dimarts, 27 d’abril de 2021

Per què estic escrivint poc

 Ahir, per aquelles coses de la vida, l'Eloi (que va ser el meu professor de flauta) em va fer una entrevista on vam acabar comentant fragments de textos d'aquí al bloc. És personalíssim, el que escric aquí, i tot i així em va agradar el joc de comentar-ho amb ell. Des d'un determinat moment, potser el 2016, tinc la sensació que les versions de mi se superposen però no se substitueixen; sumo, senzillament, sobre el que fa cinc anys ja era. Em pregunto si sempre serà així, o si hi ha una xifra concreta d'anys que pots arrossegar, i quan en tingui 54 em sentiré similar a quan en tenia 49 però diferent de quan en tenia 45. Els anys, quina cosa. Ahir, a l'entrevista, vaig dir que m'encanta fer-me gran perquè vas entenent el teu propi funcionament i això és un procés molt bonic i valuós. Escriure hi ajuda, esclar. Escriure et deixa veure aquest procés. 

"Ara últimament estic escrivint poc, perquè... bé, per una cosa..." vaig dir ahir. Estic escrivint poc perquè no fa ni tres mesos que es va morir un amic meu i ara, tot i que estic en un punt dolç i feliç de la meva vida, sempre acabo parlant de plors quan em poso a escriure. Estic impressionada d'haver escrit al gener Cap al tard tot eren plors quan no sabia que al cap de no res hi hauria més plors que mai... i ara em costa sortir d'aquesta plorera escrita, potser precisament per això d'estar en un punt dolç de la meva vida, perquè agafo les lletres i ve l'agraïment, i amb l'agraïment el plor, l'ombra de la desgràcia, la por de la desgràcia. Suposo que és un sentiment humaníssim, però em fa pànic que no arribi a desfer-se mai aquest terror de perdre, si perdre és així de senzill. Ho veig escrit i em trasbalsa i em tranquil·litza, tot i que recordo, algun dia de febrer, dir-li a la meva mare que tinc por que la vida sigui, simplement, cada vegada més dolorosa. Perquè vaig sentir i estic sentint un dolor tan gran per l'Àlex que no em puc imaginar que mai torni a passar res així. I és la certesa que aquestes coses passen el que no em deixa escriure. És, barrejada amb el meu estat prou feliç en general, una típica por de la mort, el que em passa. Una tòpica por del dolor. Estic esquerdada, segueixo esquerdada i no veig el moment de deixar d'estar-hi. I tampoc vull deixar d'estar-hi, per aquella sensació persistent que el meu amic hi viu en aquesta esquerda, en aquest dol. 

Per absurd que sembli, davant la mort només ens queda la vida. Fa uns dies vaig anar a veure la meva àvia, que des de fa un any i mig ha envellit una dècada, com li ha passat a molta gent gran que tenia una vida activa. Em va tornar a parlar de la seva germana Antònia, que va morir de part fa més de seixanta anys. Ella, la meva àvia Mercè, s'havia de casar al cap de poc temps amb el meu avi, però va passar aquella desgràcia, i va quedar una criatura sense mare, va quedar molt de dol, la roba negra, el no estar per celebracions, el no estar per viure. Un silenci caient sobre una casa com una llosa, una família carregant un dolor indicible pels segles dels segles amén. Més de seixanta anys, en fa, i segueix allà aquesta esquerda que durant molts anys no vaig veure perquè ella, la meva àvia Mercè, no en parlava gaire. Ara, sempre que la vaig a veure, em parla de l'Antònia, i l'altre dia li vaig preguntar "àvia, ara parles sempre de l'Antònia perquè hi penses més o és que abans hi pensaves i no ho deies?". Ella va fer "com dius?" i després de repetir-li la pregunta "si tens ganes de parlar-ne, àvia, si no no cal eh" va estar-s'ho pensant una estona. "Sí que hi penso més, ara que ho dius, no sé què ho fa". I no vaig poder evitar pensar que potser inconscientment l'àvia vol explicar-me la seva esquerda ara que el seu cos s'aprima i s'empetiteix, perquè si ella se n'anés, un dia que espero que sigui molt llunyà, algú se'n recordés d'un nom i una història darrere de la cara que només existeix en quatre fotografies antigues. Quina pena més grossa, la pèrdua, quina pena més grossa.

Ahir a la nit em van començar a caure les llàgrimes llegint l'antologia que en Joan Margarit va fer de la seva pròpia obra, fa un any, sense saber però potser intuint que es moriria al cap d'uns mesos. Em pensava que, com sempre que ploro llegint, s'aturaria al cap de mig minut, però no. Jo, tossuda, anava acumulant sanglots silenciosos poema rere poema fins que vaig anar a la cuina a veure aigua i va esclatar la riuada per la vida tan trista d'aquest home, pels seus morts, pels meus morts, pels morts de tothom que se'n van sense sentit i ens tornen en somnis i ens diuen "com estàs", per tantes pèrdues que no les podem comptar... No podia parar de plorar. Per sort, després d'un missatge d'"estàs despert?" a quarts d'una, ens vam trucar amb el meu amic Marcel i em va tranquil·litzar de seguida, com un bàlsam per telèfon. Ara m'he disposat a seguir llegint i altre cop m'he hagut d'aturar perquè em sacsegen els sanglots de la pena i de tota la vida esclatant que ens ve i ens revé malgrat tot i amb tot; els poemes escrits, la música escoltada, els néts i les àvies, les estones amb els amics en què de cop se'm creua el pensament paradoxalment feliç que els amics són com les estrelles, i ve l'agraïment i ve el dolor i ve la por. Diu Margarit que sense el dolor no hauríem estimat. Suposo que sí, que en l'estimar sempre hi ha un dolor possible però ningú es planteja no pagar aquest preu, perquè és en estimar que pren vida la vida, i ens salva, si això és possible, de la mort de debò. M'alegro de sentir dins meu que això és cert.

M'he posat a escriure (porto una hora alternant plors i lletres; no passa res) perquè és el que em va millor. Escriure aquí tot això que em crema dintre, sabent que pot ser llegit, és una crida a l'ordre intern que em calma directament, que m'endreça i m'assossega perquè cal que qui llegeix (és a dir tu, ara mateix) pugui entendre la finestra que obro dins meu. Molt i molt personal, avui, i de fet molt personal gairebé sempre. L'obro així, de bat a bat, perquè em cal. Per si em serveix per tornar a escriure. Perquè hi entri aire fresc. 

Cap comentari: