dilluns, 30 de març de 2020

Aprendre a estar trista

Des que va començar el confinament avui és el primer dia que realment no ho porto bé. Hi ha moltes coses que m'hi empenyen, és clar, com per exemple que ha tornat el fred, o que intento fer coses noves que no sé fer i és frustrant, o que miro les notícies i m'esgarrifo, o que el panorama es va posant més i més malament i que aquella sensació de "encara queda el pitjor" es manté des de fa massa dies... Els dies s'acumulen al calaix del temps perdut i navego emocionalment entre retòriques contradictòries que em deixen atordida, confosa. Em refereixo a la lògica de la batalla aplicada a la malaltia, que condemna les persones malaltes a ser, a més, persones derrotades, i també em refereixo al "tot anirà bé", tan naïf que inevitablement té gust de mentida piadosa. L'optimisme forçat, la bel·ligerància, i també la ràbia i la indignació em desconcerten perquè el que necessito sentir ara mateix és només tristesa.

És difícil enfrontar-se a sentiments inusuals. Recordo una vegada que em vaig enfadar molt amb una persona: se m'escapava de les mans totalment la gestió d'aquella ira i era per falta d'experiència. En canvi, la tristesa vestida amb vells parracs, com en parla el Llach, està a la meva zona de confort. No vull dir una preocupació o un "agobio", vull dir tristesa pura, blava com la sang dels records. A diferència de la indignació i la ira, que eclipsen qualsevol altra sensació, la tristesa és una mena de tint que tamisa la resta de coses, passivament, escolant-se sense que tu hi participis massa. Tota la tristesa del món té aquests dies una tristesa extra, aquest presagi funest del que ha de venir, del que ve, del que és aquí. De les morts, de la soledat, de la misèria, dels llocs on la catàstrofe els agafarà sense xarxa. Què en fem, amigues, d'aquesta tristesa? Què en fem d'aquest món trist que no ens demana -ni ens admet- cap actuació, només veure, només contemplar la tristesa que ens passa, que ens devasta a càmera lenta, amb la violència de la crueltat sense violència? Vivim, o vivíem, en un ritme tan de "fer", de "reaccionar", que ens aboca a desterrar la tristesa. Però seríem de pedra si no ens entristís tot això, i aquesta incertesa espessa de no saber què passarà amb les nostres rutines més o menys apacibles, i què haurem d'enyorar per sempre. Què no tornarà, tant si ho vam saber apreciar quan ho teníem com si no.

De tot això, que no és poca cosa, no en fem res més que deixar-nos amarar, que fer el que podem només anar fent, que aprendre a viure amb la tristesa perquè és part d'aprendre a viure. En aquest món de pisos petits, sense golfes on pujar-hi el que ens fa nosa, també hem vingut a plorar la tristesa, a cantar la tristesa.



(el novembre passat l'Àngel Agulló i jo vam tocar Ma tristesa del Llach als Bordegassos, i deixo el vídeo perquè si la tristesa la cantem, jo la canto així)

Cap comentari: