Qui m'havia de dir a mi que pensaria això tan immediatament després de parlar de les ganes de marxar. Les ganes de marxar, les ganes de quedar-se, les ganes. Impulsos gairebé arbitraris que s'acaben quedant en no res, en un seguir-com-fins-ara, i acaben fent un entramat rugós de voluntats, però lineal de la línia ininterrumpuda, la línia de tot allò que no fem. Per això les ganes de quedar-se són un desig finíssim, tan bo i tan tendre. Ganes de tenir el que tens. No hi ha cap afany més senzill i bonic que aquest.
Ahir va ser un dimarts perfecte, un dimarts digne de dir-se dimarts (perquè no he oblidat encara que els dimarts són dies de lluna), i les ganes de quedar-se, que s'estaven covant feia temps, es van fer més conscients. Ara, avui, van creixent dins el meu front i s'escampen. És una sensació molt càlida, i un bon símptoma. Les ganes de quedar-se són un xiuxiueig a cau d'orella dient "que tot va bé, que tot anirà bé". Que tot és al seu lloc d'una manera que no cal entendre. Ahir va ser un dimarts digne de ser dimarts, i la casa era menys house i més home que mai, i allà fora sonaven guitarres amb aquella mena de melodies que sempre porten al seu principi, que sempre acaben com un retorn. Hi ha somriures alegrant-me cada dimarts del món, que al final acaben sent una calidesa constant, una calidesa newly sprung in June.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada