Hormones

Intento recordar que tot això no és real. Que en el fons tot està bé, que em sento així perquè sóc una sopa d'hormones. Però res no funciona. Ningú em pot ajudar. M'ofego en llàgrimes i mocs i saliva. Només sóc un altre trosset de desesperació entre tants d'altres. Només tasto els límits més amargs de mi mateixa. Sense res de fora, només la barreja que semblen emocions però només són hormones amb estrés. Com sempre, ningú pot més però tothom haurà de poder. Empassar-se o alliberar els xiscles a mig articular. Deixar que la gola pateixi és el mal menor.