Merèixer

Merèixer és una paraula que pronuncio molt tancada, com totes les paraules molt obertes que no sé dir prou bé. M'està agafant complexe, no sé com ho arreglarem, això. En fi. Treia el tema del "merèixer" perquè he estat pensant aquesta tarda en l'ús que es fa d'aquesta paraula. Molt poques vegades es fa servir el merèixer sol, sense un pronom que el suavitzi o l'avali, o sense conjugar-lo per tal que un subjecte mereixi alguna cosa, i que tots dos, subjecte i cosa, siguin més importants que l'acció de merèixer, deixant de banda, és clar, la construcció universalíssima del qué-he-hecho-yo-para-merecer-esto (així, en castellà, que sona tan Almodóvar, però també dit en català, en anglès, en mandarí o en esperanto). No com, per posar un exemple, amb altres verbs com cantar, o dormir, aquestes accions que pesen. No ho sé, és una impressió. La qüestió és que, un cop conjugats vinga a fer anar amunt i avall el "jo mereixo" i les seves variants amb els respectius subjectes.

Mentre pensava això aquesta tarda, veia clar que no cal ser cap gran pensador per constatar que, a la vida, el merèixer i el no-merèixer només són aplicables des dels paràmetres humans, nostres, des d'una òptica personal o social. És a dir, que el fet de merèixer va lligat sempre a una opinió i que, per tant, és inútil (per fer servir un adjectiu suau) preguntar-se si el món ens dóna o ens deixa de donar allò que mereixem. Perquè l'argument més fort que tenim a favor nostre és el fet de ser nosaltres mateixos el centre inevitable del propi punt de vista; un argument que perd del tot el sentit fora del "cadascú mateix". Per tot això, arribo m'ho miri com m'ho miri a la conclusió que és estúpid plantejar-me si el que l'atzar em dóna és el que em mereixo i, així i tot, no puc evitar caçar el meu pensament formulant amb una claredat esborronadora aquesta mena de constructes. Em trobo, de cop i volta, preguntant a la fortuna què he fet per merèixer tants favors, qui sóc jo per haver merescut una sort tan diàfana. És clar que hi ha dies bons i dies dolents, tothom els té, però a vegades em fa enfadar adonar-me que la paraula raja més lliure quan l'empeny una tristesa malenconiosa que quan simplement es presenta l'evidència de la generositat gratuïta de la vida. És generosa, la vida: tot el que ens pren, fins l'alè i la consciència, ens ha estat donat abans. Però mirar-se les coses així no és comú perquè, des del centre-del-món propi de cadascú, creiem merèixer el que tenim només pel fet de ser el que som. O directament, ho mereixem perquè som. Com si la importància que cadascú té en el seu propi univers (evidenment immensa; sembla un plantejament estúpid però per mi no ho és gens) hagués de ser per força igual que en l'univers compartit, el real, el de fora. La diferència que hi ha entre "ser tots igual d'importants" i "ser tots igual d'insignificants" no és gens menyspreable. Doncs bé; ni mereixo ni deixo de merèixer, però respiro gratitud en la mesura que sé que mereix un agraïment la vida que em mima d'aquesta manera. Em mima, em mima encara que el Diec digui que això en català no es diu; no se m'acudeix un verb més exacte després d'aquesta setmana tan transparent i preciosa. Una sensació així bé mereix un barbarisme.