Setembre

"Avui fa un bon dia, eh?", per concloure la conversa, i era veritat. El blau aquest de setembre que seguirà sent blau però ja no serà de setembre. Les fulles dels plataners cruixint sota les rodes de la bicicleta, que havia notat com una anomalia; "Per què, si gairebé encara és estiu?" d'aquells pensaments que passen en un tros minúscul de segon, just abans de pensar en el semàfor, o en els vianants o en els bonys del carril bici que em fan saltar del seient fins la teulada de l'edifici rosa del Balaguer. Gairebé encara és estiu. L'any passat m'haguessin dit que una construcció així és agramatical.

Pensava i em feia mal deixar enrere del tot aquest mes curt que va començar tan lluny, tan enllà, fa tant temps. Un mes curt de dir el que és inefable, en el sentit estricte del terme, i seguir parlant d'enyor i irrealitats, i anar temptejant terrenys del que m'agradaria fer, i anar buscant plurals que no són meus -i, encara menys, nostres- i atrevint-me a rememorar les coses de fa temps amb un victimisme fastigós. I atrevir-me a fer moltes, moltes coses amb un victimisme fastigós. Tornar a Tristany però sense Wagner, sentint les musiquetes que més em sembli que em poden fer sentir pitjor (tots ho fem, tots ho fem...) i oblidar-me de trobar el límit per frenar. Oblidar-me de frenar fins al punt d'enrabiar-me una mica més quan entenc que el setembre s'ha acabat, que això és la tardor, que ningú no pot allargar les cames per mi per saltar aquest bassal. Quan en el fons segurament és una sort. No sempre hi ha tants punts simbòlics de canvi. No sempre es tenen tantes excuses per passar pàgina.

SURGE ET AMBULA, diuen les lletres que queden sota els meus peus. Ara tornaré a caure sobre la bicicleta i seguiré fins l'estació com una fletxa, sense pensar més en les fulles.

Un mar de flors vermelles

Caldrien tants abrils! Tants abrils que el món es bressés al so d'una nova pau revolucionària. Voldria tenir la certesa d'un dia encara per albirar, en què podré dur a mans ben plenes un ram immens de clavells vermellíssims, i més encara que un ram; un mar! un mar de flors vermelles que parlin d'abril, que prometin demà, que evoquin la sang que es desvetlla. Tothom necessita un abril pel qual lluitar. Podem dir que parlem de setembres, però no, el que volem són abrils, abrils que ens empenyin cap al que és nou, cap a la flor que espera per obrir-se, cap al que ens dóna una raó per existir. Quan no hi ha una raó per existir, les hores se succeeixen les unes a les altres sense pena ni glòria. Vaja, sobretot sense glòria, que la pena va i ve sempre igualment.

Passar revista

Passar revista. Anar al cinema. Envejar intensament la gent que sap fer allò de mirar enrere alhora quan es diu adéu. Declarar que no hi ha res com el barroc. Desesperar-se una mica. Començar. Ensenyar totes les dents d'un somriure-sospir amplíssim respirant facultat altra vegada. Començar, sí. Mmmm. Tornar a les parets grogues i als trombons de l'aula del costat. Enyorar, per variar una mica, enyorar. Deixar-se endur per paraules estrangeres. Acabar un llibre. Encetar-ne un altre. Divagar sobre la qüestió dels finals i els principis (encadenem principis, vinga, que no hi hagi cap final que no sigui un nou començament). Allargassar l'estiu més enllà de les vacances. Respirar tan profundament que es desdibuixi el límit entre l'alè i la vida. Picar l'ullet a la casualitat. Beure cervesa. Riure. Agafar la bicicleta, baixar a la platja, que l'aigua sigui blava, i ser-hi a dins, tenir fred. Dir mentides. Estudiar els inventors de l'amor. Pensar de tant en tant en Tristany i Isolda.  Traduir i traduir-me. Menjar gelats de pera i entrepants calents de formatge de cabra, melmelada de gerds, poma, nous; assaborir, en definitiva, assaborir la vida de miralls i colors. Avorrir l'infinitiu. Canviar d'opinió, una i mil vegades. Somniejar una mica, buscar vols barats a Copenhaguen o a Zagreb, visitar webs de conservatoris i fer-ho sense amargor, com qui va a emprovar-se vestits caríssims només per diversió. Recordar. Fer plans. Obrir finestres.

John Boy i els seus amics

Els concerts en directe poden ser molt intensos. Tot depèn, és clar, depèn de moltes coses. Però puc assegurar que l'aglomeració de fans de John Boy em va sobrepassar. Va ser, potser, el cim de les moltes coses que m'estan sobrepassant últimament. La marea decibèlica i el ball de les llums i el so es posen dins el cos i el fan lliure i el fan ple. Aquesta música em captiva perquè té ungles. De veritat, té ungles i esgarrapa quan cal, és una música que fereix amb una lletra que fereix. Vull dir, que deixa al descobert la víscera, allò que hi ha dintre, i ho transforma en energia explosiva, en emoció. Cada cançó té frases que mereixerien ser escrites amb esprais clandestins en parets anònimes. Versos que de cop i volta t'entren per les orelles i et reboten a tot arreu. "Yo mataré monstruos por ti", un clàssic, és l'amargor eterna de la cervesa al paladar. Versos que esfilagarsen les meves pors més inconfessables. Els batecs de la bateria en paraules sinceres i doloroses i entregades, catàrtiques fins a l'extrem, entre els llampecs que retallaven els núvols al cel violeta. Mentrestant, el vent de la nit trenava cabells i banyava pells nues, i jo decidia que potser havia arribat el moment de canviar de bàndol. No hi havia pensat abans, em sembla, ja m'estava bé ser dels que només somien, ja m'estava bé veure'm a mi mateixa així i de cop i volta vaig pensar de saltar amb més energia de la que aquest món pot considerar realista i viure, viure, viure. De seguida vaig notar que no era bo cremar etapes d'aquesta manera. Però som éssers únics! De veritat. "Si ni tú ni yo nos conformamos fácil, ¿no es duro de aceptar que seamos selección natural?" Doncs sí, clar que és dur, però anem fent, anem fent.

M'agradaria poder dir amb aquella seguretat: "el miedo al fin cayó", i tornar a Bowie com si res no hagués passat, desafiar el record de la cervesa a la llengua i oblidar per una estona els capvespres rosats com el d'avui que hi ha abans de les nits plenes de llampecs com la que va acabar amb un espectacle de Santi Balmes i els seus músics salvant el cul amb una dignitat divertidíssima, i salvant la nit amb els últims càntics compartits amb la marea d'amics de John Boy, tots plegats gairebé religiosos. Fantàstic, nens, fantàstic, però fantàstic de veritat, no amb aquell deix d'anunci, no, fantàstic amb el "Ya sé que no somos una pareja al estilo de antes, pero no es necesario tener principios, lo importante es tener finales" que m'arrenca un somriure cada vegada.

Dolçor

Tots asseguts en rotllana, avui al matí, dient-nos les coses boniques els uns dels altres. Jo, com tots, agafant amb dos dits un paperet on havia de dibuixar allò que els altres em deien que els evocava. I m'ha tornat a sorprendre que el que la gent destaqui de mi sigui precisament la pau. La pau. Tant que la buscava, tant que la no-trobava, tant que qui sap on deu ser, la pau. Però potser és veritat, i ells tenen raó i jo no, i la pau ja és en mi i la meva opció és senzillament no veure-la per poder seguir pouant el fruit dels dies. Potser la pau ha baixat amb mi des del silenci preciós i fràgil de la Borgonya. L'enyoro tant, molt, tant més del que m'esperava! Tinc la sensació d'haver estat durant temps un gran mirall, reflectint sempre qui se'm posava davant, qui se m'acostava prou, amb una capacitat d'adaptació curiosa. Tot corrobora aquesta teoria estranya: des del moment dolorós de decidir que no necessito qui no em vol a la seva vida a la constatació de les diferents cares del prisma que semblen contradir-se i que, tot i així, innegablement són.

La pluja em degota pels cabells i per l'esquena. La lluna roja jeu rere els núvols. Les coses reprenen el seu curs amb una naturalitat que envejo. I aquí el mirall, aquí la pau, impregnada d'una dolçor que no és la meva però que no em resulta tampoc incòmoda. Encara que jo no sigui de coses tan dolces, per uns dies podem fer una excepció, podem oblidar la xocolata amarga i tots els seus jocs de paraules. Encara que jo mai hagi entès la dolçor (com a màxim la dolcesa) en aquest punt de suspensió entre l'embranzida del salt i el vertigen de la caiguda em permeto un descans, un gaudir del que no pot ser. Acceptar amb els ulls tancats i un somriure el trosset d'irrealitat que m'ha estat regalat.

Voldria un altre mirall just davant, ben a prop, per poder reflectir la llum eternament. Deu ser això, aquesta dolçor, el rastre del silenci perdut per un camí massa llarg. Massa lluny. Però potser també tan a prop. Potser també dintre meu sense saber-ho. Com la pau que m'he endut arrapada als records. Quan tanco els ulls em vénen tots de sobte i m'embafen encara més. I em colpeix la incertesa de no saber cap a  on vaig, però ho fa, és clar, amb aquesta suavitat de petó de bona nit que m'encanta i em delecta i em desconcerta.

Després

Ara, amics, aquest temps d'ara es diu "després". Després d'un tornar esglaonat i suau: de Taizé a Taizé, de Taizé a Sant Feliu, de Sant Feliu a Barcelona, de Barcelona a Casa. Anar aterrant amb les princeses aquestes precioses a les mans, i una mica suspeses a la comissura dels llavis, a la punta del somriure, després de dues setmanes juntes totes quatre. I somric, somric ara també per la sort de tenir-vos. L'aterratge ha estat, doncs, suau suavíssim, però estic més tova que una barreta de xocolata deixada cinc minuts al fons d'un bol de te calent. Encara. Després del primer diumenge, després del segon diumenge, després de dilluns i de dimarts. Suposo que és el més normal del món. Però és diferent de sempre, és diferent de tot el que havia conegut, és una tornada a casa diferent de totes les que havia tingut fins ara. Perquè torno amb les mans plenes de preguntes que no sé respondre. I no parlo de grans preguntes sobre el sentit de la vida, no (aquestes, si fa no fa, les anem suportant) sinó de preguntes senzilles i petites que martellegen la consciència. M'agradaria comprendre una mica millor els mecanismes de l'enyor. Saber per què, per què, per què i com tot plegat, per què i per qui. Hi ha temps i temps, hi ha plors i plors, hi ha sabers i sabers, i hi ha no-sabers i no-sabers. Sabeu què sona? Al meu cap, amb un beat que em ressona a les costelles, sóc una gran caixa de ressonància per la veu del Bowie clamant que les coses són possibles. 

Baixo a l'Infern i torno a pujar, i em costa decidir on sóc. Em costa decidir com sempre. Paraules que no entenc es van escolant dintre meu i buf, buf, hi ha coses que estan prohibides, eeeh, hi ha poesies que estan prohibides. La poesia, com la gent massa perfecta, s'hauria de prohibir, o la gent acaba fent bogeries. Somric, altra vegada. Tova tovíssima, però somric.