Explota

Cadascú defensa unes o altres coses segons les seves pròpies mancances. Segurament deu ser per això que sempre acabo parlant de què s'ha de fer amb el callar i el no callar, i totes aquestes divagacions que no porten enlloc. També és just dir que bé, que cadascú té els seus temes preferits. Però a més del que cal dir i no dir, hi ha el que ha de ser escrit i el que no. Què trobem escrit? Hem trobat de tot, no és útil ni necessari enumerar-ho, absolutament de tot. I pel que fa a un mateix, a mi mateixa, costa saber la línia entre el que cal i el que no cal escriure. No, entre el que s'ha d'escriure i el que no s'ha d'escriure. I com fer-ho. Vull dir, que hi ha coses que més val callar-les, fins i tot assumint el risc que es quedin dintre i es podreixin, perquè el que cal fer, el que cal és no pensar-les, i no hi ha volta de full.

Porto uns dies mirant del dret i del revés el meu discurs, buscant-hi les incoherències i els punts fluixos per poder-me autoinculpar. Estic acostumada a la culpabilitat meva, però no sé com afrontar aquesta mena d'indignació tan calma, tan plàcida, tan rara. M'he sentit enganyada i esperava l'onada coneguda de la ràbia a la gola, però no ha arribat. M'he quedat quieta i tranquil·la, només pensant. En canvi, sí que em pugen a la boca una colla de retrets d'una manera que no m'havia passat mai. No m'agraden els retrets, no m'agraden gens i intento evitar-los sempre i per això el que em passa ara és una situació molt curiosa, en què em debato entre la meva ultramoderació (moderació, però en plan ultra, no és una paradoxa estúpida, de veritat que té raó de ser) i l'agitació que brunzeix en un racó del meu cap, dient "queixa't, explota". Però no vull explotar, no vull castigar perquè no va amb mi i perquè jutjar tan a la valenta és precisament el que trobo detestable; a mi no em pertoca de castigar ningú. No, el que passa és que arribats a aquest punt l'única opció honesta és l'allunyament. Perquè no es pot perdonar el que no és exactament una ofensa, no es pot perdonar qui no vol ser perdonat. I l'allunyament tampoc em satisfà, no és la meva manera de fer les coses. Al final ha acabat resultant cert allò que pel meu bé, era millor la ignorància. Però no, per més que defensi el dret a la ignorància, més val deixar les coses clares. Només que ara no sé què he de fer. I evidentment és un problema només meu, només faltaria.

En aquesta vida, el més important és estimar-se. Quan la gent no s'estima és quan tot comença a anar malament. Em podeu dir innocent, em podeu dir simplista i el que us doni la gana, però el més important és estimar-se.