dilluns, 2 de desembre de 2019

El diafragma

Aquesta setmana m'ha anat venint i marxant a batzegades una necessitat immensa, incontrolable, d'alguna cosa que no sé què és. Per això estic escrivint, avui, per si el que necessito és escriure. Em tranquil·litza pensar que tard o d'hora la meva fisiologia aturarà aquest despropòsit perquè quanta estona o quants dies pots passar-te amb la sensació insuportable d'haver-te oblidat alguna cosa important? Escric "insuportable" i el meu teclat de google intel·ligent i espiador ple de cookies em proposa "lleugeresa". Insuportable lleugeresa, molt d'escriptor txec del segle XX.

Suposo que el cos té un límit pel que fa a capacitat de sentir i hi ha un moment que el que sigui s'apaga una mica per pura fisiologia. Això ho parlava un dia amb la meva mare, li vaig explicar la meva teoria dels divuit anys (ara sóc gran i faig aquestes coses, parlo amb la meva mare d'aquestes coses) que les emocions positives tenen un màxim i en canvi les caigudes emocionals poden ser infinites. Ara penso en tots els globus d'heli que se'ls han escapat, a infants anònims, fins a l'infinit, i penso en totes les vegades que m'han caigut coses a terra i algú me les ha recollit mentre jo deia "deixa-ho estar, més avall no se n'anirà... Ai, gràcies". Doncs al revés, al revés de la realitat. Sentir alegria és com agafar aire, que quan l'has agafat tot no té n'hi cap més al cos i t'has de buidar per agafar-ne més, ni que sigui una mica. I sentir tristesa és com buidar els pulmons, que quan et sembla que no pots bufar més en realitat sempre podies bufar més i com pot ser si semblava impossible si aquella tristesa ja era absoluta com pot buidar-se més. Això de respirar no li ho vaig dir a la meva mare perquè se m'acaba d'acudir. Oh, és que hi entenc molt, jo, de respirar. M'hi puc passar dies sencers. Diuen que si practiques 21.000 hores del que sigui, ja ho tens, però porto més de 226.776 hores respirant i encara em costa tot el tema del diafragma.

Doncs això, que fer una aposta per l'alegria és una opció fucking valenta perquè vol dir controlar el diafragma i deixar anar una mica d'aire i llavors tornar-ne a agafar i ancorar-te a l'agraïment de la sort d'aquest món bell i desgavellat i dolorosíssim. I he estat molt alegre aquests dies, de verdad de la buena, em porto bé, siusplau reis mags no em porteu carbó. És que a qui se li acudeix escriure a aquestes hores, amb el solet més maco que fa al matí que es filtra entre les fulles i tot és primavera. S'està posant maca, al final, aquesta tardor, la veritat. Als matins la bellesa salva el món. Ho va escriure Dostoievski, això que la bellesa salvarà el món. A la seva novel·la L'idiota. Així, oscil·lo entre dir-me poeta i dir-me idiota i em sento bé en aquesta contradicció. Ho dic també perquè em sembla que la raó per la qual em roben les coses tan sovint és perquè em distrec amb tot, i especialment amb la bellesa. És una cosa estúpida que penso per consolar-me.

 (m'esforço molt, però molt, per no distreure'm mentre condueixo amb el magraner d'aquell pati, amb el mar de fons, amb el castell dalt del turó. Com ho fa la gent que condueix? És dificilíssim.)

Res més. Respirar vaja, i anar fent.



dimecres, 13 de novembre de 2019

Narrativa

Quan era petita m'encantava llegir i ho feia tot el dia. A la meva festa de vuit anys una nena que es deia Xènia (encara s'ho diu) em va regalar el primer harrypotter i allò ja va ser un no parar. Quan els pares em feien apagar el llum a la nit, encenia una llanterna sota la manta. Així estic ara, miop. Llegia al cotxe i no em marejava, llibrets del vaixell de vapor, l'un darrere l'altre. També llegia a la classe. Recordo la tutora de tercer de primària requisant-me un llibre per primera vegada. A la secundària, quan alguns començaven a fer anar el mòbil amagat al calaix del pupitre, endevineu què hi tenia, jo. Bingo, la totxana de torn de la sèrie Twilight o de la sèrie que fos.

Llavors encara no sabia que la vida era definitiva. Això ho vaig saber després. En aquell moment em pensava que sabia moltes coses i més aviat havia après una mena de vida, la de les paraules, a vegades realista però completament oposada a la realitat en allò fonamental. L'exposició a la ficció té això, que després esperes que el món es comporti també segons una lògica argumental. I no és que em passés a mi com una cosa excepcional eh, ans al contrari. Avui en dia, amb tanta sèrie i tanta pel·lícula, li passa a tothom. I abans de tot això, la narrativa popular davant d'una desgràcia era el Déu-ho-ha-volgut que li donava al pobre Senyor aquest paper incòmode de guionista omnipotent que havia decidit que en l'argument d'aquesta història ara calia matar aquest o aquell altre personatge en pro de la història final que ningú sabia quina era però era la voluntat del suprem orquestrador de tot el que passa. Déu ho ha volgut així, què hi farem. No m'hi posaré, en temes de Déu, perquè com més hi penso menys idea en tinc. Em poso amb aquesta manera d'entendre el món com una història endreçada on al final guanyen els bons. I POTSER NO, potser com que el temps mai s'acaba no hi ha manera que res pugui acabar bé. No recordo qui va ser que em va dir un dia que tots els meus textos s'acabaven bé. Es referia, és clar, no a l'habilitat per traçar finals sinó a la incapacitat per estalviar-me aquell punt de llum que necessito trobar a tot arreu. Suposo que aquest algú, potser amb menys capacitat per a la felicitat que no pas jo, veia tanmateix més lúcidament tot allò en què la realitat no té llum enlloc. He pensat això tocada per la sentència dels presos polítics, i per la pobra gent segrestada a les comissaries i per les acusades de terrorisme. També per la situació de Xile i la manera com m'ha afectat, conscient que en part és pel vincle que tinc amb un país on em vaig sentir tan acollida. Vaig necessitar pensar fort en els noms dels morts per l'estat xilè i vaig maleir-me per no saber més del poble kurd, de la revolta de Hong Kong, dels que fugen de la guerra per morir al mar que ens és tan bell. De què serveix, però, el meu desassossec a l'altra banda del mar, de tots els mars, de totes les morts? I de què serveix plantar cara si el poder sempre és dels mateixos? De què serveix il·luminar Barcelona, tallar carreteres?

Serà millor si tot va a millor però si no hi va, igualment caldrà haver fet tot això que no servia de res. Haver dit els noms, haver plorat les morts anònimes, haver xocat un cop i un altre contra els murs que siguin. Sí, és possible que el que fem no canviï res perquè resulta que això no és una història ben trenada on al final lògicament es veurà que tot ha servit per a un fi noble. Però potser, sense que les coses serveixin de res, cal igualment fer-les si la història no és narrativa fins que algú la narra.

dijous, 7 de novembre de 2019

La boira sobre el mar

Una vegada, quan tenia catorze o quinze anys, vaig anar a la platja un dia de boira. Vam fer fotografies, em vaig posar dins l'aigua vestida, aquestes coses que es fan d'adolescent. La boira sobre el mar és fascinant, ho he dit moltes vegades. Em fa pensar en quan la terra era plana, fa molts segles, i milers d'homes seriosos amb les seves armadures lluents s'enfonsaven en l'abisme final, habitat per monstres i plor i cruixir de dents.

No és aquella boira de maig, la d'ara, sinó la tardor avançant com una llosa, i cada cop és fosc més d'hora, i ve el fred finalment a posar-se't sota les ungles i entre els dits dels peus. No en sortirà fins que floreixin les mimoses, i qui sap si més enllà... Cada any és així, fins i tot els anys bons com aquest: per molt que et domini una alegria vaga, el canvi de temps et sacseja com als arbres i perds cabells o perds victòries que s'engriseixen com si no ho fossin, perquè la tardor pot parlar amb calidesa però parla sobretot de la mort. Quan tenia catorze o quinze anys era la meva estació preferida perquè encara sabia menys coses que ara de la mort, i algun mecanisme inconscient em feia creure que estimar la primavera era vulgar. Ja fa uns quants anys que sé que no m'agrada la tardor i que això no em fa millor ni pitjor que la gent sofisticada que odia les flors i el pol·len i la repel·lència de qui està sempre content quan el verd esclata.

Només volia dir que a l'altra banda del món, a la banda que algú va decidir dibuixar més petita al mapamundi, brots nous cobreixen la terra mentre els cims es desglacen en rierols serpentins. En una altra banda del món potser més gran que la nostra, algú contempla extasiat com uns ametllers, o altres arbres que no conec, s'esventren per fer flor.

divendres, 27 de setembre de 2019

Aigües

Torno de vacances amb aquest setembre que com cada setembre és estrany i lent de processar. Sembla impossible que cada any m'agafi per sorpresa, però sí, perquè els dies són daurats i postagostals i de cop i volta tot és gris i ja no se't veu la pell morena i vas a la platja i et mors de fred. Hi vaig anar dimarts, a la platja, tossuda que feia sol i volia mantenir el coloret; a dos quarts d'onze maldava per plantar el pareo amb la ventada que feia i m'hi vaig estirar com vaig poder. Sí que feia sol però l'aire m'escombrava, aerodinàmica com estava jo plana a terra, i la sorra era freda i cada trosset de pell era una mica una lluita de pèls de punta. Notava la llum del matí al clatell i la seva insuficència manifesta, però el so plaent del mar i la meva obstinació em tenien allà, tossudament no-alçada i nua pel sol esclarissat del setembre. Quin sentit té negar el final de l'estiu un cop entrada la tardor? Al final em vaig vestir i vaig anar a collir petxines. No podia evitar la sensació que són ossos petits de l'esquelet esbocinat del mar, però les trobava belles així i tot i m'emocionava quan en trobava una amb forat (per unes manualitats que no sé si arribaré a fer mai) i quan vaig arribar al final de la platja em feien mal les cervicals de tant mirar avall.

 Avui mentre cantava m'imaginava envoltada de blavor amb un cos d'aigua dins l'aigua, de límits desdibuixats. El meu paladar era el barret d'una medusa translúcida i flonja que estenia els tentacles per tot arreu de mi i em premia el ventre -si és que tenia ventre- des de dins. En respirar notava el seu tacte, llefiscós en el millor sentit, només un punt més sòlid que l'aigua, i quan atacava la nota sentia l'impacte lleu però inequívoc d'una gota que es deixa caure. I he pensat que ho escriuria perquè era bonic i gustós i no hi havia patiment i estava cantant molt bé. Em sentia bé, em sentia ser el mar i em sentia ser i prou. No sé què té el mar que sempre hi és i quan és absent és tan present en la seva absència. Com tantes altres coses, suposo, coses que poden ser com el mar. Tot és sempre barreja d'aigües i sols i freds.

dimarts, 11 de juny de 2019

Ecco

La manera de parlar se'ns contagia de coses estúpides, com modes passatgeres com dir "com" davant de sintagmes on no hi va cap com. Quan era adolescent deia "que mal", era terrible. Ara diem "puto" davant dels adjectius a tall d'intensificador. La RAE ho ha acceptat, de fet, cosa que per cert em sembla força increïble perquè la RAE no és adolescent, però mai he entès gaire com funciona la gran llengua (i, en canvi, l'acadèmia del català em provoca sempre una simpatia naïf en qualsevol cosa; m'encanta la nova gramàtica de l'IEC i sóc capaç de defensar els diacrítics nous encara que a títol personal opti per la dissidència). Tenia un professor a la universitat que sempre deia la-que-nunca-fue-objeto-de-imposissión (ho pronunciava així, imposissión). A mi m'encanta el castellà perquè m'agraden els idiomes en general, i m'agrada dir "puestu" encara que no sigui gens normatiu. També menjo doritos a vegades i no me n'alimento. Mentre salvem els pronoms febles tot anirà bé.

En aquesta època concreta de la meva vida dic "ecco" perquè cantem un madrigal que comença així i se m'ha enganxat i punt. Ho deia el director del primer cor on vaig cantar, de fet, i sempre m'havia agradat. Abans no deia "ecco", ara sí. I avui has dit "tendresa" i jo he dit "ecco" i he pensat que potser no ho entendries o no sabries que ara dic això perquè abans no ho deia i tu formes part d'abans, i no d'ara. Formes part d'abans amb prou contundència com per regalar-me aquesta segona persona desenfadada i digna de nosaltres-abans-ara. Estic contentíssima que càpigues en l'espai d'una te; això també és salvar els pronoms.

divendres, 7 de juny de 2019

Easy

Em vaig equivocar de tarifa i em vaig gastar una milionada en un bono de veintiocho gigas. Al principi vaig tenir un disgust perquè intento estalviar però ara vaig amb spotify shuffleplay a tot arreu. Així que ara ballo i canto per dins i m'estranya sempre molt que la resta de gent del carrer no es posi a fer coreografia quan jo porto a dins la Barbara Streisand, who told you you're allowed to rain on my parade, o ara asseguda a la parada de bus libre como el sol cuando amanece què fa aquesta senyora quieta esperant per què no balla amb mi senyora y sabré lo que es al fin la li ber tad. Pujada de to, subidón, balli amb mi, senyora! Evidentment tot això passa només al meu cap, perquè ara visc de bon humor, i em somric a mi mateixa de les coses que passen dins del meu cap. Fa temps que em passa, em trobo somrient sola pel que sigui i automàticament penso en l'abans simbòlic i em sembla que llavors no somreia tant o no somreia així i sé que no és veritat i que sóc injusta amb els vells pronoms; no ho puc evitar. Porto gairebé un any en aquesta fase de mudar la pell perquè m'estrenyia, i tots els esdeveniments s'han anat succeint en el seu just ordre, amb espai pel meu desordre propi. L'estiu passat vaig matar l'àngel de la llar, com deia Capmany. I és clar que no va ser fàcil, vaig haver de tenyir-me els cabells i travessar oceans i continents, collir la llum de qui m'invoca, perdre'm i retrobar-me, pouar en el silenci i enfortir les ales per volar-ho tot a la tardor. I hi he guanyat molt d'amor i potser somriure més sovint sense motiu.

Doncs en el meu món de temazos jo sortia de casa cantant, m'he creuat un veí que s'ha rigut de mi i jo també he rigut, i quan anava pel carrer a bon pas ha sortit el sol de darrere un núvol i l'he sentit a la cara i ha estat bell encara que la gent no fes coreografies al meu pas i llavors he tombat la cantonada i he vist el meu bus a la parada i he començat a córrer com faig de tant en tant (però avui no era culpa meva, avui el bus ha passat abans d'hora) però ja sabia que era massa tard i que el perdria i faria tard a una classe important. El bus ha arrencat i jo encara estava lluny, m'he parat en el camp de visió del conductor i he fet la dansa de tingues-pietat-de-mi agitant els braços amunt i amb la meva millor cara de desolació. No ha funcionat, és clar, perquè el bus ja estava a mig carrer i el conductor m'ha fet cara de suerte-en-la-vida. Evidentment m'he contrariat i a continuació m'ha agafat un atac de riure incontenible. M'imaginava la banda sonora de tot plegat com si fos una pel·lícula: la meva súper alegria absurda i llavors de cop perdre el bus, desolació absurda també, què hi farem, molt contrariada i alhora tan còmic tot, jo movent els braços al mig del carrer, el musical de la meva felicitat cantus interruptus i la gent que no feia coreografies per tant no havia pogut parar de fer coreografies amb el gir de l'argument en què jo perdo l'autobús injustament perquè passa massa d'hora. No podia parar de riure i llavors he pensat que al cap i a la fi la meva alegria és del tot impertorbable, la meva vida és easy i he segut a la parada d'autobús amb els meus temazos cantant i ballant per dintre i somrient de sentir el sol a la cara, escrivint i pensant divertida què fa, senyora, que no balla amb mi.

divendres, 31 de maig de 2019

Una tarda

La llum tan rotunda als patis.
La nostra sang feta de sud.
La nostresa afirmadora.
Les veus que fas teves.
El so dolç d'altres d'idiomes.
La frontera de la pell,
les pedres caigudes
dels murs de les fronteres.

La llum als patis, tan rotunda.
El nord de l'Àfrica, la nostra sang.
L'ombra florida,
el vers,
            la dansa,
les dones,
l'olor de la pell,
la penombra
                     florida,
i el vici i el final del vici.

Perifèries,
explica'm un conte,
encaixar,
tot el que em conviu.

Retrata'm una tarda,
balla'm Morente,
                            balla'm
la llum rotunda dels patis,
la roba estesa,
                       la roba.





dimarts, 28 de maig de 2019

Para qué el arte

Demà tinc un examen d'escriure. Per si no ha quedat clar, m'agrada escriure i per tant confesso que m'agraden força els examens d'escriure. M'agrada fer exàmens, què passa. Força, tampoc cap cosa rara, m'agrada menys que menjar xocolata i que caminar per Barcelona quan plou. O m'agrada diferent. I l'examen que tinc demà podria molt ben ser l'últim examen d'escriure que faig, si més no en un temps (perquè m'agradaria ser d'aquesta gent que quan es jubila es matricula a una carrera que té pendent com per exemple clàssiques o lingüística o estudis literaris i seu a primera fila i es llegeix tota la bibliografia recomanada de l'assignatura).

El primer dia de classe d'aquesta probable última-per-un-temps assignatura teòrica el professor ens va deixar anar que ja ens deia la pregunta de l'examen final, perquè tinguéssim temps de pensar-hi, "para qué el arte". En aquell moment em va venir al cap aquella professora argentina de primer d'història de l'art que ens explicava "qué es el arte" i em vaig veure tan semblant a la Neus de divuit anys que em va fer riure i tot. Molt d'interès i doll de paraules. No gaire traça per estudiar, però força gràcia endreçant el doll de les paraules per a fer-lo lluir. Com ara, vaja, que en comptes de repassar els textos decideixo mirar d'endreçar el que diré demà, en pensi el que en pensi el professor (que em sembla que no té ben bé els meus gustos) perquè és el meu últim examen i el penso gaudir a la meva manera. Quan algú pregunta, en una aula del Liceu, quina és la finalitat de l'art, ens està preguntant què justifica pretendre dedicar la vida a la música. Us ho passareu malament per arribar a final de mes, però sou aquí. Cada dia us pregunten "i què més estudies", però sou aquí. L'art és inútil; la vida bonica és improductiva i ser autònoms us costarà un ronyó i en un moment donat començareu a perdre la forma i haureu d'afrontar la frustració de no haver estat "l'escollit" que triomfa de veritat. Para qué el arte, para qué coño el arte.

Doncs bé, són dues preguntes diferents. Hi ha dues respostes diferents. La primera és que no és veritat que tot siguin grisos i perspectives: amb tots els matisos que es vulgui, hi ha un bé i hi ha un mal i, per discernir-los, des de sempre, la cultura ajuda i el diner desajuda. L'egoisme, sigui del jo o del nosaltres, forma part de l'espectre del mal. L'egoisme que tanca fronteres i predica la intransigència no veu l'altre com l'ésser humà mereixedor de tendresa. I què hi pinta, aquí, l'art? L'art hi pinta sacsejar consciències, suscitar una reflexió i un canvi. L'art és agent de canvi i el canvi és bo perquè el món sempre necessitarà més consciències sacsejades de les que hi hagi, sempre. Mentre hi hagi injustícies l'art serà necessari. Caldrà l'art per recordar els horrors i per connectar-nos amb la memòria dels segles. I cladrà l'art per emmirallar els reptes del present i del futur. L'art és necessari perquè necessitem que ens escupi a la cara tot allò que no funciona. L'art explica, doncs; no és instrument de producció sinó de comprensió. I això ja és puto boig i boníssim, però després encara hi ha la bellesa. Parlo molt de la bellesa, aquí al bloc, perquè és un dels meus temes preferits i em segueix deixant sense paraules que el món en tots els seus prismes sigui tan bell i que ens hagi estat donada la sort immensa que és la capacitat de contemplació, la capacitat de meravella, la capacitat d'agraïment. Si l'art ens interpel·la ja és l'hòstia, però si a més ens permet de posar en joc aquests tres regals que donen sentit a la vida, doncs ja tenim para qué el arte. Per allunyar l'egoisme i viure l'agraïment de la bellesa. Et sembla poc, profe?

Oh, però a més hi ha el tema de l'experiència estètica, clar. Recordo una vegada que li vaig dir a una amiga que l'amor és bèstia perquè a vegades et fa mal de tant que estimes, com si no t'hi capigués a dintre. Em va mirar malament perquè, és clar, avui en dia no pots dir que l'amor fa mal, perquè el que hem de fer és enderrocar l'amor romàntic i que ningú prengui mal amb l'amor. Però no volia dir això, em referia a un procés que no inclou l'altre; l'altre podria ser amic o germà o terra, fins i tot. Parlava d'aquella sensació al pit quan el teu cos no està preparat per sentir una cosa tan immensa i intenta agafar més aire per engrandir-se a veure si així pot processar-ho però no pot. No pot perquè és massa bell. Aquesta sensació és experiència estètica, ho crec de debò. Un esquinçament del jo mateix que també es produeix, algunes vegades beneïdes, davant de l'art. És un fucking miracle. L'experiència estètica és ser finit i accedir a quelcom finit, que et transcendeix. És a dir que la vivència de l'art pot ser una experiència del transcendent. No sempre, i quan no hi és (quan no hi ha l'astorament, quan no hi ha la catarsi) l'art també és agent de canvi i resguard de la memòria humana. Però de tant en tant es fa la màgia, i això és el que ens fa voler ser músics. Gaudir d'això més sovint que els altres. Brodar la nostra quotidianitat d'instants de bellesa. Reglar-ne algun, de tant en tant. Panikkar en diria "llampecs en la nit", Maria Zambrano els anomenaria "moments aurorals" i Torralba els definiria com "instants fugaços en els quals sembla que tot és u". Aquell moment, cap al final del madrigal, que ja sé què ve i mentre canto em puja l'emoció als ulls i tinc la pell de gallina durant la dissonància infinita que la viu tot el cos com els cossos dels que fa tres segles que respiren i abans de deixar de respirar viuen i estimen i senten i canten i uf uf uf.

