Aruna

Avui he passat la tarda amb un filòsof. Un dels de veritat, dels que no s'entenen, dels que no intenten ser entesos sinó que es troben més enllà de la paraula, en un lloc al qual els pobres mortals sovint no tenim accés. No es pot dir que jo no hagi conegut, al llarg dels anys (pocs, però anys, al cap i a la fi) un munt de gent, de gent variada, amb maneres de viure i de veure la vida diferents. Tampoc tan diferents, tampoc no m'he mogut tant com per fardar-ne, però sí que he freqüentat alguns ambients on la gent acostuma a deixar-se conèixer de veritat, on la gent acostuma a anar més endins en la comprensió de l'altre per apropar-se una mica més a la comprensió de la vida. Alguns ambients, parlant clar, on l'espiritualitat és present de manera conscient, volguda. On no cal fer servir els eufemismes tan estúpids que hem encunyat tots plegats per no haver de dir coses grans de veritat. Estem desacostumats a dir paraules grosses i llavors quan un dia ens atrevim a fer-les servir ens sentim forts, ens sentim valents, i en el fons només devem ser una mica més inconscients, i ni més ni menys ignorants que tota la resta. Doncs bé, he conegut gent molt especial, però no m'havia trobat mai ningú tan genuïnament desconcertant, amb una bogeria exquisida i lúcida plena de silencis i riallades desproporcionades i situacions sense cap explicació aparent. I amb una visió de la vida tan sincera i coherent des de la humilitat tan pròpia d'aquesta mena de genis. Ostres tu, com m'he quedat després d'això. No sé trobar cap adjectiu prou bo: ni impressionada ni torbada, més aviat... tocada.

Hem passejat pel poble, hem vist les ones fuetejant les roques i hem segut amb les guitarres al mig del passeig a cantar fluixet i veure la gent passejant gossos a la platja. Quan s'ha fet fosc feia moltíssim fred i hem anat a caminar sense rumb pels carrers mentre jo li ensenyava expressions en castellà. En un moment donat, se'ns ha acostat un home: mitjana edat, ulls molt blaus, rossenc amb una rasta, collaret de rosari de calaveres i un gos. Borratxo com una cuba. Doncs el filòsof no s'ha mogut ni un pam i li ha dit "qué pasa tío",  una de les poques frases en castellà que sabia dir abans que jo li fes la classe exprés, amb aquell seu somriure d'orella a orella. L'home borratxo s'ha parat allà amb nosaltres i ha començat a parlar, i el filòsof anava dient "sí" amb diferents entonacions -una cosa que li fa molta gràcia perquè diu que en castellà només dient "sí" es pot dir pràcticament qualsevol cosa. Hem estat com mitja hora allà al mig entre la gent mirant-nos amb cares estranyes. El borratxo parlant, el filòsof dient "sí", jo relaxant-me i recordant la conversa d'abans, que per amor dels pares aprenem la malfiança, la precaució, el temor, i llavors vivim amb por quan el que ens falta és amor. Jo m'havia pensat que l'entenia però no, no l'havia entès fins que allà al mig veia l'home borratxo cantant el baix d'Stand by me i el filòsof seguint-lo, i sobretot la gent, la gent que jutjava amb la mirada aquell home per no tenir vergonya, perquè veient-lo creien tenir prou informació per decidir que mereixia més un gest de menyspreu o una mirada baixa que un somriure. Com jo hagués fet segurament si no hagués tingut el coratge d'aquell noi de vint anys empenyent-me a no tenir por, a no creure que la meva vida sigui més digna o més res si en el fons no en saps res, res de res, de la persona que tens davant i et creus amb dret de jutjar. El filòsof em mirava, sabia que coneixia la cançó i volia que cantés amb ells. Jo ho he intentat, encara que els dos cantaven en tons diferents.

Sabeu? Un dia un atzar trapella ens pot canviar la vida. I això pot passar-te l'endemà. I l'altre, i l'altre, i cada dia del món fins que la vida sigui només un canvi constant i quan et preguntin qui ets sàpigues contestar no-res, i quan et preguntin per què puguis recordar "Una vegada vaig passar una tarda amb un filòsof. Va dir-me moltíssimes vegades que no pensava mai, i moltíssimes vegades més que era un estúpid. Més que filòsof, era un mentider amb la veritat amagada entre tanta bogeria".Quan m'he acomiadat del filòsof a l'estació, amb unes quantes abraçades de mig minut (i mig minut drets abraçant-nos sense moure's gens ni mica és molt, són trenta segons estrets, lents i càlids) m'ha preguntat si ens tornaríem a veure, i jo li he contestat que sí, que sense cap mena de dubte. Ell ha fet veure que s'espantava i jo li he dit allò que vaig escriure aquí fa uns dies, que les coses bones passen. Després he marxat a buscar el meu tren per no perdre'l expressament per tercera vegada i he vist la lluna pleníssima i groga com un testimoni mut de la meva sort. Perquè es tracta d'això, de sort, d'allò que la vida ens regala sense haver-ho demanat, sense haver sabut mai que ho volíem o que ho necessitàvem.