Què en fem, d'aquesta ràbia que fa veure que és de sobte però és de fet de sempre. Què en fem, de la ràbia que viu dins les cèl·lules, mitocondri emprenyat, citoplasma bullent, ves a saber. Ves a saber: un cos alimentat per la ràbia de ser jove i prendre ràbia per esmorzar i ràbia per dinar i ràbia per berenar i per sopar, empassa, empassa, tota dintre, veus aquest cos? és tot de ràbia, reserves de ràbia per quan hi hagi una glaciació, per quan hi hagi una temptació de perdonar l'imperdonable.
Què en fem, de la ràbia espurnejant als punys que agafen claus per ratllar coses i cossos, què en fem, què en faig, si la ràbia sempre m'ha estat negada, a mi. A mi, una nena que no s'enrabia, que no discuteix. A mi, negada per la ràbia, ràbia negant-me els ulls i bombejant com vòmit dins la boca. Sempre premuda cap dins, cap dins dels tubs, cap dins dels peus, i encara em pregunto què és el que somatitzo, aquest dolor que cada dia em percudeix el mateix lloc del crani. Per favor, si és evident: és la ràbia d'haver estat impermeable a la ràbia, d'haver prohibit els ponts i destruït els vasos comunicants de dins a fora, de fora a dins. D'haver educat la ràbia cap a una educadíssima autofàgia.
M'he fet gran, i m'he desfet del malentès repressiu que és a vegades ser socialitzada com a dona. He passat de la ràbia proscrita a la ràbia prescrita. Allò que no era un indult sincer sinó un desig d'indultar ha estat consumit amb tota la resta. I saps què? Malgrat la ràbia que em fa escriure't després de tants anys, a tu a qui més m'estimaria no haver-me creuat i encara més no haver estimat, deixa'm dir-t'ho, amb la poca ràbia que unes lletres minúscules escrites poden transmetre, ja que no t'ho he arribat a cridar a la cara com ho hauria hagut de fer: no et perdono.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada