Les ganes de marxar

És un patró que es repeteix. De tant en tant, cada x temps, em vénen aquestes ganes boges de marxar, de fugir, d'anar a veure un altre trosset de món. El trosset que sigui menys el meu. I ja entenc que no és un problema del trosset que m'ha tocat, que és fantàstic, sinó una qüestió meva. Les ganes de marxar són d'alguna manera la voluntat de fugir de mi. És inquietant adonar-se'n. I més quan aparentment tot és a lloc, tot està bé. Algú podria pensar que el problema és la música, però no, la música és la solució. Pot no passar-me ara mateix, pot fer temps que no em passa i pot faltar temps fins que em torni a passar (no és avui que he començat a escriure això, sinó fa ben bé un mes i mig), però passarà, perquè les ganes de marxar sempre tornen. És gairebé una paradoxa, una de ben planera, la manera com a vegades creiem que podrem trobar-nos millor i conèixer-nos millor si marxem lluny, si ens obliguem a la solitud. O si ens saciem els ulls de nous colors, de nous colors captats al vol en paisatges desconeguts. El blau d'altres mars que hem de trobar més blaus que la platja de casa, el verd de pins que creurem veure més verds, la negror d'unes nits que ens semblaran d'una obscuritat molt més pura que les d'aquí.

Volem caminar fins on ens portin els passos, volem oblidar, oblidar de veritat allò que deixem a casa, o bé tenir un bon motiu per trobar-ho a faltar. Volem sentir-nos lliures i encara més, volem sentir-nos alliberats. Volem fugir com si fos possible volar, volar com tots desitjàvem de petits, i alguns seguim somiant de tant en tant quan la son ens retorna una mica a la infantesa i una mica més a la veritat de dintre nostre. Tenim al cap la imatge de "l'ample cel blau", inconscientment veiem el món tan gros com un immens espai que només està esperant que el conquerim, que el coneguem, que el fem nostre. I tot això estic segura que és un desig d'aventura mal reprimit i mal deixat anar, mal portat de totes totes, i una curiositat natural i preciosa que és bo de conservar. Però em sembla innegable que també és la resposta que donem a un ofec molt interior de descontentament i d'afartament general que no sabem per on agafar. Ganes de marxar de tot allò de nosaltres que no sigui purament el "jo", de canviar absolutament el context en què som per canviar una mica allò que som. Marxar per no haver sabut trobar l'equilibri entre tot allò que ens dóna vida i tot allò que ens la pren, entre aprofitar un temps preciós i nostre, creient que fem el millor pel present o pel futur, i desaprofitar la vida acumulant coneixements i experiències que no són vàcues, no ho són gens ni mica, però totes juntes perden part del seu sentit, perden l'espurna d'ésser vivències especials perquè quan l'especial és general perdem la capacitat d'apreciar-ho. I llavors, m'atreveixo a endevinar, llavors volem marxar perquè ens sembla que la novetat ja no la podem trobar aquí, amb i en nosaltres, que l'hem d'anar a pescar per ciutats desconegudes que ens acolliran quan serem només passatgers i ens sentirem estrangers desarrelats secretament (o no tan secretament) orgullosos d'haver sabut marxar. Sense que hi tingui gaire a veure, afegiré que sempre m'ha emocionat aquella frase que diu "see, I make all things new". No sé fins a quin punt està relacionat amb el que estic dient. No sé si les ganes de marxar vénen de no saber descobrir el matís de nou en les coses que són a prop, o si no és culpa nostra voler escapar de "l'aquí" i les seves veritats inamovibles que sovint ens ofeguen amb l'aire enrarit d'una rutina i unes convencions massa pesants, massa aspres, massa carregades d'etiquetes que piquen, i papers ja repartits, i rols d'on no podem sortir encara que se'ns facin estrets. No sé si he de marxar quan tinc ganes de marxar. Aaah amics, aquest és el dilema. ¿És més noble sofrir calladamentles fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Bé, no ho he pogut resistir. Què hi farem, deformació professional.