Els concerts en directe poden ser molt intensos. Tot depèn, és clar, depèn de moltes coses. Però puc assegurar que l'aglomeració de fans de John Boy em va sobrepassar. Va ser, potser, el cim de les moltes coses que m'estan sobrepassant últimament. La marea decibèlica i el ball de les llums i el so es posen dins el cos i el fan lliure i el fan ple. Aquesta música em captiva perquè té ungles. De veritat, té ungles i esgarrapa quan cal, és una música que fereix amb una lletra que fereix. Vull dir, que deixa al descobert la víscera, allò que hi ha dintre, i ho transforma en energia explosiva, en emoció. Cada cançó té frases que mereixerien ser escrites amb esprais clandestins en parets anònimes. Versos que de cop i volta t'entren per les orelles i et reboten a tot arreu. "Yo mataré monstruos por ti", un clàssic, és l'amargor eterna de la cervesa al paladar. Versos que esfilagarsen les meves pors més inconfessables. Els batecs de la bateria en paraules sinceres i doloroses i entregades, catàrtiques fins a l'extrem, entre els llampecs que retallaven els núvols al cel violeta. Mentrestant, el vent de la nit trenava cabells i banyava pells nues, i jo decidia que potser havia arribat el moment de canviar de bàndol. No hi havia pensat abans, em sembla, ja m'estava bé ser dels que només somien, ja m'estava bé veure'm a mi mateixa així i de cop i volta vaig pensar de saltar amb més energia de la que aquest món pot considerar realista i viure, viure, viure. De seguida vaig notar que no era bo cremar etapes d'aquesta manera. Però som éssers únics! De veritat. "Si ni tú ni yo nos conformamos fácil, ¿no es duro de aceptar que seamos selección natural?" Doncs sí, clar que és dur, però anem fent, anem fent.
M'agradaria poder dir amb aquella seguretat: "el miedo al fin cayó", i tornar a Bowie com si res no hagués passat, desafiar el record de la cervesa a la llengua i oblidar per una estona els capvespres rosats com el d'avui que hi ha abans de les nits plenes de llampecs com la que va acabar amb un espectacle de Santi Balmes i els seus músics salvant el cul amb una dignitat divertidíssima, i salvant la nit amb els últims càntics compartits amb la marea d'amics de John Boy, tots plegats gairebé religiosos. Fantàstic, nens, fantàstic, però fantàstic de veritat, no amb aquell deix d'anunci, no, fantàstic amb el "Ya sé que no somos una pareja al estilo de antes, pero no es necesario tener principios, lo importante es tener finales" que m'arrenca un somriure cada vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada