El que surt

Una angoixa lleu com el tacte d'una ploma. Ningú se la sent a dins, i un dia esclata i no sabem d'on ha sortit. Les emocions flueixen en onades de força variable, però l'angoixa és un sediment que forma deltes. Ens va embussant poc a poc i no ho sabem. Però si tenim sort, a vegades l'angoixa surt, i llavors el pantà es condensa. S'ha de plorar, s'ha de cridar, s'ha de sanglotar fort el desgast de la nostra energia. Lentament, ens anirem netejant i llavors creurem que ens hem tornat massa sensibles, (bledes, figa-flors) i algú per casualitat ens farà dir que plorem "molt, per tot i a totes hores". Però amb tota sinceritat, molt millor així. Molt millor si som rius fluents i no embassaments que escupen aigua a batzegades. Molt millor si sabem on és la deu i on és el mar. Perquè encara que l'angoixa sempre hi sigui, i encara que el dolor dels altres ens continuï foradant per dintre, més val aprendre a fer-nos fluir.