Hi havia una vegada un capità, solter desitjadíssim al món real, que en el seu món era un pobre desgraciat d'aquells que per ser ocurrents ho han guanyat tot, i per ser més ocurrents ho han anat perdent tot. Jack Sparrow no tenia ni vaixell, ni tripulació, ni un mico immortal, ni res. Però tenia una brúixola que no parava mai de moure's. La brúixola de Jack Sparrow (capità Jack Sparrow!) és aquell artefacte que tots creien inútil.
Però jo no sóc Jack Sparrow. Tampoc tinc vaixell, ni tripulació, ni un mico immortal, i per no tenir no tinc ni la famosa brúixola que no funciona. Però de fet, jo no necessito la brúixola, ni ningú que em digui el que he o no he de desitjar. A mi no m'importa no saber discernir. Quantes vegades ho he de dir? Tots tenim dret a la confusió, a enganyar-nos a nosaltres mateixos si ens dóna la gana. Jack Sparrow ho va fer i no va acabar tant malament. Menjat per un calamar gegant, si no recordo malament. Però què coi? Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. I, exercint aquest dret a dir-me mentides, puc afirmar amb certesa que, si jo hagués tingut la brúixola dels nassos, l'hauria llençada al mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada