és, ara, de diferent. Però de tant en tant a l'octubre em trobo escoltant les mateixes cançons que sempre i puc abraçar a través del temps la nena de disset anys que es projectava en mi. Em sembla que, si ella em veiés ara, li agradaria molt. Fins i tot feta una merda i amb dies de mirar la paret i sense saber gaire com fer la vida i pensant més sovint del compte en la mort, i amb el treballar que m'ha fet perdre l'escriure (però no el viure, això no sé com però encara ho vaig trobant), sé que m'admiraria i això em tranquil·litza. 

(i aquesta és la llista de cançons on viuen les versions de mi de tots els octubres)

Aquest fred

Oh, és que el gener sempre fa pujada. I no és ni una cosa meva, el gener li fa pujada a tothom. És útil constatar això, entendre això, recordar això. Recordar els geners passats amb els seus freds específics em va molt bé. De fred en fa sempre, i la qüestió passa a ser només quin és el fred específic d'aquesta temporada. De quina manera aquest fred, i no cap altre, et queda gravat en unes parts del cos, i no en unes altres. Si tens fred als ulls o a les cames, al clatell, als pulmons. On em viu el fred, on. I si és un fred meu o dels altres. Penso en un poema de l'Alba Camarasa, a Llet de glacera, que es diu 

El fred que ve

Espolseu les mantes

avitualleu els rebostos,

recupereu vells receptaris

de sopes i tisanes.

Manteniu-vos a casa,

comproveu l'aïllament

de finestres i portes.

Si, en cas de necessitat, eixiu,

poseu-vos la roba d'abric

i embeineu-vos amb bufandes

i altres clofolles.

Prepareu-vos.

Perquè el fred que ens ve

ve de dins. 

Gener és, per mi, refer-me del fred que em ve de dins. Tornar a mi, recuperar els meus receptaris, els que funcionen sempre més o menys bé, embeinar-me amb els versos de sempre, avituallar-me amb les estones escrivint-me, calculant l'escalfor que necessita la meva embranzida vital per deixondir-se. Comprovar l'aïllament de finestres i portes de mi per assegurar-me que és "només" el fred de dins, i no el de fora. Em passa això que el fred de dins, un cop l'he entès, em sembla més senzill de moure que no el fred de fora que no depèn tant de mi. Mai no sé dir si això és sensat i realista perquè admet la importància dels factors externs en el meu estar bé, o si, al contrari, creure que jo sola puc arreglar-me del meu no-estar-bé quan només ve de dintre és pretensiós i estúpid. Potser no ho sabré mai del tot. Potser una mica de cada. Potser no em pertoca fer judicis de valor estèrils sobre els meus processos. 

De debò que no s'acaba mai, això d'esdevenir? És cansat. És cansat arreglar constantment les escletxes, detectar constantment les escletxes, és cansat viure amb la inquietud constant de si les coses estan bé o no ho estan, de si passa un petit corrent d'aire gairebé imperceptible d'una esquerda minúscula en la casa que soc, o de si de cop comença una sensació glacial i no sé d'on ve, i no veig l'esquerda i ja em diràs, doncs, d'on ve el fred, i comences a mirar cada racó amb suspicàcia i en algun moment t'adones que el que et fa tremolar no és el fred sinó la por. 

Però només és un moment, eh. El gener etern només dura el que dura, i a vegades ni tan sols això. La mimosa embafosa sap imposar la seva olor ofensiva de bons presagis. Hi ha una collita després d'aquesta sembrada feixuga. Ho sé del cert perquè jo, en el fons, soc filla de la confiança. A vegades me n'oblido, però suposo que per això serveix tenir un bloc on constatar que cada any dels que he passat, sense excepció, ha acabat arribant la primavera.

2021

Sempre m'han agradat, els rituals de pas. Però a mida que passen els anys, encara m'agraden més. Per això em sembla molt bé que justament en aquesta època de l'any el sol es pongui sobre el mar, trobo que fa tancament. El mar sempre hi és, però el sol només s'hi banya a l'hivern... 

Avui, per això dels rituals de pas, m'he posat a endreçar el 2021. Una mica com tothom, oi? La veritat és que m'agrada molt veure com la gent, fins i tot la gent que conec poc, comparteix fotos i i impressions de com ha anat el seu any. Ho he intentat fer, jo, un petit resum. Eren 68 fotos i vídeos, que m'han semblat molts. En un any normal n'hi hauria encara més? No es pot definir un any en imatges, em sembla. O potser sí? Si les imatges tracen un fil... Ahir la Mercè em va donar un feix de fotos, "es diuen la Neus i el mar", va dir-me. En totes hi sortia jo, i en gairebé totes l'aigua.  Hi havia les del 18 de juny, que em sembla que va ser el dia més feliç de l'any, i de molts altres dies que hem rigut i plorat i parlat i après molt i esbossat aquest nosaltres. Quin regal, tots els dies posats l'un al costat de l'altre. Quin regal el temps que construeix temps. 

M'he assegut a escriure sobre l'any que s'ha acabat sabent que en els últims mesos d'aquest 2021 no he escrit gaire. Perquè no tinc estones lliures. Perquè treballo molt. No passa res, em repeteixo, crec que és una opció que estic prenent durant uns mesos. Uns mesos? Un curs, esclar, perquè l'any en realitat comença al setembre. Està bé que hi hagi dos cicles superposats d'acció i reflexió, així els anys són allò que enllaça els cursos i els cursos són allò que enllaça els anys. M'he assegut, deia, a escriure, i he llegit una mica del diari del gener del 2021 i m'he vist molt diferent, molt canviada. Una altra cosa potser no, però aquest ha estat un any d'aprendre. D'aprendre a hòsties, sobretot. I tanmateix de cicatritzar, de guarir, de construir, de carícia, d'agraïment. De molt d'amor i de molt de créixer, de molt picar pedra i ser jo la pedra i esculpir, esculpir, esculpir per fer de mi una casa sense murs.

Em miro l'any que ha passat, tot i això, amb tendresa. Quan recordi el 2021 diré que va ser l'any que es va morir l'Àlex, l'any que la Mercè i jo ens vam enamorar, l'any que vaig fer el recital del superior de cant envoltada de tanta gent que estimo. L'any que vaig començar a fer teràpia i vaig entendre coses que havia desentès per sobreviure. L'any que vaig tornar a viure a casa els meus pares. L'any que jo i molts d'altres ens vam vacunar però la pandèmia no va acabar-se. L'any que tot i així vam sortir de festa amb les amigues per Sant Joan i sonava el Rovelló remix.  L'any que no hi va haver carnaval però el dia del meu aniversari vaig ballar amb l'Oriol a la plaça de les Cols. L'any que vaig pujar al Titanic. L'any que l'estiu va passar com una fletxa i em va deixar ferida a la gola. Potser altres coses que encara no sé, perquè no hi ha prou distància. En tot cas, per mi, aquest ha estat un any frontera, de canvi de fase, de canvi d'era. L'últim cop que vaig tenir aquesta sensació de canvi va ser el 2012. Cada vegada amb menys certeses, cada vegada amb més serenor.

El viaje de Copperpot

Avui fa anys que va sortir el disc de La oreja de van Gogh El viaje de Copperpot. És un dels discs que dec haver escoltat més vegades a la meva vida, i amb més regularitat. N'era una fan de debò, de La oreja de Van Gogh... Em costaria dir quina és la meva cançó preferida, n'hi ha moltes que m'agraden molt i no seria capaç de decidir entre Cuídate i Pop, entre Soledad i La playa... Avui al dinar familiar ha sortit el tema de quan vam anar amb els cosins al Palau de la Música a veure un concert de la gira amb unes entrades de llotja que tenia l'avi de la seva feina. Recordo que hi havia llums de bicicletes per les parets d'aquell edifici màgic, i que quan es va acabar el concert l'avi ens va portar al backstage per saludar el grup. Tinc, d'aquell dia, una postal la foto de la portada del disc i les signatures dels cinc membres del grup. Recordo l'Amaia Montero en aquell espai del Palau que no sé ubicar gaire, perquè tenia set anys... No n'era conscient, que feia tant de temps, avui ho ha dit la meva tieta al dinar familiar; era el dia que ma cosina gran havia fet la comunió, i n'han passat uns quants. Vint anys! Em sembla que és la primera vegada que evoco una experiència personal i en fa vint anys. Això va així; sembla inconcebible que faci tant de temps de res, i tanmateix allà ho tens, i cada vegada serà més normal dir que fa vint anys de les coses, i després vint-i-cinc, i després trenta, i cada vegada més. Avui ha fet vint anys també de l'atemptat de les torres bessones, així que tothom ha pensat una mica en què feia i en com passa el temps. 

Però no venia a escriure això, jo. Jo, que havia parlat d'aquestes coses al migdia, he penjat el telèfon al vespre, he somrigut i el meu cap ha posat a tot volum La playa. Com si fos una pel·lícula, estil Mamma Mia però ambientada a Donosti. La banda sonora serveix per això, per fer un gran moment d'una cosa quotidiana, de penjar el telèfon pensant en un tacte i una calidesa i que soni música al meu cap: "te voy a escribir la canción más bonita del mundo". Sempre m'ha semblat una mica misteriós això de la cançó escrita que parla de la cançó que s'escriurà. "No serà una cançó qualsevol, no -diu l'amant poeta-: serà la més bonica. Una cançó que encara no existeix i serà només teva. No és aquesta, la cançó, m'entens? És una que encara ha d'arribar. Encara no hi ha prou paraules per explicar com em sento." Em captiven aquestes ganes de donar-ho tot, aquesta necessitat d'escriure els millors poemes, d'expressar-ho de la millor manera. Aquesta idea que no hi ha cançons prou boniques per parlar de com em sento. És un sentiment estrany perquè hi ha una certa impotència, en aquest no saber dir, però té d'extraordinari el fet de sentir una cosa tan forta i lluminosa que costa de dir. Hi ha un adjectiu per a això: inefable.  No es pot expressar. Perquè ja t'he cantant La playa davant del mar, i ja has rigut amb el meu entusiasme infantil de fan de set anyets, i ara escric un comentari de text vague i esperpèntic de cançons de pop del 2000 mentre amb prou calma reconec que jo no les sé fer, les cançons que et mereixes. Encara no, però potser n'aprendré. 

El mode manteniment

És de nit, i estic estirada escoltant música de Taizé que sempre em situa en un lloc concretíssim de la meva manera de ser al món. Fa dies que hi penso, en Taizé, i intento controlar el pànic de la incertesa d'aquest estiu en què tot és provisional i tots els plans canvien i penso aquest no, sisplau, aquest que no canviï perquè ho necessito, necessito arribar-hi i notar com el cos respira i poua l'aigua que em cal un any més. 

No és la primera vegada que percebo l'estiu com una cursa cap a la calma; recordo aquell agost a Florència quan no teníem on caure mortes i em pesava tant la motxilla que vaig estar a punt d'enviar un paquet de roba a casa per correu. Notava aquell pes que m'empenyia avall i m'alentia per tots els carrers plens de gent, i la necessitat de trobar lloc per dormir pels següents dies, i tota aquella intenció de fluir que va acabar sent un jou d'organització que no es podia esquivar entre albergs i trens i blablacars. Va ser quan vaig pensar que potser no m'agradava tant, viatjar, encara que sí que m'agradava estar amb la Tere i també m'agradava veure Boticellis dia sí dia també i menjar sempre coses delicioses. Però sentia que no tenia temps per escoltar-me, no tenia espai per regenerar la meva alegria pròpia. Avui també hi he pensat, en aquest tema, perquè un amic m'ha dit que el més important és viure contents i tot després flueix. No ho sé, si flueix, el que sí que sé és que fer una opció vital a favor de l'alegria és una de les decisions conscients que he pres en algun moment per millorar la meva vida. I n'estic orgullosa, en parlo aquí amb la metàfora del diafragma. N'estic orgullosa perquè és una decisió que beu de fonts profundes, teòriques i pràctiques, que he rebut a casa i he acollit. N'estic orgullosa perquè no és una cosa fàcil, triar l'alegria entre desgràcies. Ni en situacions de cansament sostingut. No és fàcil, no, trobar-la i retrobar-la.

"Estic en mode manteniment" he dit aquesta tarda. I ho he dit convençuda, contenta d'estar dominant una situació difícil que em podria estar duent al límit i tanmateix sé flotar i posar tota la força mental i física al servei de la supervivència. Com si fos una cosa normal. Com si no fos dolorós fer veure que no és dolorós. Com si fos sa, això de flotar lluny de la vida. Fa dies que estic en mode manteniment, i m'enyoro tant que és insuportable. M'enyoro, dic, i m'enyoro sobretot a mi, m'enyoro de la persona que soc i que no es fa present en aquests dies en què no soc capaç de pescar allò rellevant ni de fer que la bellesa se'm fiqui a dintre i només m'espero, m'espero que passi, en mode manteniment, tirant de les reserves, tirant de la meva inèrcia al bon humor però vivint dies prescindibles. Posant-hi el màxim de mi fins que no me'n queda res. Ocupada en mantenir un silenci còmode en aquesta casa que soc ara que no tinc cap altra casa. No vol dir que no hi hagi coses bones, esclar, si no hi fossin segur que no me'n sortiria. Si no hi hagués música i gent bonica, vull dir. I carrerons ombrívols i xocolata. Però aquestes coses que podrien ser regals que m'eleven són només aliment de subsistència per a la meva alegria, perquè no estic bé i no tinc temps ni energia per gestionar-ho. Només tinc energia per flotar i, si més no, no estar malament. No estar bé ni tampoc malament, estar només allargant el mode manteniment fins que pugui beure a mans plenes de tot el que em fa estar bé. La calma. Casa, sigui quin sigui aquest espai més o menys físic. El lloc on la meva alegria no és un esforç. 

Diria que el mode manteniment apareix sovint a la vida de molta gent, i és a vegades un mal necessari que ajuda a portar els imprevistos, les malalties; una apatia davant les coses doloroses (molt més doloroses que estar cansada i apagada i no tenir veu). Però a l'estiu sap més greu, perquè la vida convida a la vida, i hi ha préssecs de vinya i gelats i llum fins tard i què fas aquí parada amb aquest poc esperit sense agrair cada floreta de gessamí. Doncs no ho sé, la veritat. Jo soc la tia dels préssecs i les floretes de gessamí. I ho segueixo sent però estic entelada, emboirada i no sé com desemboirar-me. Suposo que hauria d'estar molt contenta perquè el meu cos i el meu ànim aguanten prou, suposo que aquest emboirar-se és simplement coses que passen. I mentrestant, penso en com de fort necessito no alterar-me, que tothom m'ajudi a seguir amb el meu mode manteniment perquè ara mateix és l'única opció que tinc, una opció tan galdosa com no estar bé però tampoc estar malament. Estar en silenci, només, deixant espai per quan el silenci floreixi. M'escolto aquestes cançons que em retornen a la terra dels gira-sols i les nectarines i penso "viviu contents!" i també que quina sort les coses que són només qüestió de temps com el temps que falta per a la calma i per seure al costat dels meus germans en un poble perdut de França i sentir com canten a veus i que tot sigui tan harmònic i puguem plorar tot el que ens queda per plorar i riure tot el que ens cal sense boires.

La Passió

Recordo bé els meus primers assajos amb l'Orfeó Català, aquest passat setembre. Estàvem llegint la Passió segons Sant Mateu i jo sortia cada dia flotant d'allà, plena de Bach, com il·luminada. És una obra especial, la Passió, i anar-la coneixent durant aquest curs ha estat una experiència forta de debò que no aspiro a saber plasmar avui aquí perquè s'hi barregen moltes coses. La primera vegada que vaig anar a sentir la Passió en directe, que va ser al Palau, vaig plorar molt recordant-me del meu avi i, més específicament, recordant-me del meu pare enyorant el meu avi. No sé per què em venia aquesta sensació tan concreta... Perquè la Passió és una obra sobre la mort? Potser sí, jo diria que sí que ho és, entre d'altres coses. Perquè tinc alguna memòria soterrada del meu pare escoltant Bach en moments propers a la mort de l'avi? Podria ser, no ho sé. Però tinc clar que aquesta obra em parla de la mort d'una manera molt intensa; ja me'n parlava abans que ens en parlés a tots punyentment al febrer, quan l'Orfeó sencer tenia la veu trencada perquè no podíem tornar a cantar la Passió després de la mort de l'Àlex. Va costar molt i segueix costant. L'últim número de la Passió sempre serà el que vam cantar entre llàgrimes el dia que el Palau es va omplir de cants per ell. "Wir setzen uns mit Tränen nieder". I, com em passa amb tantes altres músiques, aquesta em parlarà d'ell per sempre més. Ho vull, vull l'Àlex amb mi mentre canto. Si fa no fa, diu: seiem entre llàgrimes vora el teu sepulcre per dir-te "reposa dolçament, dolçament reposa".

La Passió és la història d'algú que mor i que no hauria de morir. És inevitable fer paral·lelismes i, de fet, se n'han fet molts, de paral·lelismes. Fa pocs dies vaig tornar a pensar en Considering Matthew Shepard, l'obra de Craig Hella Johnsohn que parla de l'assassinat d'un estudiant nord-americà, el 1998, apallissat fins a la mort pel fet de ser homosexual. C. H. Johnsohn va fer un oratori sobre el cas, un homenatge sensible i ple de denúnica, amb moltes referències a Bach, parlant també del judici posterior, de les masses enfurismades, atiades per extremistes religiosos que defensaven els botxins. És horrible, sí. Ja he avisat que hi hauria moltes coses barrejades... La història de Matthew Shepard parla molt de vida, també, esclar; en la reacció davant d'una mort injusta hi ha, sobretot, vida. Hi ha amor, i hi ha lluita. També en la Passió segons Sant Mateu de Bach. Crec que la universalitat d'aquesta obra, el que la fa tan profundament espiritual sigui quin sigui el credo de l'oient, és el plantejament d'aquesta evidència. 

Abans de seguir desgranant emocions he de deixar dit que això és un text fet tal com raja, a les tres de la matinada del dia abans del concert al qual finalment no podré cantar perquè en aquests temps ja se sap que res se sap, que ja ha passat el temps de les certeses. El que vull dir és que no escric com a músic encara que parli de música, escric com a persona que sent, i prou, amb ganes que qui vingui a escoltar la Passió demà, encara que no em vegi ni em senti perquè seguiré en aquesta habitació des d'on escric, sàpiga una mica què he anat pensant tot aquest temps i es pugui acostar a la Passió com ho faig jo. Dit això, el que més m'ha impressionat últimament de cantar aquesta peça monumental és que l'energia dels diferents números que canta el cor passa per colors molt diversos i en aquest contrast s'intensifica tot. Perquè si la Passió és una història hi ha, esclar, personatges. A més, encara que es digui "segons Sant Mateu" hi ha molts fragments que no són pas de l'Evangeli, sinó que funcionen a tall d'interludi en què els corals del cor o bé l'ària d'algun solista fan una mena de reflexió íntima sobre el que passa a la història. Així doncs, com a cantant del cor, en els corals et trobes cantant paraules compassives i plenes de fe, a vegades d'esperança, a vegades d'incomprensió però sempre, evidentment, fent costat al patiment de Jesús i entenent que aquest innocent que pateix i mor ho fa per endur-se el mal del món, allò que ens amenaça. I d'altra banda, quan qui canta no és l'actor sinó el personatge, el cor fa el paper de multitud encegada i cruel, multitud vexadora, sanguinària. És fort cantar això, estar en el terreny de la misericòrdia i de cop passar a clamar "crucifiqueu-lo!". Crucificar una persona és torturar-la fins la mort! Tenim tan interioritzada la imatge de la creu que no ens impressiona gens. Vaja, tenim interioritzada molta altra violència que no ens impressiona gens. També aquesta. 

Mentre canto, doncs, m'imagino la multitud plena d'odi que davant aquell judici polític demanava pena de mort. El delicte de Jesús era el d'haver ofès la religió, precisament, i això, diria, diu molt de la història, i també de la religió. No sé si Bach era conscient d'aquesta paradoxa terrible que encara patim avui en dia. Potser sí, o potser no. M'impressiona fins a quin punt, sigui com sigui, Bach fa pal·lès que una de les grans religions monoteïstes se sustenta sobre la història d'un judici polític i de l'assassinat d'una persona innocent, fos o no fos fill d'un déu, i vingués o no amb un sentit transcendentíssim a salvar o no la pobra humanitat pecadora. Pecadora perquè odia, perquè jutja, perquè assassina. És en aquests termes que Jesús mor per la humanitat; mor per ensenyar la compassió. Per ensenyar l'amor i la vida que hi ha darrere de les morts injustes. Que són moltes. Cada hora, cada minut, arreu del món, innocents moren i ningú els aixeca temples. Cada minut i cada hora la humanitat és capaç del millor i del pitjor! Dues orquestres i dos cors fan dialogar tota la dualitat de l'ésser humà. Aus liebe will mein Heiland sterben: per amor morirà el meu salvador. 

No sé com acabar aquest text i és tardíssim. No sé com acabar-lo perquè he intentat condensar moltes coses diferents i només les he dit per sobre i, sobretot, perquè arribats a aquest punt no tinc respostes per anar més enllà. En la meva manera de viure la Passió hi ha molt de Jesús, molt de l'home, i molt poc del déu. Com sempre, arribo a la conclusió que el déu no és el que m'interessa. La vida a escala divina no és la meva vida, és tan simple com això. I el que desgrana la passió no és la veritat de l'existència de Déu (fe és persistir en el dubte, i sense dubte no n'hi pot haver, de fe) sinó el sentit de Jesús com a figura central d'aquesta fe: una persona que predica l'amor i que és torturada i assassinada per aquesta raó. La Passió no té grans himnes solemnes i triomfals, només humilitat, confiança, misericòrdia. Bach no fa parlar Déu, no diu que Déu vulgui això o allò altre. Bach fa parlar les persones, tant les de la història de Jesús com les que escolten (i, en aquest cas, també canten) i participen de l'horror de la història, hi reaccionen. I a aquell home, el que diuen que era el fill de déu, li diuen, simplement: reposa dolçament. Com tots els altres. Com tots nosaltres. 

Cant

Potser sembla una contradicció, però jo sempre he pensat que ha de ser senzill. Perquè està clar que és extraordinari i que demana esforç, sí, però també ha de ser senzill. Si no és senzill segurament és que no ho estàs fent bé o que no has trobat la manera de fer-ho que t'és pròpia, la manera que farà que et sigui senzill. Encara que, evidentment, no sempre serà igual de senzill. Hi haurà passatges difícils que caldrà treballar, una cosa no treu l'altra. Però sobretot, sobretot: no ha de fer mal. Si fa mal, para i repensa què pots fer perquè no en faci... Fixa't en totes les vegades que ho has fet sense gairebé ni adonar-te'n i veuràs que no té sentit que ara que hi pares atenció, ara que et mires de prop tot el procés i li dones tanta importància, et porti maldecaps. No val la pena i, creu-me, ha de valdre la pena. Perquè pot arribar a ser tan gustós! Tan gustós com és sentir la immensa sort que tens de ser aquí fent això, en un estrany present perpetu que posa tot el teu ésser, en aquest precís moment, al servei d'allò que mou el món. I et pren, llavors, i t'enlaira, perquè el cos no només està preparat per fer-ho, sinó que ho espera, ho desitja, s'hi aboca... És instintiu, sí: a través del cos s'expressa tot allò que no és cos, i vol elevar-se, i vol perdre els límits del propi aire i del propi alè. Hi ha quelcom de creatiu en aquest desdibuixar-se, una comunicació profunda, un intercanvi, fins i tot, espiritual. Un sentit entre tots els sentits. Una espurna de transcendència.

El meu cant parla sovint de música, però avui no; avui parla d'estimar.