Flama en flor

Fa una setmana i mitja que intento escriure sobre aquest tema i justament ahir, a altes hores, la nostra amiga va dir "m'agradaria haver fet alguna foto avui" i vam començar a parlar de com moren els records, encara abans que morim nosaltres i ja ningú es preocupi dels records oblidats de qui ja no hi és. Jo, esclar, deia "discrepo" perquè sóc una romàntica obsessionada en escriure cada cosa bonica que em passa per no perdre-la. Ho estic fent, últimament, com puc, perquè la necessitat de guardar els moments se'm menja per dintre. Una foto pot guardar un moment, també, sí. I m'agrada tenir-les, me les miro sovint quan hi surten persones i recordo a vegades l'olor d'aquell moment. O no.

Així i tot, sempre m'han agradat les coses boniques que no es deixen fer fotos, em fascinen els llocs on la bellesa s'expressa només en present. Per exemple la manera com la pluja guarneix les fulles allargades dels arbres del costat d'Arc de Triomf com si fossin la dama d'Aragó a qui pentinen amb una perla a cada bri de cabellera. Quan finalment surt el sol i arriba la llum, sembla de debò que un orfebre especialment sensible hagi posat aquesta delicadesa al mig de la ciutat per bocabadar-me a mi, que intento decidir en quin angle la imatge em pren l'alè més violentament i entenc que el bédedéu de fulles diamantines no es veuran a la foto. Són només per aquell moment, de la mateixa manera que ho és la lluna quan treu el cap entre edificis com una pinzellada de plata entre lapislàtzuli o com un grill de mandarina ataronjat o com una síndria sagnant damunt la platja, igual que el Sant Joan de quan tenia divuit anys: com si la veiés ara mateix, immensa i bruixa, celebrant-nos. I encara que la càmera sigui bona, cap imatge sap dir les mil paraules que la lluna sap.

Aquestes mil paraules que la lluna sap són les que em neixen a dins davant les meravelles que només puc intentar explicar. És una sensació immensa, el sentir-se néixer paraules a dins, i aquests últims mesos he descobert maneres noves en què això passa i tinc tant agraïment dins que no m'hi cap sota la pell. Jo no sabia que les paraules quan naixien espurnejaven així, no sabia com consumien els fonaments del silenci a punt d'esquerdar-se per dir allò que em calia dir, per dir allò que et calia dir. Un dia, fins i tot ho vaig veure: et germinava una paraula tendra al llagrimall de l'ull dret, i la vaig veure, flama en flor, abans que la diguessis després de tants segons mirant-nos. Calladament entre nosaltres ressonava un eco impossible del que encara no havies dit. Et vaig estimar tant, en aquell moment, que la flama en flor em cremava les entranyes i m'omplies el no-res i m'infantaves tants versos que no podia ni dir-los.

Cos

L'altre dia, quan escrivia que estava trista, no sabia què estava a punt de passar. No sabia que començaria a tremolar i seria tota jo un curtcircuit de febre i mal d'ossos, ni que em passaria quatre dies pràcticament sense menjar. És anecdòtic, ja ho sé, amb tantes coses terribles que poden passar-nos, el que pugui fer-nos una grip fulminant en un moment donat. Vull dir que quan ens desitgem bona salut -per l'any que comença, per exemple, o a la carta als reis- no ens referim a ser deslliurats d'aquesta mena d'estretors. Ens referim als monstres; tothom sap quins són i ara mateix no tinc ganes de parlar-ne. La qüestió és que durant els dies que he estat malament he estat conscient, amb els ulls oberts, vull dir, i tot i així després, quan m'he anat trobant millor, ho he viscut com si hagués tingut tels successius sobre la consciència i, senzillament, jo no hagués estat present en mi aquests dies. Tenia el cos apagat i, per tant, tot apagat. Perquè, com m'he anat repetint des que ho vaig sentir dir a un professor de la carrera, "no tens un cos, ets un cos". La resta de paraules que fem servir per dir-nos, les que no són "cos", no saben res de nosaltres. Ara que ja no es pot dir ànima ni esperit de cap entranya benaurada, diem ment o pensament per allunyar tot allò que el cos té de terra; de terra que a la terra torna i de terra que no és vers ni cant ni brisa, allò que envelleix i emmalalteix i vomita i té pèls i estries. El meu cos, el cos de qui? El cos de mi, el cos-jo.

És el cos-jo el que mira i veu, el que sent i escolta, el que toca i s'estremeix. Ahir, quan culminava el desglaç dels sentits que ha estat anar-se trobant millor i anar apareixent en mi, em vaig posar a escoltar la sonata per a piano en si bemoll major D. 960 de Schubert i no podia parar de plorar. Havia estat dies vivint poc, vivint sense sentits, amb gust de metall a la boca, amb necessitat d'un silenci estàtic i buit que no és el meu silenci. El meu silenci és aquell que es fa, com una artesania, quan podria haver-hi soroll però no hi és. Quan la llum balla sobre la paret blanca filtrada per les fulles, entra gronxant-se en un silenci així. Quan seiem de costat i no diem res, silenci de vellut; quan s'extingeix l'última nota i tothom espera per aplaudir, silenci d'orfebreria. I tot això són privilegis, són privilegis bojos. No-viure durant tres dies i mig, la salut que pertorba una grip, si bemoll major. Són priviegis. Sóc un cos de sang i tendrums, de líquids que gemeguen i líquids que degoten cara avall fins a la clavícula i per sempre avall perquè sona Schubert.

Tota la sal

És tan molest quan l'oceà se't fica a dins sense avisar. Aquell vaivé de murmurar l'onada lleu que ve i que va; aigua que viu sempre buscant un l'horitzó escuma enllà. Doncs la tinc dins. Quan sóc el blau i em sobreïx tota la sal més que en un plor visc en un cant; veles i vents i el mal de mar.

Quan tens a dins un oceà -l'aigua d'aquí, l'aigua d'allà- l'instint et diu que has de trencar aquest vers que t'encadena a un ritme que no és el teu. Uf. Per fi. Se'm posava difícil, avui. Ja sé que la vida no és un poema, ja ho sé. Tot i això és innegable la presència dels símbols, també a la realitat palpable. I n'hi ha que encara no sé què volen dir. Suposo que el blau ha estat sempre la tristesa, i el mar ja no ho sé. El mar ho és tot. Em penso que no podria viure sense el mar, tot i que a la pràctica visc sense gaire mar. Però si no existís, no sé si podria viure, perquè la lírica del mar és el bressol on viure's vulnerable. És bell, viure's vulnerable, encara que també és tou i moll i fa mal als pits. No paro de repetir-me que la manca de cuirasses és un privilegi. Dir que viure's vulnerable és bell, és un privilegi. Escriure del blau és un privilegi. La tristesa no és un privilegi, però, i menys si els rituals de pas et fan això que em fan a mi. La tristesa... la tristesa és només una circumstància. Aquesta onada, no necessàriament les altres. Només una onada.