dissabte, 18 de maig de 2019

Blanc i negre

Hi ha un moment, a la conversa, que penso que quina llàstima no estar-la gravant però és clar, si paro i li dic "escolta, et fa res que et gravi" segur que es cohibeix. Li tallaria el ritme narratiu. Ja fa estona que és un monòleg, això, i les meves orelles són la pàgina en blanc on s'estampa el seu lirisme. Suposo que a mi alguna cosa em deu venir d'ella, i penso que ho escriuré però després en sóc incapaç. No puc explicar el seu català popular, del de debò, ni el to extraordinari de la seva veu quan em diu
l'avi també ho era, de plorar; l'avi quan s'havia de llegir en un casament deia jo no que ja sabeu que no. En canvi jo no vaig ser mai de plorar. Perquè de joveneta vaig aguantar-m'ho tant que després ja n'havia après. Quan es va morir ma germana que acabava de néixer el nen, només va aclucar els ulls ella que el marit es va desmaiar. Després a l'enterro també es va desmaiar. Es desmaiava, ell, i els pares tenien una pena que no podien, i jo forta, forta amb la criatura amunt i avall. Les dones m'atabalaven, em deien li has de donar llet d'aquesta o d'aquella altra. I jo deia fins que no vingui la Tulita, la llevadora, no res, no res. I quan va arribar la Tulita ja ens va dir lo que teníem de fer però esclar, no vaig tindre temps de plorar, si algú havia d'aguantar en aquella casa. Fins i tot vaig anar al metge després perquè em sentia una cosa aquí com una panada
i es prem la juntura de les costelles, i em mira amb aquests ulls carregats d'anys i jo, com sempre que em parla de sa germana, penso en la meva i no em puc imaginar un dolor així de profund que el d'esperar una vida i trobar-hi allò, aquell esquinçament vital incomparable de la noia de vint-i-pocs que es moria de part i ella, la meva àvia, portant la criatura amunt i avall i aprenent a no plorar aquell dol tristíssim.
Quan el vam batejar, que tenia cinc o sis dies perquè abans es feia aixins, la mare no volia venir a l'església i jo que sí mare, que ha de venir. Ma germana feia res que l'havíem enterrada però es tenia de fer el bateig. El que no vam poder fer va ser el casament, esclar, fins que el dol va estar mig passat. Era l'istiu i la gent prenia la fresca a la Geltrú, però quan vam sortir de casa per anar a casa'ns el veïnat va quedar com mut. No se sentia ningú, ningú. Cinc convidats, portava jo, fixa't! I el teu avi set, una festassa. Després no estava previst però de sorpresa l'Elisa i la Mercè ens havien preparat un pastís. No va ser una festa grossa, no, però ja ho veus que no cal pas, per ser feliços. 
Llavors s'aixeca i em porta un sobre de fotos en blanc i negre, precioses, d'aquestes amb l'aire tan genüí que avui s'imita. Un home amb aire sever l'acompanya de bracet a l'església, el seu pare. Li dic "que seriós!" i em diu que sí, que la mare havia hagafat hepatitis aquella setmana i no va anar al casament, i que el seu pare hi va anar seriós, com sempre. Jo no sé si li havia vist mai la cara, a aquest senyor seriós: no el conec de res malgrat que sense ell jo no existiria. No té cap sentit. Jo sí que sóc de plorar, com l'avi, i de sobte em puja una glopada líquida de tristesa de pensar si mai tinc fills i no li saben la cara als meus avis, quin greu que em sabria. Tinc ganes de plorar de com la vida s'esvaneix en silenci. Els barris, les parets blanques, la manera com els veïns emmudien quan la veien passar cap a l'església. Tot de cares en blanc i negre en fotos dels seixanta. Jo ja ho sé, que la vida no ho era pas, en blanc i negre, però no puc evitar aquesta sensació entre el dol i el vestit blanc i els murs de la capella de Santa Magdalena. La meva besàvia (tota la vida li hem dit la iaia, com una institució: "la iaia era una dona amb caràcter, sí, una dona... amb caràcter!") amb el mateix pentinat i la mateixa cara que quan l'anàvem a veure a la residència quan jo anava a primària. Sembla una broma, la iaia igual i la meva àvia que no la coneixeria. Tan jove i senzilla, casant-se amb un noi rialler amb qui van estar enamorats fins l'últim dia, i amb un vestit curt i blanc sense intuir aquesta senyora que ara m'explica com va desaprendre a plorar.

dimarts, 7 de maig de 2019

Les estances de Riba

Tot allò ja no ignorat fa una pila desendreçada en aquest cantó de la història. Hom diria que aquest cantó de la història tendeix més sòlidament al desordre. Hi ha un biaix, em temo, sempre hi ha biaixos en els "aquests" cantons de la història. L'ara nou. L'ara daurat com un tresor concedit pel nou dia: tothom sabia que arribava i tanmateix té gust de miracle. El gust, sentit visceral.

Tot allò ja no ignorat em bressola i m'estreny, m'abriga i m'agita. Però no em fa ombra perquè ara visc sota el sol i alimento els dracs amb tendresa i cullo les roses amb tendresa i puc fer-ho tot amb tendresa perquè m'he guanyat aquest alliberament que no s'assembla a res del que havia viscut abans i alhora és exactament "abans". Només que ara tot cau en aquest cantó de la història desendreçat i bell fins a l'astorament. No hi ha cap carícia tan plena com la del caos recorrent-te els membres com un acte textual d'afirmació de tot allò que no és alteritat, de tot allò dedins la frontera de la pell. El caos és fill de l'espasme, les roses es desfullen per fer viure els versos, el cos es vincla per llaurar cada partícula de temps visceral d'aquest gust nou, el gust del miracle.

dissabte, 20 d’abril de 2019

Nocturn

L'altre dia a casa parlàvem sobre una dada que el meu germà havia vist no sé on, que al llarg de la nostra vida coneixem unes 80.000 persones. "No pot ser, són masses". Però has de comptar tothom, també la gent de qui no saps el nom o no recordes la cara, els trenta infants de cada promoció de l'esplai, la gent que cantava amb mi a cada coral. "Però 80.000 són moltíssims, són tres persones noves cada dia en una vida de durada estàndard" (ell sempre fa càlculs, que ho fan tot més divertit). En el dia d'avui, dues; ahir tres com a mínim; abans d'ahir, unes cinc o sis. Tant de bo la meva vida tingui una durada estàndard i siguin 80.000.

D'aquestes 80.000 persones, n'hi haurà que faran coses més o menys remarcables, i n'hi haurà que viuran sempre amb una bondat que serà bàlsam per a la gent del seu voltant. També n'hi haurà que no, és clar. Hi ha persones dolentes (sí? fa de mal dir i tanmateix sembla així...) però la visió de les persones bones, de les que sempre pensen en el major bé, és reveladora: el món es mereix el nostre intent. El món ens mereix millors. No sabem si els canvis que fem en la nostra manera de relacionar-nos amb tot el que ens envolta seran significatius per alguna cosa, no podem saber-ho. No sabem si el fet concret que jo recicli farà una diferència. I tampoc sabem quina mena d'absurditats atzaroses ens poden acabar definint la vida perquè encara que a la vida hi ha coses importants i coses que no ho són, després aquestes poden prendre una rellevància concreta i tot sovint són petiteses sense cap importància objectiva les que ens acaben definint el rumb. És a dir, que la importància, la grandesa de qualsevol cosa no té res a veure amb la seva rellevància final en les nostres vides. Per això és una qualitat tan valuosa saber discernir i actuar en conseqüència. Saber-ho veure, vull dir, abans que la poca rellevància, al capdavall, de la mort, ens reveli els seus secrets d'espieta.

En aquest garbuix inacabable de possibilitats i vides viscudes i la vida que ens hem perdut hi ha certeses. L'amor és una certesa, i hi ha moltes persones tan plenes d'amor que fan que sembli que hi ha un sentit en tot això. Més enllà de la barbàrie que fa que ens costi dormir a la nit, més enllà de pors i d'aquesta sensació que el món està emmerdat fins al coll i que no ens en sortirem de tirar-ho endavant. Hi ha una lluita ferotge als marges d'aquests horrors, i és la lluita per l'amor. La Pasqua veritable, l'amor que ha de vèncer la mort; això és, l'amor veritable. La tendresa salvadora. La sororitat. El sacsejament de l'ànima davant la bellesa. La rebel·lió incontestable de la confiança.

Em sento naïf escrivint aquestes coses. Suposo que quan la barbàrie no et deixa dormir només et queda això. Això i la literatura, és clar, que deu ser també una forma d'amor.

diumenge, 7 d’abril de 2019

Fonaments

Ens ha estat donat, tanmateix, pràcticament tot. Ens ha estat donada una esperança florida de lilàs i un balcó ple de sol on explicar-nos l'amor veritable. Ens ha estat donat el baluard de la tendresa i ens han estat donats mil·límetres de pell tèbia, l'un al costat de l'altre, cobrint l'elasticitat unitària que és el nostre cos com un tresor capaç del miracle de la carícia. Hem estat beneïts amb la dissonància -el cau del desig- i amb acords que canvien el món en uns segons meravellosos. Ens ha estat donat de ser protagonistes de la nostra història de secundaris mentre la tragèdia ens esquivava. Tot això, sabeu? El do de la vida, el do de l'alguna cosa més, el do d'estimar les ombres però ser éssers de la llum.

Ens ha estat donada la paradoxa! De quan la paraula era només el que érem, me'n queden tota mena de cicatrius absurdes, de tots colors, de tots els colors del ciment viu i sagnant dels meus fonaments. Primeres notes poc afinades de gravacions antigues on se sent el disc girar i aquelles veus, les veus que han omplert vides que no són la meva. A mi ja no em tocava això però aquí ho tenim, papasseitejant com un segle vint endormiscat. La insistència amb què el pronom etern del tu, tan personal, se'm revelava profund, anecestral. L'eternitat és un espai còmode on tu ets el "tu", i hi ets pero no hi ets i tot està bé i les cicatrius em són tan belles, tant.


diumenge, 17 de febrer de 2019

He fet 25 anys

He fet 25 anys. A mi els símbols m'agraden, gaudeixo aquesta litúrgia quotidiana, i tot i que els meus mecanismes de defensa m'han portat sovint a esperar poc dels aniversaris, el quart de segle em feia molta il·lusió, la veritat. El dia abans del meu aniversari hi pensava, en com els meus 25 amb prou feines arriben a la importància que van tenir per a mi un dia els 25 d'algú altre, aquells que vaig viure intensament durant un any. Aquell dia que em vaig desfer en llàgrimes donant un regal que era el diari d'un any, quatre llibretes plenes d'amor i la prova que estic com una cabra. Una cabra narrativa i narradora, això sí. Pensava, doncs, en com no puc fer-me d'aquella manera la idea dels meus vint-i-cinc, número perfecte, quart de segle, la vida que passa, el tram d'escales. Vaig buscar aquí al bloc textos d'altres catorzes de febrer, res. Un tímid "ara que tinc vint anys" en el meu aniversari lunar. Llavors ja començava a saber ser feliç (ho constato: és sobretot qüestió de pràctica), intuïa vagament fins a quin punt pot omplir-se de llum la vida.

La sort que tinc la sé cada dia, però en alguns moments és tan clara que em tomba, em desarma, i penso que no he fet res per merèixer tants dons i he de recordar que sí, que la meva família hi ha estat sempre però d'altres persones les he cridades, he estat dels que s'ajunten quan dios los cría. Persones amb qui ens hem escollit, de vegades d'una manera més tendra que cap amor romàntic. Com el Marcel i el Frederic, que m'emocionen i em fan sentir sempre tan estimada i tan lliure d'estimar a fons.  Com les meves amigues, amb qui em sento acompanyada en el procés de fer-me gran, en una mena de tribu matriarcal on s'afegeixen amb els anys més i més dones plenes de força. Com la Teresa, expressió de dualitat, partner in crime, companya de viatge i de vida; no em puc imaginar un vespre d'aniversari millor que el que vam passar, amb guitarra i flors i pizza i aquestes aventures que atraiem sense remei. Com els amics i amigues que valoro i em sento orgullosa d'anomenar així, que em fan riure fins no poder més, que m'estimulen en la conversa, que em fan millor.

Tot això, la meva història i la gent que s'hi ha creuat, ja és un bon resum de vida per ser agraïda. Però va més enllà: la meva família, que no he escollit, és alegria fresca i constant, és refugi i estímul, el millor equip de què podria formar part. Si a l'adolescència vaig estar, com tothom, construint-me la identitat més aviat al marge d'això (o, si més no, cap "enfora") ara ja fa uns anys que construïm cap endins, amb la certesa de ser comunitat. És bonic anar resseguint les semblances, les línies d'expressió comunes de l'humor, de la manera de fer, de la mirada sobre les coses importants. Una de les experiències més fortes dels últims anys ha estat conèixer el meu pare i la meva mare com a persones adultes i trobar-los extraordinaris, fer-nos amics. I els meus germans són, ho he sabut sempre, el regal més valuós que m'han fet mai (i no cal que en digui res més perquè en parlo sempre amb tot el meu entusiasme). Ja ho sé, que encara que no pensés aquestes coses me'ls estimaria igualment, incondicionalment. Però conviure amb ells quatre és un regal immens cada dia, en cada tros de tendresa, en la constatació constant de la sort que tenim d'estar junts. I en el fet de dir-ho, també, de construir una rutina d'expressió de l'amor mutu: una rutina per a la felicitat.

Que la família que et ve de fàbrica t'agradi tant -saber que us faríeu amics també si no fossiu família- és una benedicció. M'imagino la meva vida com una simfonia en què els seus quatre motius farien un primer moviment vibrant però anirien apareixent tota l'estona, tenyint totes les coses. La manera d'estimar que he après en aquesta casa amb flors fresques és la meva, i la que m'uneix a totes les persones amb qui he celebrat, estic celebrant i celebraré. Celebrem un aniversari però sobretot celebrem la vida i el fet de tenir-nos. No sé com més dir-ho: moltes gràcies, no puc ser més feliç.

diumenge, 27 de gener de 2019

Nänie

Fa dos mesos que intento començar aquest text i no me'n surto. En primer lloc, perquè el punt de partida és la música i no estic acostumada a parlar-ne així. La música és una forma d'art no referencial, ho dèiem a la carrera i ara me'n tornen a parlar al conservatori en una assignatura sobre com d'inútil és l'art i tanmateix necessari i som músics i hi hem de pensar i tal. Així, explicat molt ràpid i malament, la manca de referent en la música és important perquè es desmarca de la concepció clàssica de l'art com a imitació; és alguna cosa més, o si més no una cosa tota altra. La interpel·lació, doncs, de l'art, és d'entrada més subtil en la música i alhora més directa: la música es un tros de bellesa inútil i efímera com cap altra. O potser no, perquè ara que hi penso també una posta de sol existeix sense voluntat d'ésser ni de ser bella i és un espectacle de grandesa que ens interpel·la. Tant me fa perquè per sort això és el meu bloc i no el meu examen d'estètica i hi dic bajanades si vull.

La música no sempre és no-referencial perquè a vegades té lletra, i és a propòsit de la lletra de Nänie de Brahms, un poema de Schiller, que fa mesos que vull parlar d'aquest meu tema preferit que és la bellesa. L'estem cantant aquests dies a l'Auditori, juntament amb més música d'aquesta que fa tremolar, i m'ho estic passant tan, tan bé. I ja sé que al programa hi ha la traducció del text (la deixo més avall) però no puc evitar pensar que es impossible que el públic ho senti tan endins com ho sento jo. M'ho passo millor jo, segur seguríssim. En fi, el poema diu: també allò bell ha de morir, també la perfecció s'esvaeix. I llavors comença a explicar com en la mitologia la mort és sempre vencedora (Eurídice, Aquil·les) fins i tot davant la bellesa, fins i tot amb els personatges preferits tocats pels déus, que també moren perquè és part de la naturalesa humana. Els déus ploren i prou, perquè no hi poden fer res, daß das Schöne vergeht. És a dir, que Brahms escull la finitud inexorable que Schiller constata (no sé prou alemany per saber si he de dir constatar o bé lamentar però en tot cas el que hi posa Brahms no és lament) i fa aquesta puta màgia que fa Brahms, fa que interpel·li. Aviam, que Schiller no és un poeta de pacotilla precisament, però tinc la sensació que és la música la que sap explicar la condició humana. Bf és que potser la sola existència de música així ja ens explica la condició humana. Quina sort mes boja.

Tot això ho vaig pensar després, quan la música se'm va fer profunda a dintre (perquè això va així, quan estàs preocupat per les notes o per la tècnica perceps només lleugerament i és després que la música t'escombra per dins, quan tu deixes que ho faci, quan t'enamores d'un acord o d'una dinàmica o de l'articulació d'una consonant). Però de bon principi em va impressionar el to general perquè el que diu el poema, sense més transcendències d'intèrpret il·luminat, és que al capdavall tota persona mor, fins i tot aquelles en què la bellesa es manifesta d'una manera daurada, divina. La pròpia finitud és difícil d'assimilar però al final tothom creu que la mort serà un moment i que el problema el tindran els que es quedin, les persones que t'estimen, en els llavis de les quals serà gloriós el lament de les nènies. Schiller no diu "també tu has de morir". La raó per la qual he buscat les paraules adients durant dos mesos és la mort dels altres, d'aquells que estimo, els que veig més bells que res, aquells en qui veig el rostre d'un déu i la seva imatge i semblança. Aquells en qui em meravello d'una manera que no pot assumir-ne la finitud: com pot el món deixar-se perdre una tendresa com aquesta, com pot no ser perenne això si té i dóna tot el sentit. Em sacseja, em terroritza. Sé que representa que no hem de pensar en aquestes coses però com puc no pensar-hi si Brahms m'ho fa germinar a dintre així, senzillament, das Vollkommene stirbt i zero drama, apagant la vivor del desassossec. Al final és aquesta mateixa bellesa la que salva. Ahir, després del concert, se m'acudia que la plenitud de fer una música com aquesta pertany tan rotundament al terreny de la vida (i encara més, al de la joia) que la finitud és allò que és, res més, una cadència en major abans d'un solo d'oboè. Res més.




Nänie¹
Auch das Schöne muß sterben! Das Menschen und Götter bezwinget!
Nicht die eherne Brust rührt es des stygischen Zeus².
Einmal nur erweichte die Liebe den Schattenbeherrscher,
Und an der Schwelle noch, streng, rief er zurück sein Geschenk³.
Nicht stillt Aphrodite dem schönen Knaben⁴ die Wunde,
Die in den zierlichen Leib grausam der Eber geritzt.
Nicht errettet den göttlichen Held die unsterbliche Mutter⁵,
Wenn er, am skäischen Tor fallend, sein Schicksal erfüllt.
Aber sie steigt aus dem Meer mit allen Töchtern des Nereus,
Und die Klage hebt an um den verherrlichten Sohn.
Siehe, da weinen die Götter, es weinen die Göttinnen alle,
Daß das Schöne vergeht, daß das Vollkommene stirbt.
Auch ein Klaglied zu sein im Mund der Geliebten ist herrlich,
Denn das Gemeine geht klanglos zum Orkus⁶ hinab.

Nènia¹
També el que és bell ha de morir! Allò que a homes i déus subjuga
no commou el dur cor del Zeus² estigi.
Una sola vegada l’amor va entendrir el Senyor de les Ombres,
i encara llavors al llindar, inexorable, va tornar el seu regal³.
Ni Afrodita pot curar la ferida del jove bell⁴
cruelment inferida pel porc senglar al seu delicat cos.
Ni la mare⁵ immortal pot salvar l’heroi diví
quan, caient a les portes aquees, sucumbeix al seu propi destí.
Però Ella sorgeix del mar, amb totes les filles de Nereu
i eleven un lament pel fill glorificat.
I és així que els déus trenquen en plor i ploren totes les deesses
per la bellesa que pereix, perquè allò perfecte mor.
També és sublim ser una cançó de lament en boca de l’estimada
per l’ésser comú que en silenci descendeix a l’Orcus⁶.

1. Cant de lament.
2. Plutó, el Déu del món inferior banyat pel riu Styx.
3. Quan el cantor Orfeu va perdre a la seva muller Euridice per la mossegada d’una serp va baixar al
món inferior i amb el seu cant commovedor va assolir que l’obscur Plutó li tornés. Però com que Orfeu,
tot i la prohibició expressa del Senyor de les Ombres, es va girar a mirar Euridice abans que ella arribés
al món superior aquest li va tornar a prendre.
4. El bell adolescent Adonis fou ferit mortalment en una cacera per un senglar; de la seva sang va
créixer la rosa. Afrodita, la deesa de l’amor, que n’estava molt, va lamentar la seva mort.
5. El jove heroi Aquil·les, fill del rei de Tessàlia Peleu i de la deesa del mar Tetis (una de les cinquanta
Nereides, les encisadores filles de Nereus) va morir durant el setge de Troia, a la porta aquea, per una
fletxes que li va disparar al taló el fill del rei de Troia Paris.
6. El món inferior.

dissabte, 19 de gener de 2019

Rituals de pas

Porto setmanes senceres dedicant-me als rituals de pas i he escrit poquíssim tot i que em neixen paraules per tot arreu. Em neixen paraules com molsa i líquens de l'aire pur: paraules, flors d'hivern que neixen com poden però neixen i només el fet que ho facin és una paradoxa sencera de les estacions mortes i la vida i les deesses gregues segrestades als inferns. Qui no vulgui pols que no es faci deessa grega. Per què no he escrit, doncs? Perquè com condenses tot això si de les teves palpentes en sorgeixen universos insospitats i el moviment més petit i natural desplega lluïssors d'or i ombres violetes que feia anys que no se succeïen així. I, en tot cas, mai ho havia viscut així. La meva serenitat guanyada tots els vint-i-sisos d'agost m'ancora al centre, a la terra, al greu. Jo ja vivia així però mai ho havia viscut així. Porto ben bé mig any culminant aquest procés i he passat per dos oceans i pel desert i pel moment de trencar els miralls i veure-hi. Un gran amic, no fa gaire, en la conversa obligada, va preguntar-me "però tot això ho vius amb agraïment?" Sí, és clar, tot això ho visc sobretot amb agraïment, i cada dia em sé la persona més afortunada de la terra per aquesta simfonia de belleses salvadores que és la meva rutina, i per la sensació física dels lligams que m'uneixen amb les perones que m'estimo. Els lligams són una cosa física, sí, i els sento brotar des del ventre normalment allargassant-me la pell imaginària de l'ànima que es trena en un color determinat i una textura (la mateixa pell que ha après a tornar al seu lloc després de tant temps estenent-se per salvar l'espai de dimensions senceres). És amor però va més enllà de l'amor. I sóc jo però va més enllà de mi: em transcendeix.

No sé com aniran les coses a partir d'ara, però espero poder allargar alguns anys aquesta sensació lluent. I si tot es compliqués, o si en un moment donat alguna cosa partís de debò la meva-nostra vida jo tindré aquest tresor sense mesura, l'ara i aquí d'avui que és un sí sense reserves, que és la plenitud com no me l'esperava i, tanmateix, gràcies.