divendres, 15 de març del 2013

El pronom personal

Tot el que no havia de dir em cau a sobre com una llosa de nuesa. És una llosa de nuesa, sí, una d'imponent i pesada. Tot el que no havia de dir però que s'escapa d'entre les dents sense poder-ho evitar, tot el que encara no he decidit si volia compartir. Jo mai mai m'he barallat amb la realitat. Jo mai mai he anat al cinema tota sola. Jo mai mai he estat massa amiga de les respostes i he tingut massa por de les preguntes. No continuo, perquè em fa vergonya començar tantes frases amb el mateix pronom personal. Que el jo és un pronom molt però que molt personal, el més personal de tots. De sobte, em sento tímida. Vaja, no pas de sobte, vull dir ara. Ara mateix, quan ressonen al pla del meu cervell els cops dels talons sobre el parquet i prenc consciència del poc espai que hi ha aquí dins, aquí sota el crani, aquí sota tanta habilitat per dissimular la poca traça que tinc entenent de veritat les preguntes. Aquí sota tot el que m'espanta, i especialment aquí sota tot el que em fa por però encara no ho sé. Pensaments amb ungles llargues i massa força s'acarnissen contra mi, pobreta de mi, indefensa davant del torrent. Bé, això últim és mentida. Com allò que sempre dic, que m'agrada la mentida, i tampoc és del tot cert. És una fatxenderia com qualsevol altra. I és mentida que estigui indefensa perquè no ho estic, però em deixo atacar i em deixo ferir, i encara s'ha de veure si em sé deixar curar.

Hi ha dies que fa tant sol i sona música tan bonica que m'oblido de la fragilitat i la mancança, i m'oblido de l'afany per reparar-ho tot com si la vida no es regenerés ella sola. Hi ha dies tan carregats de bona poesia i bones idees i bona fotografia de bones pel·lícules (primers plans de cares de personatges inquietants) que acaben fent mal, sense saber ben bé com. Però bé, de fet també hi ha dies dolentíssims que acaben per ser una exaltació de la pròpia capacitat de suportar els mals moments, i llavors ja no són tan dolentíssims. Així que en paus, suposo. Avui, amb la bicicleta tornant cap a casa quan ja era fosc, em venien al cap fragments desordenats, mitges frases agredolces com els primers plans de cares de personatges inquietants. Un "jo mai mai" etern per exaltar amb vanitat els defectes i prendre's la vanitat com una virtut. I tot és culpa de la paraula, que comença a dibuixar-se dins meu sense que jo ho vulgui i acaba sortint perquè no puc, no sé evitar una ornamentació constant del pronom personal, sempre el pronom personalíssim. Estimo la paraula, de veritat que sí, però en desconfio com desconfiem tots tan sovint de qui estimem, no sé si per debilitat o per pures ganes de complicar-nos la vida. I, igual que quan desconfiem de qui estimem, el motiu del dubte gratuït sóc jo i no l'altre: jo, i no pas el llenguatge que per més que estigui viu (per més que pugui ser subjecte d'un amor estrany i bonic) no deixa de ser un ens abstracte, veritable amic de les mentides. Les paraules no aprecien la mentida ni més ni menys que la veritat. Ni més ni menys que la realitat. Però és que el famós "pronom personal", quan deixa de ser una paraula per passar a significar tot l'abast del jo, tot l'abast de l'ésser, ja és una realitat. I és llavors quan toca callar abans que les paraules jaditesnocallades caiguin -lloses de pedra plena de nuesa impúdica- al mig de la consciència i ens recordin que la realitat és crua, que la realitat és recta, que a la realitat tant se li'n foten les nostres excuses de pobres romàntics imprudents exposant aquesta nostra nuesa.