dijous, 29 de desembre de 2016

Seré optimista

Al final és bastant igual el que pensis o el que decideixis perquè hi ha coses que t'afecten fins a l'última fibra i has d'acceptar que no depenen de tu. Perquè sí, perquè hi ha una possibilitat real que el que veiem sigui només una minoria de les coses que, de fet, són. I en aquest context l'optimisme és una opció activa i que demana esforç, molt d'esforç, l'esforç del silenci de l'arbre que creix i no la sorollada del que s'enfonsa. És l'esforç titànic de vèncer l'escepticisme dels anys que vénen i comencen, i desembolicar-los sense por, estrenar-los sense la puta por amb què s'estrenen les sabates noves que et faran llagues a tot arreu i ho saps però són boniques i són noves. L'optimisme és una cosa molt difícil, és un do, és una capacitat, és una fe cega, és un dogma, és una manera de sobreviure. Perquè no es pot viure d'optimisme i tot i així està molt mal vist això de dir que les cicatrius se t'estremeixen davant la novetat, això de dir la veritat que és que veient el panorama voldries hivernar indefinidament.Prometo esforçar-me més, de veritat. Estimats savis d'orient que ni eren tres ni eren mags ni potser qui sap si eren, aquest any prometo esforçar-me molt més per ser optimista i no això, això altre que sóc.

divendres, 23 de desembre de 2016

Un cabell blanc

M'acabo de trobar el meu primer cabell blanc. Estava a punt d'anar a dormir: m'he rentat les dents, m'he desfet la cua, m'he pentinat amb els dits. I llavors l'he vist i ja m'he oblidat de la son. Era un cabell blanc, no n'hi havia cap dubte. A vegades hi ha cabells castanys o més rossencs, però aquest no, aquest era un cabell blanc molt tímid, d'uns tres centímetres, a la templa dreta. I m'ha fet molta gràcia perquè alguna vegada hi havia pensat, en com neixen els cabells, en com és que no els veiem quan comencen a créixer... i també pensava que al meu pare, per exemple, els cabells se li van fer blancs molt de pressa, i em costava creure'm que realment fos un procés de substitució (molts cabells blancs que surten, molts de negres que se'n van!) i no pas els mateixos cabells que es tornessin blancs i bé, avui he vist un cabell que acabava de començar a créixer i se m'han aclarit tots aquests dubtes.

Tres centímetres. Quan deu fer que creix? Poquíssim. És veritat que aquestes coses les provoquen els disgustos? No ho sé. En tot cas és innegable que el meu cabell bebè ha nascut durant aquests tres últims mesos, durant aquesta tardor que m'ha posat a prova. És un altre dels regals que em deixa un temps tediós i esgotador que m'ha fet fer-me una idea geogràfica  d'on deu ser el meu límit absolut. Dic "un altre dels regals" perquè n'hi ha més, és clar. Jo avui sóc molt diferent que jo a principis d'octubre. He après més que mai a prioritzar, a endreçar les hores, a treure importància i a apreciar qualsevol cosa que em fes sentir-me bé. Qualsevol cosa. Passar per la facultat, l'arbre que hi ha a Mundet que té les fulles grogues, el gust del gingebre, les converses al tren que arriba a les 00.24, les estones entre classe i classe, els dissabtes a la nit, les taronges de temporada, l'olor del meu amor quan se'm queda a les mans i als cabells, el caliu de casa. Tot el que m'ancorava una mica al sentir, a una versió de mi millor que aquest manat de nervis, que aquest munt d'ansietat... He estat fent malabarismes amb més pilotes de les que em podia permetre i inexplicablement tot ha anat sortint més o menys bé. S'acaba la baixada més bèstia i no he pogut fer cunya, però tinc els esquís a lloc i tots els ossos sencers. I un petit cabell blanc que em recorda que al cos i al cap les coses no li surten gratis i em recorda la sort que tinc, la sort descabelladament immensa que tinc en tots els sentits del món mundial, la sort que s'ha fet tan evident perquè el límit era sempre una mica més enllà, perquè sempre hi havia algú oferint-me ajuda i tothom m'ha tractat tant bé i m'ha estimat tant. La sort que seguirà amb mi quan em recuperi d'aquest temps havent estat no exactament com jo sóc, la sort que tinc sempre i que ha obrat el miracle d'acabar aquests mesos amb només un sol cabell blanc.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Vibrar

Fa un dia d'hivern ple de sol i som a la plaça més bonica del món. No sé ben bé com els anys ens han portat a aquest punt, però quan et miro, quan et veig ser tu amb el desvergonyiment dels nostres tretze o catorze anys veig que és el lloc correcte. I t'ho dic: quan fas aquestes coses, sé que ets la persona correcta. Exactament la persona (una de les persones, per ser completament justa) que ha de seure amb mi en una plaça que resplendeix tot l'any. Parlem dels problemes i de les alegries. Però sobretot dels problemes, perquè sabem ajudar-nos. I de cop i volta deixes anar "la meva mare em va dir l'altre dia que potser és que espero massa de la vida i em vaig enfadar. Jo espero que la vida em faci vibrar; és esperar massa, això?". M'entendreixo molt i penso que tens raó. Penso que ho has resumit molt bé. Penso en totes les vegades que sí que és realment demanar massa. Penso moltes coses en un mateix moment, prisma de palmeres i rajoles, prisma de records i pressentiments. No és que el futur em faci por, però potser sí que hem arribat a aquell moment de la vida que deixes de percebre el que ha de venir com el món al plat a punt per començar a menjar, el moment que algú et diu amb tot l'amor del món que la vida serà bonica però tindrà coses terribles i que esperes massa de la vida, que potser esperes massa...

Ens hem fet grans? Creus que és això, creus que aquesta mica de temps que ens separa dels divuit o vint anys ha canviat alguna cosa? La manera com organitzem el temps en la vida que ha de venir, el que esperem dels anys que encara no hi són... Seria absurd que tant poc temps canviés tantes coses. És que hem vist les desgràcies dels altres i hem agafat aquell pànic idiota? Sens dubte, però no pot ser només això. És que molt al fons de nosaltres ens hem convençut que el millor ja ha passat? Tu creus? Em posa trista pensar aquestes coses perquè crec que hi ha una mica de veritat en cadascuna. Només una mica. Només una suggestió incontrolable que fa de les seves dins dels caps nostres mancats de silenci. Perquè a cada moment que entenem que aquesta vida, aquesta vida biològicament preciosa (a mi em sembla un miracle, no sé si a tu també) i temporalment valuosíssima, aquesta vida sotmesa a tantes ventades i descosits, a les tristeses del cap i les del cor i les del cos, si en un moment terrible entenem que aquesta vida que s'escola entre els dits no ens està fent vibrar ens cau el món a sobre. Som com insomnes que com més s'obsessionen en dormir més blanquegen les hores de nit. 

Però ens ho diem i ho explico terapèuticament. Perquè tu i jo i tota la resta, els que volem vibrar (i m'atreviré a dir que no som pas minoria), només som persones que busquen. I qui cerca, troba. It is known.

divendres, 18 de novembre de 2016

Aquests temps i aquests tempos

Quarts de dues, finals de la setmana -5. És a dir, amb Nadal a 2+2 setmanes. Em torno a preguntar per què les coses (s')esdevenen sempre a aquestes hores. L'estat de la qüestió és que segueixo sobrevivint tot i el tempo de vertigen que promet clatellada, i que hi ha gent que està pitjor i que 22 assignatures tenen coses bones. Em recorden aquell cop, fa quatre anys i poc, que vaig fer beixamel sense supervisió per primera vegada perquè se'm va acudir que seria molt bo gratinar xampinyons i ceba amb beixamel per fer-me un tupper que fos l'enveja de tothom... i mentre la feia beixamel em va semblar que era molt líquida i hi vaig afegir maizena i quan me'n vaig adonar tenia una bola farinosa i oliosa que no volia entrar al tupper. No diré com va acabar l'aventura culinària però va acabar molt malament. Doncs això: les assignatures, una bola. Jo amb el meu reculatemps apareixent a les classes simultànies ("hi eres? Quan has entrat?). Xampinyons. Cebeta fregida que fa la boca aigua. Però una bola difícilment menjable al cap i a la fi.

No vaig a dormir perquè no vull. Perquè aquest tros de nit sempre ha estat meu i és el lloc de temps on em penso i em repenso. Com es pot anar veient, per cert, per aquí. No vull fer servir per dormir el temps que em pot servir per escriure'm i potser així deixar de patir la tardor esquerpa. Vull la meva tardor de vellut, que hi és, que m'espera per quan acabi de desglaçar-me.

dissabte, 12 de novembre de 2016

El mar dels grecs

El blau ha perdut el seu blau i s'ha tornat color de vi. Color de vi com el mar dels grecs, de la sang i l'enyor, de la pena dels troians, de la pena. Hi ha un moment de la història que el blau s'inventa, i la pena llavors ja existia, i per això el mar dels grecs era de color de vi.

Un llenguatge artificial m'intenta guanyar el futur i jo aquí amb el blau reciclat en color de vi, el blau dels meus quinze anys, la sang dels meus quinze anys, i ara la llengua se m'adorm en un bressol de gingebre. Si no veiés com creixen els qui vénen darrere pensaria del temps que és fal·làcia o que és mentida, perquè aquella pena segueix tan evidentment al mateix racó com si els anys fossin efectivament fal·làcia, o com si fossin mentida. La tristesa ara és color de vi i s'hi endevina la pols amuntegada sobre aquelles morts i aquells amors. La sang dels meus quinze anys segueix reclamant-me els dits d'aram com a tribut dels anys que passen. I bé, no sé si m'he complert prou bé les expectatives. Jo diria que sí. Jo diria que mai vaig esperar que el blau tingués realment una sortida.

divendres, 4 de novembre de 2016

La cicatriu

Em fa mal el novembre. Això deu ser, sí, el mal que fa la tardor com a lloc inconcret de l'anatomia que fa un mal inconcret de buit. De ferida buida. Em fa ràbia capgirar la poesia que m'estimo però és talment així: tinc les portes obertes i les ferides obertes i ja no vull acollir més, ja vull sobretot retrobar-me a mi i prou, abraçar-me els genolls i bressolar-me. Agafar amb les mans el voraviu de pell oberta de bat a bat i estirar sang i saba perquè ofeguin la ferida com qui tanca a la força un ull amb nineta fosca d'amor bategant.

Sóc un balancí. Sóc una ferida. I vull ser una bruixa i ser la cicatriu que parteix la vida en dos. Prou balancí i prou porta oberta. Preneu-me d'una vegada aquest cor de carn que jo no sé què fer-ne, que se'm mor entre les mans i és culpa meva perquè jugo al joc de deixar-me morir poc a poc i m'esgarrinxo la pell nova.

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Microconte

No va funcionar, i això que tenien moltíssim en comú. Ella l'adorava i ell també, ell també s'adorava.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

3

Un parell de circumstàncies fan que haguem de canviar d'hàbitat uns dies. De cop i volta, ens trobem malofegant rialles passada mitja nit, en la foscor de l'habitació plena dels nostres intents de fer silenci. Demà hi ha escola però no aconseguim callar, com quan érem petits i anàvem de colònies amb els amics. Tots tres tenim un sentit de l'humor comú que fa que a vegades pensem les mateixes bromes i que ens cargolem de riure amb les dels altres. És molt divertit i no podem parar, quan sembla que va de baixada algú hi afegeix un parell de paraules amb la boca petita i sant tornem-hi. Em fan mal les costelles d'aquest riure entretallat i quan paro un moment m'adono que aquest és un moment preciós que podré recordar sempre. Un moment de felicitat veritable al lloc adequat amb les persones adequades. Les persones del món a qui més dec, les que em van fer un favor més gran existint i les que comparteixen més coses amb mi: casa, pares, forma dels dits dels peus, records i records i més records aquí i allà. Naixent, em van canviar la vida. I això és molt fort. Quan ells eren petits ja ho trobava molt fort i ho segueixo trobant molt fort. De tant en tant recordo coses de la meva infantesa i em fa una mica de pena aquella nena que pensava coses estranyes. Però tenia una gran sort, dues grans sorts. A vegades còmplices, a vegades companys de jocs, sempre aliats quan anaven mal dades.

Hi ha coses dolcíssimes que vivim avui que sabem que passaran. Emocions que ara vivim d'una manera i és possible que el temps faci canviar de color, coses per a les quals sembla que un bon dia ets massa adult o massa vell... Hi ha persones que aniran esdevenint cada vegada més importants i altres que perdran protagonisme. I es pot estar menys enamorat o ser menys amic amb el temps, però no es pot ser menys germà. Això és per sempre de verdad de la buena, inevitablement i passi absolutament el que passi. Sembla molt estúpid però tenir aquesta certesa em fa molt i molt feliç.

dijous, 13 d’octubre de 2016

Cosir pedaços

Aquesta última setmana m'he dedicat a això: arreglar coses, cosir pedaços, fer que tot plegat fos possible. I ha estat bastant estimulant haver de, simplement, lluitar només per obrir portes, sense encara poder córrer els seus camins, sense encara explotar en el veritable esforç de desgast que vindrà si aconsegueixo mantenir les portes obertes. Només fer que les coses siguin possibles, no pas fer-les bé, és gratificant perquè en realitat és força senzill. Arreglar coses, cosir pedaços a tot el que no encaixa en aquesta cursa boja fins a Nadal que encara no sé ben bé com resistiré. Però la resistiré, d'això no en tinc cap dubte. Dilluns parlàvem d'aquesta mena d'èpoques, dient que és com quan ets dalt d'un pendent massa vertical per baixar-lo amb seguretat, i no saps ben bé ni com hi has anat a parar, a la boca de l'abisme. Llavors hi ha dues opcions: cul a terra i anar fent o agafar aire, mirar el final i córrer avall esperant que les cames et segueixin, sabent que o arribes a la meta amb tota l'embranzida o et fots la nata de la teva vida. Si fos en una pista d'esquí hi hauria el tiet o l'amiga que crida "cuuuuuuunyaaaaa, feeeees cuuuuunyaaaaaa" però és que amb això no es pot fer la cunya perquè va massa fort.

Per ara només m'he assegurat que el que em proposo sigui possible i sembla que ho serà. Celebrem-ho doncs, amb l'esclat d'alegria aquest que té molt de terror amagat, ei, hola, em disposo a fer-ho i espero que els que m'estimeu sigueu a baix per recollir-me de la derrapada final i que no prenguem gaire mal, que no prenguem gaire mal perquè tot fos això, la veritat.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Discografia

Diumenge. Diumenge en un terrat fet de vent. És aire de vent de tots cantons que es barreja per tenir-nos enlaire, tramuntana i llebeig i llevant. Un solecito bueno però que hi ha tant vent que dedins jo sé que ja som a Rússia i que toca jugar fort perquè el diumenge s'allargassa entre terrats i tothom vol i dol, ooohooooooh ooooooooh ooooh!

És només una petita intuïció de les fugides que van gestant-se i tant de bo no, tant de bo, tot i que sempre arriba un abisme on jo, jo primera persona, ja no hi puc fer res de res, que a vegades fa una rasca insuperable i el sol es pon entre les flors i cómo voy a continuar i sense poder-ho evitar agafes el camí més llarg per tornar a casa mentre a les orelles et deixes adoctrinar per les cançons que no avisaven que no mentien i per la resta de fills de puta que fan discos massa grocs o massa sincers o massa crus o massa veritat.

Ooohooooooh ooooooooh ooooh!

dimecres, 28 de setembre de 2016

Jo i les taronges

M'hi trobava bé, potser, arraulint-me al cor de la taronja del mag que misteriosament em treu precisament a mi de dins d'una taronja tot i que era impossible. Com un pinyolet a punt per ennuegar o rascar subtilment la geniva. Ja fa mil anys de l'època dels sucs de taronja que feien fer ganyotes de tan àcids, però sempre hi ha dies que te'n recordes i et preguntes si aquell esprémer-se no devia ser un agredolç més veritable que aquests trucs d'ara de ser un embrió intrafruïtí. Interfruitós. Circumfructe. Karpogènic. D'una fertilitat assessina, no sé com explicar-ho. La fertilitat assessina dels crits que no arriben a sonar, de totes les "s" de "necessito" que llengües covardes no articulen. Amb el pànic que la pell de fora s'oblidi de mi i m'abandoni a una corrosió cítrica letal que no podria evitar mai des d'aquí dintre. Aquí, dormir, qui sap si somiar. Fer-me espremuda i lassa. Partir-me en dos per donar fruit, per fer suc, per no res, per l'albat, per no res.

divendres, 23 de setembre de 2016

Quando coeli movendi sunt

El google diu que ha arribat la tardor. I escolto el Libera me (minut 26:23) del Requiem de Faure, tremens, tremens. Espectacularment tremens, què hi farem. Intento escriure per a veure si pica i picant cura, i ho publico perquè si no m'esventro massa. Esventrar-se massa, eh, quines coses, i tot i així posar Fauré a la tardor.

Segueixo el fil de la letargia de l'estiu que m'arrossega, com si res, cap al que ha de venir, dies irae, dies magna, i no sabria dir si realment és dolç aquest estar suspès en l'aire a l'espera de res. Ho és de tant en tant, és clar, però amb batzegades com un espasme a la boca de l'esòfag. És horrible sorprendre's amb aquesta joventut a sobre pensant que et posis el que et posis hi haurà sempre costures incòmodes i moments que ho esquinçaries tot. No són ara aquests moments però hi seran. I a qui li importa, el que serà? Doncs això és el que estic dient, vint-i-dos anys i com al principi, vint-i-dos anys i com al final: libera me, libera me. Què allibera d'aquesta mort, quina altra mort allibera d'aquesta mort d'ara? Fauré va fer acabar el seu rèquiem al Paradís perquè ja ningú tornés a tremolar de la por que fa Déu o la por que fan les coses.
El google diu que ha arribat la tardor i el google sempre té raó.

dimecres, 14 de setembre de 2016

Ningú tria

Ja ho sé, que no porta enlloc. No sóc idiota, saps? Jo ja sé que és inútil i destructiu i no va cap a res de bo i és una bona merda. Però no ningú tria estar trist ni tria tenir por ni tria que li agradi el Bitter Kas, perquè ens entenguem. Jo tampoc trio, si triés jo triaria núvols de cotó fluix (però millor que no fossin roses, això seria massa fins i tot per mi) i arcs de sant martí infinits com camps de maduixes. O, sense anar tan lluny, una casa que la mar la vegi, un menjador amb un cistell de prunes madures i silenci entre el blat. Ja ho sé que això és bo, ja ho sé i realment ho vull i sí, és clar trio omplir tant com puc la vida de prunes i vistes al mar. No és culpa de ningú això altre, aquest caire brillant com de punyal. És no estar-ho fent bé però no deu ser culpa de ningú. Qui, si no, qui és que ens arrabassa el silenci entre el blat perquè no hi ha blat? Qui tria abocar-me al soroll malaltís, a l'obsessió petiteta i insistent que m'arrenca trossets de pell cada dia i m'estira les ungles perquè les vol? Ningú ho tria. O en tot cas, jo no. Jo no sóc idiota, saps? De cap manera.

dilluns, 6 de juny de 2016

El primer amor

El que em passa amb aquesta música vindria a ser l'equivalent musical de la monogàmia, sempre igual i sempre diferent. Les vocals mitjanes estan molt bé però jo què voleu que us digui, aunque no quise el regreso, jo amb això és que m'hi cas.




dissabte, 4 de juny de 2016

Els canelons

Representa que sóc gran però se'm continua fent difícil a vegades comportar-me a taula com tocaria. No posar els colzes a la taula, no tenir-los massa separats i tampoc massa enganxats al cos; portar el menjar a la boca i no a la inversa; seure correctament; tallar amb la forquilla a la mà esquerra; no agafar els coberts amb el puny tancat, ni massa per la punta, ni massa per baix. Tot això, rai. Amb els anys t'acostumes a no haver de pensar en totes aquestes normes, tot i que a vegades t'oblides d'allò dels colzes o fas servir el ganivet amb la mà esquerra. Hi ha, però, uns quants rituals que faig des que tinc memòria que no em sé treure de sobre. Per exemple menjar-me per ordre la pasta de tres colors: primer els blancs, després els taronges i finalment els verds. Sempre ho he fet així i ja sé que a hores d'ara és molt infantil, però no hi puc fer res. La pasta verda (que suposadament porta espinacs i no només colorant) em semblava la més bona i, per tant, la deixava pel final. I ho segueixo fent. Menjant maduixots m'agrada treure les fulles amb un ganivet per poder començar per allà i acabar amb la punta dolça. Però l'exemple més horrorós és els dels canelons. És ridícul, ja ho sé, però m'he d'esforçar molt (no ho dic per dir, de veritat) per menjant-me els canelons com toca perquè des de petita m'he menjat sempre primer el caneló (pasta i farcit, o fins i tot primer el farcit i després la pasta) i després el gratinat de beixamel i formatge. Perquè és que és molt més bo, molt més. El farcit és avorrit, sobretot si és de carn; en canvi el formatge és un regal que ens ha fet la natura. I me'l menjava al final perquè era el millor.

A vegades, tancant etapes, m'adono que la joventut és valuosa perquè a la vida no podem deixar el millor pel final. Quina merda, eh, però va així. Madurar és menjar-se els canelons com la gent gran, tal com vénen. Collige virgo caseos.

dimecres, 25 de maig de 2016

Ex 12, 1-42

Feia temps que duien les sandàlies lligades, i efectivament van fugir a corre-cuita del tirà. Algunes cases encara tenien portes i llindes, i hi havia sang, sí. És clar que hi havia sang: sempre hi ha sang a les guerres. Pobre poble esclau! Esclau de no poder protegir els fills, esclau de la fam, esclau de la impotència i d'unes lluites de poder que els escombraven sense contemplacions.

Va ser un èxode massiu perquè no hi havia alternativa. Alguns van creuar el mar -no precisament a peu eixut- i d'altres van fer els seus quaranta anys pel desert. Menjant només herbes amargues, amb la promesa d'una terra que regalima llet i mel.

Quan van arribar a la terra promesa, però, algun altre faraó havia aixecat un mur. "Ningú vol menjar herbes amargues, sabeu? Nosaltres també tenim problemes". Un egoisme ancestral de pobles que n'esclavitzen d'altres s'obria camí entre les reixes en forma de gas lacrimogen, ofegant, cegant i assassinant aquelles apàtrides formiguetes invisibles.

dilluns, 23 de maig de 2016

Margaridetes

Sí que és veritat que, mentre camines, pots no saber exactament on ets en el sentit que, si no hem arribat enlloc, si encara estem entre dos punts, senzillament et localitzes amb ambiguïtat, i... mira, sí; hem anat fent. Som aquí, a mig camí. I és clar que el temps és una mesura fàcil, objectiva, però no dóna pistes reals, saps? No podem dir que som "a dues hores del principi". A set mesos del principi. A dos anys. Ni, és clar, parlar del final. Del final no se'n parla! No sabem on és i no ho volem saber, perquè el món és rodó i fa de més bon entendre una circularitat infinita en la qual "arribar" és sempre preparar una nova partida. No hi ha arribada final. O no se'n parla.

Però hi ha detalls, brots nous i margaridetes, que parlen del temps molt més que no pas el temps mateix. Saps per què ho dic? Doncs ho dic perquè parlaves d'elles com es parla d'allò que es coneix bé. D'allò que s'estima molt. Jo, que les porto a sobre, no en sé així de bé les coordenades ni tenia, fins avui, una idea clara de la seva importància. Quines coses, oi? L'espai recorregut el veig en la manera com parles de les pigues que jo no em veig.

dimecres, 18 de maig de 2016

Fill in the gaps

*t/m/te/me/nos/t/m/ens/em/et/o/es/em

I passa això: a moments *'omplo de *, i voldria escriure'* a totes les parets, i voldria dibuixar-* a la corba del cel, voldria que la *eva presència tot ho omplís. I altres vegades, de tot arreu voldria esborrar-*, fer-* desaparèixer, aniquilar-* del tot per tornar a la insignificància de la forma tan petita i volàtil del *eu ésser. Com la promesa antiga de poblar la terra: els grans de sorra de la vora de la mar, les estrelles del cel. Tot origen poètic de què particip* però en el qual el temps * dissol, inequívocament, cap al no-res. Cap al buit dels pronoms que en el fons no tenen cap poder, cap importància, més enllà de l'ara i aquí que passa i sempre passa.

Com representa que es poden omplir els buits, així?

dimecres, 11 de maig de 2016

Bĕnĕdīcĕre

Del llatí, bĕnĕdīcĕre: des d'aquí, dir-te bé. Desitjar-te que descansis, que la son et guanyi poc a poc i et repari per dins i per fora. Que somiïs molt, que somiïs que voles entre fulles verdes de morera i que aterres prop de mi i dormim: que somiïs que dorms. Que dormim. I que de vegades també somiïs despert. I que si tens un malson, et despertis sabent que somiaves. Que et bressoli la consciència de ser, per tot el que tens, un afortunat. Que no t'espanti el fracàs, i que la por et trobi massa serè per conquerir-te. Que la solitud, quan vingui, sigui bona com l'aigua que fa fecunds els camps: que siguis fecund, que la il·lusió pugui ser sempre el motor necessari. I que tinguis fe, sí, que creguis en el que vulguis, però que hi creguis fermament: en tu, o bé en mi si vols o en qui vulguis, en la gent que t'estima, en la nostra capacitat de canviar alguna cosa, o com a mínim en la nostra capacitat de ser una mica feliços. Que sàpigues veure't tal com ets i aprenguis a acceptar-te els defectes, i a perdonar-te els errors, i que t'atreveixis a canviar allò de tu que sigui un obstacle per ser feliç. Que ploris. Que et commoguis. Que el teu cos t'aguanti sempre el ritme. Que la mort vingui quan tinguis la feina feta i moltes arrugues de molts anys aixecant, burleta, una cella, o rient fort o mig aclucant els ulls per un sol massa insolent. Que vegis la part bona de les coses. Que la ràbia no t'arribi a corrompre, que l'orgull se't desfaci sempre a temps.
I sobretot que l'amor sigui una certesa. Que et sàpigues estimat i que l'amor sigui sempre la certesa.
Bona nit.

dimecres, 4 de maig de 2016

No parleu d'angoixa

No parleu d'angoixa, feu el favor. No parleu d'angoixa que la sang se'ns metal·litza. Cada gram del teu cervell, inundat de plom...
això és l'angoixa:
aquest pes
infinit,
inequívoc,
mortifi-
cador; ple
de no-res,
buit de tu.

La tendresa ha de salvar el món, sabeu? Però mentrestant, no parleu d'angoixa.
Perquè l'angoixa segueix vestint-se d'imatge i em pren, lluny del jo, al pla de les imatges i diu
mira't, et veus? el teu cos nu, braços en creu, sobre l'asfalt. Ulls ben oberts, de cara al cel, reps una pluja lenta i candent: crema la pell com si les gotes quan et toquessin fossin quitrà que anés prenent, fent-se menys líquid, encadenant-te a la negror d'aquest asfalt i d'aquest fred.

Que ningú torni a parlar d'angoixa, doncs, he dit.

dimecres, 27 d’abril de 2016

Maria

Veient la bel·ligerància que ens caldria contra el món, fins i tot als que hem nascut amb tots els privilegis, només em ve al cap una cosa: a vegades viure la veritat és incompatible amb viure la bellesa. Quan la veritat ens peti als morros tots els que avui elasticiten la seva consciència podran dir "jo ja ho vaig dir". Però per ara, jo he escollit la millor part, i no em serà pas presa.

dimarts, 19 d’abril de 2016

Gottfried Heinrich

Jo tinc un tresor ben bonic:
tot ell és color d'olivera
i fa olor de pomes al forn.
És una dolça filigrana
d'algun orfebre creador
i em corre per dins de la sang
potser fins des d'abans de néixer.
Caixeta de música clara;
boscatge, arc de violí,
aquest meu tresor tan petit...


dilluns, 11 d’abril de 2016

Jo sóc així

Quan era adolescent m'agradava dir de mi mateixa "sóc com sóc". Però no passa res. Tots hem fet coses rares, com per exemple escriure "wola", i tal; ara també en fem, com per exemple dient "whatever" així perquè sí. No tots? Bé, no tots. Whatever.

Entenc que hi ha uns anys concrets que són d'afirmació profunda, de lluitar a dentegades per fer-nos un lloc en la pròpia identitat. Ho entenc. I a més ho veig en tots els que -ara amb instagram en comptes de fotolog- es reivindiquen en els seus setze anys cada dia. Sovint no sé ben bé com he pogut sortir de la bombolla flonja que era el meu jo de setze anys. Vull dir que són moments que queden realment a prop, però els que ara són a la bombolla flonja han nascut en un any com indecent. És igual. Ja comença a fer deu anys d'algunes coses, em temo que ho he d'assumir i prou.

Ser adolescent és un problema que acaba passant. Deixem d'escriure tot això que ara ens fa vergonya de veure, i a poc a poc també es perd aquell punt d'extraordinari. Ja no té cap importància haver estat nens estranys, o adolescents a qui tothom deia "sembles més gran", quines coses que pensa aquesta nena. És el moment, doncs, de matar el "sóc com sóc", de matar un "jo sóc així" que és absurd. És veritat: serem allò que vulguem ser. No em poso en plan Paulo Coehlo, no. Quan no es pot no es pot, encara que tota la voluntat del món vulgui fer de mi una científica excepcional: les limitacions hi són. Però són més lluny. És possible que jo, per exemple, sigui una mostra reconcentrada del desordre còsmic només perquè no he volgut prou intensament ser d'una altra manera (no li digueu a la meva mare...). Perquè el que som és un constructe, i a vegades som allò que ens permetem de ser. O sigui que sí: si sóc desordenada és perquè no faig res per deixar-ho de ser. I qui és egoista o desconsiderat ho és perquè s'ho deixa ser. No som com som, som com ens pensem que som. Com ens permetem ser.

 Dir "jo sóc així" és una excusa. Una excusa covarda.
Si no tenim la valentia de ser millors (i no passa res, perquè li passa a tothom en major o menor mesura) ho podem dir, i tenir com a mínim el coratge de no posar putes excuses: "ho sento, ara mateix no tinc forces per ser millor que aquesta mitja merda desordenada".

dilluns, 4 d’abril de 2016

A Mallorca

A veure com començo: jo no coneixia Mallorca. No hi havia estat, vaja, i això no té res d'extraordinari perquè excepte alguns grans afortunats, la llista de llocs on no hem estat sempre és molt més llarga que la de llocs que hem vist. Pot ser que, bàsicament, no existeixi una llista de llocs on no hem estat. Ai, sí, l'ample món, i tot això. Jo tenia, això sí, abans d'anar a Mallorca, una certa relació amb els mallorquins (les mallorquines, de fet); una idea vague de cantarella dolça comuna en totes elles, i a cadascuna el seu encant particular. A part d'això, la meva relació amb Mallorca consistia sobretot en aquest poema de Rosselló-Pòrcel, que em va retornant periòdicament a la memòria perquè els dos últims versos no han deixat de ressonar-me dins des de fa tres anys.


A Mallorca, durant la Guerra Civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.




Uf.

Calia deixar una mica d'espai, perquè això tan gros reclama el sospir, reclama una aturada. Ara, a més, estic pensant que és bastant inútil parlar del viatge o parlar de l'illa. Què he de descriure, jo? Com representa que podré descriure els colors, la pedra blanca o aquella llum que m'obsessiona? Respirar amb golafreria l'essència del pi i la flor del taronger; acaronar l'escorça vella de l'olivera... La bellesa ens col·lapsa els sentits i al mateix temps ens obre una set infinita, aquell pensament de hi ha més bellesa allà fora. Copsar-la és un plaer salvatge que fàcilment esdevé una necessitat. Però només copsar-la, vull dir! Res més. No es pot abraçar el mar ni els estrips de cotó fluix que hi planen, no es pot beure de la claror de la posta de sol. Només, simplement, contemplar i meravellar-se. Conscientment, profundament, visceralment. Això, a mi, em representa un alliberament. Que l'horitzó m'atregui, però no m'estiri, em suposa un gran alliberament.

No he dit el que volia dir, però ho deixaré aquí.

dilluns, 28 de març de 2016

Vint-i-set segons

Ni mig minut, res,
t'ho prometo;
vint-i-set segons comptats
trigo en fer-me la maleta.
Cada matí ens falten vint-i-set segons de son
i, ja desperts, tanquem sempre els ulls vint-i-set segons més
(són els que triguem a recordar quin dia és).
Per vint-i-set segons tots hem perdut trens
que hem vist marxar de l'estació mentre corríem.
Als bons llibres dius "va,
acabo la pàgina". Però quan l'has acabada
sempre llegeixes una mica més
-res, ni mig minut-.
Són els que manquen a les cançons dels Beatles que són massa curtes,
i potser els trobarem a faltar quan ens morim:
"ah, aquells vint-i-set segons que hagués pogut respirar,
que hagués pogut estimar..!"
Per morir-se amb vint-i-set segons n'hi ha prou,
potser menys i tot.
Quan es tanca la porta sempre penso
que si hagués tingut vint-i-set segons més
potser m'hauria assossegat,
potser no em caldria tornar enrere
a comptar-te les pigues.

divendres, 25 de març de 2016

Lemon tree

Sonava el vinil dels grans èxits de Peter, Paul and Mary i jo m'emocionava amb totes les cançons que sé de memòria i les que, sense recordar-les, també me les trobo dintre.

Uf. Hi ha un idealisme preciós que cada dia queda una mica més lluny. Miro al voltant i em cau la cara de vergonya. Penso que el món és un llimoner very pretty, and the lemon flower it's sweet, but the fruit of the poor lemon is impossible to eat. Quina pena.

He estat parlant amb gent gran aquests dies i m'he adonat que la majoria s'horroritzen i es commouen molt més que no pas nosaltres. Sembla com si el record llunyà de la guerra o la postguerra i la fam els obrissin a una comprensió de la realitat més clara, més... no ho sé. Menys d'acer, menys impersonal. Nosaltres també ens horroritzem, però no és el mateix. He vist una àvia plorant per la pobra gent que no coneix de res ofegant-se al nostre mar. Un plor senzill, sense escarafalls, lliure de la deshumanització que ens serveixen les notícies. Ja sé que plorar no arregla el món. Però si no sentim la desgràcia de l'altre, que algú m'expliqui exactament què és la civilització. La informació ve a raig, ve rigorosa i objectiva i asèptica: ens va erosionant el mecanisme de la compassió. Una senyora em deia "jo tinc tres llits buits, a casa. Que hi vingui una família d'aquestes que fugen!".

És igual, jo tampoc hi entenc d'aquest tema. Només dic que aquesta pena fonda dels avis ens va entrant a dins (com ha de ser) i no sé què en podrem fer. Potser l'amor de cada dia no serà suficient per viure amb aquest pes. Som molts els que anem fent la nostra vida i procurem re-aprendre a sentir l'horror tal com és, i intentem seguir apreciant el regal que és la pròpia vida com bonament podem malgrat aquest horror. És un regal que vessa de dolçor, haver nascut ara i aquí. I cal aprofitar-lo, és clar, i viure l'alegria que ens ha estat donada sense haver-la merescuda més que ningú altre. Però jo diria que és millor mossegar, ni que sigui una mica, l'amargor de la pena que compartim amb aquells altres. Com a mínim això.


(O això)


dilluns, 14 de març de 2016

To sleep, perchance to dream

De cara al cel enfonsar-me:
que Gaia m'aculli als seus braços
i faci de mi una pomera.

dijous, 10 de març de 2016

Aprenentatge

Fa uns quants dies que em sento molt rara perquè no escric. I per tant començo a escriure, que em sembla que és el que necessito. Sempre fos així de fàcil d'endevinar. I escric sobre aquest buit estrany que ha suposat el final del projecte, del meu projecte important. del que havia acabat esdevenint no només una rutina i no només una il·lusió, sinó això, un projecte, un objectiu, una fita que ara ja ha passat.

És curiós com els dies em passen més lents des que no escric. Perquè ara penso si només en fa dues setmanes i em costa de creure. I tenia ganes de fer una redacció, com a l'escola, sobre què he après, perquè una de les coses més importants que he après és precisament que cal escriure. Què fa que valgui la pena la vida? Jo diria que la vida en ella mateixa és un valor, especialment quan no tens l'obligació de lluitar per sobreviure. I llavors, doncs, el temps passat què és? Temps que hem perdut perquè ja no el tenim al davant? Ho dic pensant sobretot en aquella recança d'alguns per fer-se grans. En la meva tia negant-se a dir, tota la vida, quina edat té. En la frontera (absurda, suposo) dels trenta que comença a atemorir els que són una mica més grans que jo. Quan vaig començar a escriure el meu diari d'un any sencer la meva intenció era demostrar-nos (demostrar-li, de fet, i també demostrar-me) que el temps passat és temps guanyat perquè la felicitat que hem anat vivint s'emmagatzema en la substància fràgil que és la memòria i, bé, anar fent. De tota manera jo diria que aquesta és una idea raonable tenint en compte que l'alternativa no és pas la joventut eterna sinó l'angoixa, la impotència de frenar un temps que ens transcendeix. No hi podem fer res, no són unes normes que es puguin canviar: es tracta de jugar, i prou.

Però cal escriure perquè tots aquests dies viscuts són tresors que s'acumulen i es dilueixen en el mar bastíssim dels nostres records, d'aquest "temps guanyat" que, en el fons, es va desdibuixant en una massa amorfa de sensacions i records aïllats que no acabem de situar, que no acabem de concretar, que no... I suposo que per això tothom fa mil fotos a tot arreu, a qualsevol viatge, per assegurar-se que deixa el marge tan petit com sigui possible a les trampes que fa el cap amb els records. I per això estic tan contenta de les quatre llibretes amb 366 dies escrits que m'han acompanyat de febrer a febrer i que ara reposen en una prestatgeria blanca (la seva fita, el seu lloc). Suposo que d'alguna manera esperen que al cap dels anys torni, jo, a llegir aquestes fotografies de paraules que he anat fent per preservar el tresor tan valuós que és aquesta joventut que sense remei s'escapa, com una mena de fòssil de la memòria artificial. I he après que l'esforç d'escriure val molt la pena, igual que l'esforç d'estimar bé i amb paciència, que l'esforç de trobar temps per visitar els avis o l'esforç de vetllar per un trosset de silenci enmig d'aquest soroll que no s'acaba.