Després

Ara, amics, aquest temps d'ara es diu "després". Després d'un tornar esglaonat i suau: de Taizé a Taizé, de Taizé a Sant Feliu, de Sant Feliu a Barcelona, de Barcelona a Casa. Anar aterrant amb les princeses aquestes precioses a les mans, i una mica suspeses a la comissura dels llavis, a la punta del somriure, després de dues setmanes juntes totes quatre. I somric, somric ara també per la sort de tenir-vos. L'aterratge ha estat, doncs, suau suavíssim, però estic més tova que una barreta de xocolata deixada cinc minuts al fons d'un bol de te calent. Encara. Després del primer diumenge, després del segon diumenge, després de dilluns i de dimarts. Suposo que és el més normal del món. Però és diferent de sempre, és diferent de tot el que havia conegut, és una tornada a casa diferent de totes les que havia tingut fins ara. Perquè torno amb les mans plenes de preguntes que no sé respondre. I no parlo de grans preguntes sobre el sentit de la vida, no (aquestes, si fa no fa, les anem suportant) sinó de preguntes senzilles i petites que martellegen la consciència. M'agradaria comprendre una mica millor els mecanismes de l'enyor. Saber per què, per què, per què i com tot plegat, per què i per qui. Hi ha temps i temps, hi ha plors i plors, hi ha sabers i sabers, i hi ha no-sabers i no-sabers. Sabeu què sona? Al meu cap, amb un beat que em ressona a les costelles, sóc una gran caixa de ressonància per la veu del Bowie clamant que les coses són possibles. 

Baixo a l'Infern i torno a pujar, i em costa decidir on sóc. Em costa decidir com sempre. Paraules que no entenc es van escolant dintre meu i buf, buf, hi ha coses que estan prohibides, eeeh, hi ha poesies que estan prohibides. La poesia, com la gent massa perfecta, s'hauria de prohibir, o la gent acaba fent bogeries. Somric, altra vegada. Tova tovíssima, però somric.